Després d'unes setmanes molt dures, de lluita, estira i afluixa, etc. per aconseguir l'autorització i els drets d'imatge del flamant nou Cap de Colla dels Nois de la Torre Jordi Canyellas, juntament amb els del seu pare, l'històric Jaume Canyellas, per fi puc fer públiques les instantànies que mostren l'abraçada i emoció del moment inoblidable en què el pare coneix per part del fill que ha estat anomenat oficialment Cap de Colla dels Nois de la Torre. Molta sort! Pit i amunt!
divendres, 27 de juny del 2008
dijous, 26 de juny del 2008
Castells a Baix a mar
Sempre ha estat una actuació complexe per nosaltres Sant Joan. És la que ens ha de donar el nostre estat real de cara a la festa major de Juliol que se'ns ve a sobre en 15 dies. Els nervis solen fer acte de presència i les especulacions dels castells que es faran sovint s'ensumen a qualsevol racó de la plaça. Aquest cop no va ser diferent que d'altres i des de bon començament ja hi havia qui tenia els nervis supurant pels poros de la pell i anava pregonant que en 3a ronda, si tot anava bé, tiraríem el 3/7. De totes maneres això no va condicionar els castells que vam portar a plaça ni tampoc la bona actuació que vam tenir. Després d'un treball constant als assajos i una bona resposta per part de la gent de la colla, el rodatge en les poques sortides que hem realitzat, ens ha permès poder fer castells de 61/2 amb seguretat. És al que ara mateix podem aspirar, aquest és el meu parer, que és el mateix que tenia el cap de colla al començament de temporada. És cert que si un castell té possibilitats seria de rucs renunciar-hi, però també ho és, que en aquesta colla, sempre fem volar coloms abans d'hora. Feta aquesta reflexió, anem a repassar l'actuació. Erem tres colles a plaça, els castellers d'altafulla, els torraires de Monblanch i nosaltres, els Nois de la Torre. El Jordi canyelles, va decidir de sortir nosaltres i ho vam fer amb el 5/6, tal i com havíem fet 2 dies abans a Tarragona. Aquest cop no hi va haver tantes complicacions amb l'acotxadora i el castell es va poder descarregar a la primera. A segona ronda la T/6, quasi igual de bé que la de SP i SP. Potser va ser una mica més nerviosa i un pèl tancada, però tampoc va perillar en cap moment. Després van venir les indecissions sobre el tercer castell. El Cap de colla es va decidir pel 3/6 net. Va anar molt millor que a l'últim assaig, però molt tremolós, cosa que el va fer esgotador a la part final, on es va haver d'agafar. Amb els nervis es va desmuntar. A la repetició es va fer el 3/6 normal sense cap complicació. Cal dir que en aquests moments, en l'interval de temps entre que es va repetir el 3/6, es va produïr l'anècdota de la jornada, com no protagonitzada pel Salvador Cañellas. Actualment és el cap de pinya i un cop desmuntat l'intent de 3/6 net, el Jordi va dir que preparés la pinya, que volia repetir ja! sense esperar l'actuació dels d'altafulla que anaven darrere nostre. Bé, doncs, es va acostar un dels "històrics" dels castellers d'Altafulla preguntant si tiràvem nosaltres o ells i el Vadó li va dir que nosaltres, ell li va contestar que si volíem descansar que no hi havia problema, però el Salvador li va repetir que no, que el Cap de colla volia tirar-lo tot seguit...i així va acavar la cosa i va marxar. Estàvem els 3 baixos col·locats, el Lluís Batet, el Francesc Gual i jo. El Salvador va començar a cridar la gent de la pinya, quan altre cop el pesat d'Altafulla tornava a donar la llauna, preguntant si segur que tiràvem nosaltres que a ells els hi era igual, però que així podríem descansar i tal, però el Vadó va tornar a repetir que no, que tiràvem nosaltres el 3. El tiu va marxar, però no van passar ni 5 segons que ja tornava a ser allà al costat nostre dient-li al Salvador: "segur eh?" i el Vadó repetint-li...que sí!! Llavors el d'Altafulla, cagant-la d'allò més diu: "però doneu-se manya eh!!" Me'l vaig mirar i abans de poder contestar-li, el Salvador, vermell com un perdigot li va bramar: "que no veus que no pares de xerrar i molestar i no em deixes preparar la pinya collons!!" El ninot d'Altafulla va marxar amb la cua entre cames sense dir res...jijijijiji. Per cert, la pressa que tenien, era per intentar una T/6 que malauradament no van poder aconseguir. Per acavar l'actuació com Déu mana, un pilar de 5 molt quiet. Potser és el millor pilar dels últims anys...el Lluís ha agafat molta experiència i demostra que el té per la ma. Estem preparats per la Festa Major!!!
