UN PERSONATGE SINGULAR, UN CAP DE COLLA AMB EMPREMTA
Josep Bargalló Valls
Aquest llibre que teniu a les mans no és un títol més en la ja àmplia bibliografia del fet casteller. No és l’habitual publicació sobre la història d’una colla castellera. Vull dir que no segueix cap dels cànons coneguts: és fonamentalment la biografia d’un casteller i cap de colla, però és una biografia centrada en la creació i els primers anys de vida d’una colla. L’autor –el fill del biografiat- no és, tampoc, ni un periodista, ni un cronista, ni un historiador. Un autor inèdit, doncs, per a un gènere inèdit. D’entrada, doncs, la cosa es presenta interessant.
Joan Maria Huguet i els Nois de la Torre, el llibre que Joan Maria Huguet i Estalella ha dedicat a la memòria del seu pare, Joan Maria Huguet i Montserrat, narra el naixement i els primers anys de la meva colla, els Nois de la Torre, precisament els seus anys més esplendorosos, més exitosos, més rellevants dins el panorama casteller. Gairebé una dècada d’esforços, de sacrificis, de triomfs, de tremp, de formació i consolidació d’un col·lectiu humà complex i heterogeni, però ben viu i dinàmic.
Més enllà d’això –que déu n’hi do-, aquestes pàgines tenen, però, un protagonista clar, directe, indiscutible, el Joan Maria Huguet –pare. I, si m’omple de satisfacció poder-ne escriure el pròleg, és, precisament, per la singularitat de la seva personalitat i per l’amistat que m’uní amb ell. No resseguiré els aspectes essencials de la seva vida, que ja ho fa el Joan Maria fill, sinó que em permetreu que en remarqui la singularitat. Potser millor, faré el que segurament no hauria de fer, i us parlaré de la pretesa singularitat de la nostra amistat.
Allunyats ideològicament, completament a les antípodes, de generacions diferents, el Joan Maria i jo vàrem acabar forjant una relació sincera. Si bé parlàvem de política sense embuts –en el llibre es relata la festa que vàrem muntar, tots dos sols, la nit del referèndum de la constitució espanyola, un cop vàrem comprovar que havíem estat dels pocs que, a la Torre, havíem optat pel no, conseqüents amb les nostres posicions, radicalment contràries-, els castells i el treball a la colla van ser el nostre lligam fonamental, l’inici de la nostra coneixença. En el dia a dia dels Nois, ell cap de colla, jo secretari ben aviat –des de la primera actuació amb camisa-; organitzant les sortides, el dia de la colla; anant a veure assaigs i actuacions d’altres; visitant, en tertúlies allargassadíssimes, castellers de fora, especialment del Vendrell i Vilafranca; participant en assembles organitzatives de les Manifestacions i Concursos de Tarragona de la segona meitat dels setanta...
El Joan Maria vivia pels castells, parlava de castells, somiava amb els castells... A la barra d’un bar, amb un quinto o un whisky, depèn de l’hora, cigarreta en mà. Pels carrers i les places, amb aquella gavardina inconfusible –de Martínez, que li deia sempre jo. Als assaigs i les actuacions de la colla, amb una posició tòpica, mirant dalt, cigarreta a la boca, colzes sortits, mans als malucs... Tractant la gent de manera diferent, tal com diferent fos cadascú.
Recordo haver-lo anat a visitar a l’hospital, quan ja estava molt malalt, i parlar de castells. Ens recordo fosos en un fort abraç, els ulls humits, quan vàrem carregar el primer pilar de sis, a Sant Jaume dels Domenys. Recordo viatges en cotxe amunt i avall, nits perdudes –bé, millor, viscudes... El recordo, sense dubtes, quan, per l’11 de setembre de 1977, aixecàvem castells a la plaça de la Vila, davant el que aleshores era l’Ajuntament i dirigint un pilar per posar una senyera en un balcó orfe de representants municipals i de banderes –perquè no el recordo mai volent imposar les seves idees ni oposat a les senyes d’identitat elementals del nostre país, malgrat tot.
