Un pare separat

Volria oferir un punt de vista diferent a la misandropia que s'està instal·lant a la nostra societat des de fa ja uns anys. Cada dia és més notable i ha arribat a un punt en que està de moda, fins i tot està ben vist tot allò que ridiculitzi el génere masculí. Una mica tip de tot això i tot i sabent el que unes idees com les meves poden provocar avui en dia, miraré de ser el més explícit en el tema de la separació de la parella. Ho faré d'una manera subjectiva ja que en sóc part implicada, sóc pare separat. Com no, també tinc ganes d'opinar de la violència de gènere, que en veritat, sembla que només existeix sobre les dones, pel que avui ja se l'anomena violència masclista. Aquesta violència pot ser física i també psicològica. Evidentment no defenso ni defensaré cap tipus de violència. Però cap, vol dir que tampoc accepto, i ho vull denunciar en aquest escrit, la que moltes dones inflingeixen als seus marits, amants, parelles... Crec que hem arribat a un extrem que el defensar al meu gènere, el masculí, de les agresions que sovint rebem del gènere femení, automàticament és assenyalat com a masclista. Fer el contrari està molt ben vist i és el que s'ha de fer, és el políticament correcte. És cert que hi ha molta més violència física per part dels homes que de les dones, cosa que estic d'acord en erradicar! En quan a la violència psicològica, la dona és molt més culpable del que es fa veure. No parlo de fa 50 anys, del tipus de societat que hi havia llavors, parlo de l'actualitat, parlo de que ni jo ni els de la meva generació tenim cap culpa de la societat dels nostres pares o dels nostres avis i que sembla que ara haguem de pagar els plats trencats. Jo i molts altres, diria que la majoria dels de la meva generació, sabem perfectament cóm funciona una rentadora, sabem fer els llits, anar de compres, fer-nos el menjar, escombrar, fregar i fer el que faci falta! Denuncio l'abús que les dones fan de la seva força en les separacions i més encara quan hi ha fills comuns. La força que els ha donat l'estat policial-judicial en que vivim, però això ja serà tema d'un altre escrit. Denuncio que tinguin una posició de força en aquest sentit, que s'apropiin dels fills, que els tinguin com una "cosa seva", que en moltes ocasions siguin un objecte més de la seva propietat. Això no es pot tolerar i per desgràcia hi ha molts homes que han de baixar el cap davant de moltes d'aquestes agressions. Han de callar i no dir res davant d'amanaces...per no "crear" problemes. Molts cops t'enfrontaries a situacions que et semblen inacceptables, però calles per no crear conflictes. Us preguntareu perquè calles? Doncs perquè molts cops no vols que els teus fills vegin o sentin discusions, que s'alteri la seva vida quotidiana i els provoqui un malestar o una presió a la seva vida, quan el que han de fer és ser feliços i preparar-se per sobreviure el dia de demà. És per això que molts pares callem i callem, pel bé dels nostres fills. Reclamo moltes més custodies compartides... De la mateixa manera que no formo part del que van fer els meus pares, tampoc pertanyo a la societat de "nosotras parimos, nosotras decidimos", que avui ha desembocat en la propietat pura i dura dels fills per part de la dona. La igualtat en tot, no només en el que certa part de la societat vulgui, la igualtat i els drets, en TOT i per tothom per igual.