KNOPFLER...COM EL BON VI

No sóc enòleg, ni tan sols sé diferenciar un bon vi d'un vi mediocre. De totes maneres, la meva familia sempre ha estat molt en contacte amb el món del vi. Recordo al meu pare sentat a taula i fent la primera xarrupadeta de la copa de vi...glopejant-lo i fent anar el líquid d'un costat a l'altre de la boca i tot seguit fent una mena d'aspiració d'aire. Sembla ser que així notava els distints aromes i demés aspectes diferencials que podia tenir el vi en qüestió. També he sentit a dir molts cops, encara que no sé del cert si és veritat o no, que el bon vi amb el temps es va fent encara millor...Tot això ve a tomb del meu primer "article" o el que sia d'aquest bloc, i com no, del meu ídol sens dubte, d'una de les persones que m'ha fet sentir com cap altre les diferents bassants de l'amor i de les emocions, parlo del gran compositor i guitarrista MarK Knopfler. Molts potser no el coneixeu i d'altres el coneixereu i trobareu exagerada aquesta presentació...però alguns sabreu del que estic parlant quan expreso el que aquest mite vivent et fa sentir quan deixa anar el seu dit polse sobre la corda de la Strato. Des que vaig sentir per primer cop la cinta del Brothers in Arms dins el Land Rover de l'Octavi mentre anàvem a comprar plantes per la floristeria de la meva tieta Rosalia, tot va començar a canviar...Sonaba Money for nothing i primer vaig pensar "qué és aquesta música tan estrident?" "qué coi escolta l'Octavi?". Jo tenia 15 anys i encara no tenia prou personalitat ni coneixements per tenir gustos propis...però sempre que pujaba en aquell cotxe sentia la cinta dels Dire Straits i em va anar embaucant i vaig anar descobrint-los. Més endavant, el més definitiu, el que va impresionar-me del tot va ser l'Alchemy. Me'l va deixar en VHS un colega que avui és regidor de l'ajuntament de Torredembarra, el Lluís Suñé i amb el que sempre hi he tingut molt bon feeling. Devia ser l'any 1989-1990 més o menys. Va ser veure aquell concert i tornar-me ximplet per voler saber d'aquell grup. Vaig començar a comprar tots els discs que hi havia al mercat...llavors encara no sabia que era internet ni els concerts pirates ni res de tot el que la red ens ha permés descobrir. Cóm m'agradava aquell grup, però no els havia vist tocar mai i no sabia si els veuria algun cop. Llavors va arribar una altre dels grans moments de la meva vida. Va iniciar-se un dia escoltant els 40 principals per la ràdio. Era la presentació del On every Street i del primer senzill Calling Elvis. Hi hauria gira i va ser l'any 1992. Dire Straits omplien tots els recintes on anaven. Tot alló que el Knopfler tocava es convertia en or. Van fer 6 concerts a Barcelona aquell any!!! Tres a la monumental i 3 més al palau Sant Jordi. Jo vaig ser-hi tant a la monumental com al Sant Jordi. Sempre recordaré la sensació que va recòrrer el meu cos quan el Knopfler va aparèixer a l'escenari de la monumental de Barcelona. És la sensació d'èxtasi total, de victòria, de ser el rei del món, de dir ara ja em puc morir... Va ser després d'aquests concerts que el meu interés i devoció pel Knopfler va anar creixent i creixent... Pocs anys després vaig començar a tenir accés als ordinadors, a conèixer el món d'internet i a saber que existien clubs de fans del meu grup de música favorit. Vaig descobrir Spanish-city, una comunitat virtual on s'aplega la gent que és fan del Knopfler i dels Dire Straits i on també estàs en contacte amb els demés fans mitjançant un foro d'opinió. He adquirit molts coneixements de la història del grup i del knopfler i he passat molt bones estones parlant d'una cançó i d'una altre amb gent que sentia quelcom molt semblant al que jo sentia quan escoltaba el Brothers in arms del concert del Mandela o el Sultans of Swing del Alchemy... Llavors va ser quan vaig conèixer el Fabi i es va començar a gestar tot el referent a l'intercanvi d'arxius al Hub, un lloc virtual on tot aquell que vol por compartir els arxius d'audio, imatge, etc. referent al Mark, Dire Straits o també els Nothing Hillbillies. També va ser en aquests moments, a la gira del 2001 i també en els concerts de Brendan i Steve que vaig conèixer la gent de spanish-city i gent de la polonish (la part catalana dels fans), com ara el Mikel, el Galderic, l'Ignasi, el Fran, l'Angel...i molta més gent. En tot aquest temps i fins avui, després d'haver estat a la segona fila del Sant Jordi gràcies al Mikel i d'haver gaudit com mai d'un concert del mestre, segueixo pensant que és el més gran entre els més grans. Que cada dia que passa em segueix sorprenent i que després de 30 anys fent música i de la bona, encara crea, innova i emociona molts dels que l'hem anat seguint. En aquest sentit sí que em considero un enòleg, faig com feia el meu pare quan tastaba el vi, glopejo el sons que rebo de la strato, me'ls empasso, deixo que m'omplin el cos, respiro a fons i llavors imprimeixo l'etiqueta que correspon a la millor collita, ara del 2008.