Algú m’havia dit, més d’una vegada, què feia jo, amb la meva militància a l’esquerra marxista independentista, essent amic del Joan Maria, amb la seva militància a la dreta pura espanyola. La resposta que els donava és la mateixa explicació que se m’acut ara: primer, l’honestedat en el manteniment de les idees –i ho dic modestament- i la confluència en uns mateixos interessos culturals, la consolidació del fet casteller a la Torre i la seva projecció arreu, sense oblidar-ne d’altres, com ara les poques ganes d’anar a dormir d’hora o les moltes de parlar clar. Confondre les persones amb les idees és un greu error. És més encertat d’identificar-les amb els seus actes.
Molt amic dels seus amics, més generós encara amb ells. Intel·ligent, viu. Tossut, hàbil. Decidit, valent. Aquest és el Joan Maria que el seu fill ha sabut reflexar en bona part d’aquest llibre. I, si el pare no era covard, el fill tampoc no ho ha estat a l’hora de plantejar-se’l: hi trobareu moments feliços de la colla, però també d’altres de complicats. I el fill no ha defugit l’escomesa: parla –escriu- clar i es mulla. Sovint ho fa a través de les paraules d’altri, cert, però no sempre. I no tothom estarà d’acord amb tot el que s’hi diu i escriu. La gent que va viure aquells anys potser té records diferents, o no recorda que les coses anessin de la mateixa manera, exactament. La vida d’una colla, els castells en si, ja és així: viva, dinàmica, polèmica, plena de daltabaixos, d’abraços i discussions. Diversa, polièdrica que en diuen ara.
A mi –que potser no ho recordo tot de la manera exacta com es conta- m’ha agradat llegir-lo, força. I estic convençut que al Joan Maria encara li hauria agradat molt més. Cigarreta en mà, somriuria, sorneguer, i se li humitejarien aquells ulls vius, clars. I, pocs segons després, intentaria dissimular, no fos que. No crec que ho aconseguís.
Els Nois de la Torre potser no existirien si no hagués estat per la tossuderia del Joan Maria Huguet i Montserrat. De segur que no haguessin estat el que van ser mentre ell n’estava al capdavant, cap de colla omnipresent, de la vella escola, responsable de gairebé tot, del bo i del dolent.
Un personatge singular, un cap de colla que deixà empremta. Un llibre que no és habitual.
Josep Bargalló Valls
Aquest llibre que teniu a les mans no és un títol més en la ja àmplia bibliografia del fet casteller. No és l’habitual publicació sobre la història d’una colla castellera. Vull dir que no segueix cap dels cànons coneguts: és fonamentalment la biografia d’un casteller i cap de colla, però és una biografia centrada en la creació i els primers anys de vida d’una colla. L’autor –el fill del biografiat- no és, tampoc, ni un periodista, ni un cronista, ni un historiador. Un autor inèdit, doncs, per a un gènere inèdit. D’entrada, doncs, la cosa es presenta interessant.
Joan Maria Huguet i els Nois de la Torre, el llibre que Joan Maria Huguet i Estalella ha dedicat a la memòria del seu pare, Joan Maria Huguet i Montserrat, narra el naixement i els primers anys de la meva colla, els Nois de la Torre, precisament els seus anys més esplendorosos, més exitosos, més rellevants dins el panorama casteller. Gairebé una dècada d’esforços, de sacrificis, de triomfs, de tremp, de formació i consolidació d’un col·lectiu humà complex i heterogeni, però ben viu i dinàmic.
Més enllà d’això –que déu n’hi do-, aquestes pàgines tenen, però, un protagonista clar, directe, indiscutible, el Joan Maria Huguet –pare. I, si m’omple de satisfacció poder-ne escriure el pròleg, és, precisament, per la singularitat de la seva personalitat i per l’amistat que m’uní amb ell. No resseguiré els aspectes essencials de la seva vida, que ja ho fa el Joan Maria fill, sinó que em permetreu que en remarqui la singularitat. Potser millor, faré el que segurament no hauria de fer, i us parlaré de la pretesa singularitat de la nostra amistat.
