Avui recordo quan era petit, a l'escola, amb la bata posada...jugant al camp de "futbito". Ens ho passàvem d'allò més bé...quins temps! Una vegada però, van venir a jugar uns nens que eren més grans que nosaltres. Ho recordo com si fos avui, perquè tot i que ells eren més grans i jugaven amb avantatge, també li van posar una bena als ulls del nostre porter. Així doncs vam perdre aquell partit per 22-0, tot i que ens hi vam esforçar molt. Alguns dels meus companys van acabar plorant d'impotència i de ràbia...no hi podíem fer res, perquè ells eren més grans i havíem d'admetre les regles que ens van imposar. Si no ho haguéssim fet així, ens hauríen pegat i hauria estat pitjor... vam haver de seguir-los-hi la beta tal com ells volien. Ara però, veint-ho amb la perspectiva del temps, me n'adono que les coses no han canviat gaire. Ja no sóc un nen de 8 anys, sóc un adult de 37, però la impotència segueix sent la mateixa i les benes es seguiexen possant davant els ulls de la gent més feble, perquè es sentin d'allò més impotents i desemparats... De tant en tant, apareix algú que es rebel·la contra tot això, i mira de poder jugar el partit en igualtat de condicions però... ja se'n guardaran prou de poder-ho fer, oi?