dilluns, 2 de juny del 2008

Un pare separat

Volria oferir un punt de vista diferent a la misandropia que s'està instal·lant a la nostra societat des de fa ja uns anys. Cada dia és més notable i ha arribat a un punt en que està de moda, fins i tot està ben vist tot allò que ridiculitzi el génere masculí. Una mica tip de tot això i tot i sabent el que unes idees com les meves poden provocar avui en dia, miraré de ser el més explícit en el tema de la separació de la parella. Ho faré d'una manera subjectiva ja que en sóc part implicada, sóc pare separat. Com no, també tinc ganes d'opinar de la violència de gènere, que en veritat, sembla que només existeix sobre les dones, pel que avui ja se l'anomena violència masclista. Aquesta violència pot ser física i també psicològica. Evidentment no defenso ni defensaré cap tipus de violència. Però cap, vol dir que tampoc accepto, i ho vull denunciar en aquest escrit, la que moltes dones inflingeixen als seus marits, amants, parelles... Crec que hem arribat a un extrem que el defensar al meu gènere, el masculí, de les agresions que sovint rebem del gènere femení, automàticament és assenyalat com a masclista. Fer el contrari està molt ben vist i és el que s'ha de fer, és el políticament correcte. És cert que hi ha molta més violència física per part dels homes que de les dones, cosa que estic d'acord en erradicar! En quan a la violència psicològica, la dona és molt més culpable del que es fa veure. No parlo de fa 50 anys, del tipus de societat que hi havia llavors, parlo de l'actualitat, parlo de que ni jo ni els de la meva generació tenim cap culpa de la societat dels nostres pares o dels nostres avis i que sembla que ara haguem de pagar els plats trencats. Jo i molts altres, diria que la majoria dels de la meva generació, sabem perfectament cóm funciona una rentadora, sabem fer els llits, anar de compres, fer-nos el menjar, escombrar, fregar i fer el que faci falta! Denuncio l'abús que les dones fan de la seva força en les separacions i més encara quan hi ha fills comuns. La força que els ha donat l'estat policial-judicial en que vivim, però això ja serà tema d'un altre escrit. Denuncio que tinguin una posició de força en aquest sentit, que s'apropiin dels fills, que els tinguin com una "cosa seva", que en moltes ocasions siguin un objecte més de la seva propietat. Això no es pot tolerar i per desgràcia hi ha molts homes que han de baixar el cap davant de moltes d'aquestes agressions. Han de callar i no dir res davant d'amanaces...per no "crear" problemes. Molts cops t'enfrontaries a situacions que et semblen inacceptables, però calles per no crear conflictes. Us preguntareu perquè calles? Doncs perquè molts cops no vols que els teus fills vegin o sentin discusions, que s'alteri la seva vida quotidiana i els provoqui un malestar o una presió a la seva vida, quan el que han de fer és ser feliços i preparar-se per sobreviure el dia de demà. És per això que molts pares callem i callem, pel bé dels nostres fills. Reclamo moltes més custodies compartides... De la mateixa manera que no formo part del que van fer els meus pares, tampoc pertanyo a la societat de "nosotras parimos, nosotras decidimos", que avui ha desembocat en la propietat pura i dura dels fills per part de la dona. La igualtat en tot, no només en el que certa part de la societat vulgui, la igualtat i els drets, en TOT i per tothom per igual.

9 comentaris:

Nach ha dit...

Ei un tema molt interresant i alhora molt cert. No ets l'únic que li passa això.

Apa Salut

MIA ha dit...

Eiiiii...on t'havies fotut?? :-P Doncs sí Ignasi, és un tema peliagudillo de parlar, segons on ho diguis i a qui ho diguis...però està al carrer! Petonets!!

Unknown ha dit...

Estic completament d'acord amb tú pel que fa aquest tema. Em fa pànic pensar en passar una sola nit allunyada del meu fill i a vosaltres se us imposa. No és just i s'ha de lluitar per aconseguir la "igualtat" també amb això. Ànim!

MIA ha dit...

Ei Patrícia! És interessant el que dius i més venint d'una dona. Ajuda a adonar-te'n que no estàs sól al món i que el que penses no és tan estany com altres et volen fer veure. Gràcies!

Unknown ha dit...

Mira Joan Mª, a mí em fa gràcia allò de que la dona pel fet de que "pareix" sembla que hagi de ser millor progenitor que l'altre. S'és un bon pare ó una bona mare día a día. I n'hi han moltes mares que no saben el que és això. Em sembla molt injust el que fan amb vosaltres, perque no us donen ni tansols la oportunitat de demostrar que sou els que els doneu el sopar, els banyeu, els prepareu la bossa de l'escola, ó simplement us trenqueu les banyes perque no els hi falti de res. Quan hi han mares que ni volen ser-ho. Crec que la custòdia compartida hauría de sortir fins i tot de nosaltres mateixes, i no ser tan egoístes de voler-los només per nosaltres. I més quan avuí día treballa tant un com l'altre. I no m'enrotllo més. Esépero que al menys el temps que estiguis amb la Gemma i el Joan Mª el disfruteu a tope. T'ho mereixes. Una abraçada

MIA ha dit...

Ei Patrícia! Completament d'acord amb el que dius. És difícil trobar dones q pensin com tu :-). T'agraeixo el que dius i et puc garantir que quan estan amb mi, miro de gaudir-ne tot el que puc.
Salut i castells!!

Anònim ha dit...

Hola, es la primera vez que escribo en un blog y me he decidido porque su articulo me ha gustado mucho.De todas maneras, creo que tiene muy poca fe en las mujeres ya que yo si creo que hay muchas que piensan como usted,lo que passa que a veces no vemos lo que tenemos a nuestro alrededor y si escuchamos más las malas notícias,pero hay muchas mujeres que luchan dia a dia para que los hijos tengan una buena relación con sus padres,y viceversa incluso no estando separados (que es más grave).Es cierto lo que opina su amiga, pero no se, si se ha separado alguna vez,y a veces pensamos que actuaremos de una manera y la vida te sorprende y reaccionas de modos que uno mismo no hubiera imaginado núnca.Lanzo una lanza a favor de las mujeres y hombres que luchan por sus hijos porque se supone que en algún tiempo esos padres se querian y esos hijos són fruto de su amor.No se si tiene pareja Sr.mia, pero pensando así de las mujeres le costará encontrar alguna que tenga más fe que usted y que además comparta el amor de sus hijos, que no es cosa facil, o sea una buena mujer.Que siga siendo un buen padre porque como usted también hay muchos.Me ha gustado mucho su blog en general.

MIA ha dit...

Gràcies pel comentari. Sí que tinc parella, es diu Montse. Me l'estimo molt, ella a mi també...Es porta molt bé amb els meus fills i ells li tenen molta estima. Cada dia es donen més custòdies compartides i arribarà un dia que serà el normal, pq realment i objectivament, en condicions normals, és el millor per la canalla. Salut!

Unknown ha dit...

Sra. anónima, sí que m'he separat un cop, tot i que sense fills pels que "lluitar", per sort. I ara en tinc un fill amb un altre home. I li asseguro que malgrat que la justícia em donaría la custòdia per defecte, permetría cada día que el pare del nen el veiés com a mímin una estona sempre que ell volgués. I crec que és el que haurian de fer totes les dones amb els pares que es porten com a tals amb els seus fills. Tan de bó tothom ho veiés tan clar com ho veig jo, perque llavors aquesta llança que vostè llença no sería necessària siguin ó no els fills fruit de l'amor. Salutacions


I made this widget at MyFlashFetish.com.