Allunyats ideològicament, completament a les antípodes, de generacions diferents, el Joan Maria i jo vàrem acabar forjant una relació sincera. Si bé parlàvem de política sense embuts –en el llibre es relata la festa que vàrem muntar, tots dos sols, la nit del referèndum de la constitució espanyola, un cop vàrem comprovar que havíem estat dels pocs que, a la Torre, havíem optat pel no, conseqüents amb les nostres posicions, radicalment contràries-, els castells i el treball a la colla van ser el nostre lligam fonamental, l’inici de la nostra coneixença. En el dia a dia dels Nois, ell cap de colla, jo secretari ben aviat –des de la primera actuació amb camisa-; organitzant les sortides, el dia de la colla; anant a veure assaigs i actuacions d’altres; visitant, en tertúlies allargassadíssimes, castellers de fora, especialment del Vendrell i Vilafranca; participant en assembles organitzatives de les Manifestacions i Concursos de Tarragona de la segona meitat dels setanta...
El Joan Maria vivia pels castells, parlava de castells, somiava amb els castells... A la barra d’un bar, amb un quinto o un whisky, depèn de l’hora, cigarreta en mà. Pels carrers i les places, amb aquella gavardina inconfusible –de Martínez, que li deia sempre jo. Als assaigs i les actuacions de la colla, amb una posició tòpica, mirant dalt, cigarreta a la boca, colzes sortits, mans als malucs... Tractant la gent de manera diferent, tal com diferent fos cadascú.
Recordo haver-lo anat a visitar a l’hospital, quan ja estava molt malalt, i parlar de castells. Ens recordo fosos en un fort abraç, els ulls humits, quan vàrem carregar el primer pilar de sis, a Sant Jaume dels Domenys. Recordo viatges en cotxe amunt i avall, nits perdudes –bé, millor, viscudes... El recordo, sense dubtes, quan, per l’11 de setembre de 1977, aixecàvem castells a la plaça de la Vila, davant el que aleshores era l’Ajuntament i dirigint un pilar per posar una senyera en un balcó orfe de representants municipals i de banderes –perquè no el recordo mai volent imposar les seves idees ni oposat a les senyes d’identitat elementals del nostre país, malgrat tot.
Algú m’havia dit, més d’una vegada, què feia jo, amb la meva militància a l’esquerra marxista independentista, essent amic del Joan Maria, amb la seva militància a la dreta pura espanyola. La resposta que els donava és la mateixa explicació que se m’acut ara: primer, l’honestedat en el manteniment de les idees –i ho dic modestament- i la confluència en uns mateixos interessos culturals, la consolidació del fet casteller a la Torre i la seva projecció arreu, sense oblidar-ne d’altres, com ara les poques ganes d’anar a dormir d’hora o les moltes de parlar clar. Confondre les persones amb les idees és un greu error. És més encertat d’identificar-les amb els seus actes.
Molt amic dels seus amics, més generós encara amb ells. Intel·ligent, viu. Tossut, hàbil. Decidit, valent. Aquest és el Joan Maria que el seu fill ha sabut reflexar en bona part d’aquest llibre. I, si el pare no era covard, el fill tampoc no ho ha estat a l’hora de plantejar-se’l: hi trobareu moments feliços de la colla, però també d’altres de complicats. I el fill no ha defugit l’escomesa: parla –escriu- clar i es mulla. Sovint ho fa a través de les paraules d’altri, cert, però no sempre. I no tothom estarà d’acord amb tot el que s’hi diu i escriu. La gent que va viure aquells anys potser té records diferents, o no recorda que les coses anessin de la mateixa manera, exactament. La vida d’una colla, els castells en si, ja és així: viva, dinàmica, polèmica, plena de daltabaixos, d’abraços i discussions. Diversa, polièdrica que en diuen ara.
A mi –que potser no ho recordo tot de la manera exacta com es conta- m’ha agradat llegir-lo, força. I estic convençut que al Joan Maria encara li hauria agradat molt més. Cigarreta en mà, somriuria, sorneguer, i se li humitejarien aquells ulls vius, clars. I, pocs segons després, intentaria dissimular, no fos que. No crec que ho aconseguís.
Els Nois de la Torre potser no existirien si no hagués estat per la tossuderia del Joan Maria Huguet i Montserrat. De segur que no haguessin estat el que van ser mentre ell n’estava al capdavant, cap de colla omnipresent, de la vella escola, responsable de gairebé tot, del bo i del dolent.
Un personatge singular, un cap de colla que deixà empremta. Un llibre que no és habitual.