dimecres, 25 de juny del 2008
Sopar de Sant Joan amb sorpresa
El dia 23 em va tocar ser l'amfitrió juntament amb el meu fill del sopar de Sant Joan. Erem 12 comensals: ma mare; la Susi, el Joan i la Paula; la Montse i el Jordi; la Rosalia, l'Octavi i Octavi fill; la Gemma, el Joan M. i jo. El Joan M. estava molt emocionat amb el seu sant. Pel matí ja li havia fet el regal: unes bambes de bàsquet i una camiseta del Pau Gasol, que va lluir amb molta xuleria i li quedaven d'allò més bé. Ell i la Gemma van decidir dos dels plats que volien incloure en el menú del sopar. D'entrant volien amanida d'arròs tant sí com no i de plat mandonguilles "especialitat del papa" i així ho vaig fer. Vam combinar l'amanida amb altres entrants lleugers, una truita de patates, uns llagostins a la plantxa, clamars a la "romana", "gaspatxo" i les típiques olives, daus de formatge etc. Tot molt bo, almenys això em van dir...jejeje. El postre no em va quedar bé, perquè volia preparar els plats amb tres trossos de fruita variada: plàtan, poma i kiwi, i completar-lo amb dues boles de gelat de xocolata. La idea era bona, però vaig cometre la "cagada" de posar les tarrines de gelat a la nevera en comptes del congelador...què hi farem. Tot seguit coques per tots els gustos i cava. Llavors va aparèixer la meva germana Montse amb un regal pel Joan M. que va obrir de manera apresurada. Va reultar ser una tovallola del Barça de platja i no li va faltar temps per demanar de poder-la estrenar l'endemà, com així va ser. La sorpresa, va venir tot seguit. He d'admetre que no m'ho esperava i que em va emocionar. La Montse també se'm va acostar i em va donar el que semblava un regal estrany ben embolicadet. Fixcant-m'hi millor, em vaig adonar que semblava una mena de pergamí o cartulina enrotllada. Sense més temps a perdre, vaig treure el paper que recobria el que era un tros de cartulina enrotllada. La vaig obrir i era una petició escrita... La meva germana Montse està embarassada i du un nen al que li posaran el nom de Marc. Des d'una foto de l'última ecografia on es veia tota la forma del seu cos, el Marc em demanava que fós els seu padrí. Em va fer molta il·lusió i em va emocionar i vaig acceptar, és clar. Gràcies per la responsabilitat i confiança que heu dipositat en mi...miraré de fer-ho el millor possible.
Després d'aquestes emocions, no van trigar massa els petits en voler-se aixecar de la cadira per començar a llençar les primeres cebetes... Vam decidir anar a la platja i seguir la revetlla amb l'ambient vora el mar. Ma mare volia recollir tota la taula i la cuina, però la vaig convèncer perquè s'afegís a la festa i em deixès la feina per l'endemà. Vam estar una bona estona fent petar xines, cebetes, traques i fonts al passeig fins que es van fer quasi bé la 1 de la matinada. Alguns encara es van animar i van anar a fer una cervesa a la Travi, però jo i els nens vam anar cap a casa, a dormir, que l'endemà havíem de recollir tota la casa i anar a la platja per estrenar la tovallola nova del Barça!
El Nois a Sant Pere i Sant Pau.
Hi vam anar diumenge a la tarda, a les 7. Bona preparació pel Sant Joan de Baix a mar. El Joan M. em va voler acompanyar però la Gemma va preferir quedar-se a casa. Havíem cel·lebrat l'aniversari de la meva germana Susanna (35) a casa la meva mare. Pel matí havém anagt a la platja del canyadell...un matí preciós de platja.
Ja a Tarragona, el Joan M. va estar amb l'Adrià, el fill del Salvador Canyelles, jugant amb ell...però en tot moment estava pendent de si pujava jo, de si estava bé, de si volia aigua...és un encant i m'estima moltíssim. En quant als castells, vam sortir de 5/6 que vam haver de desmuntar després que l'enxaneta fes la primera aleta. El castell estava parat però l'acotxadora de la torre tenia problemes per posar-s'hi. Vam repetir el mateix castell i va passar exactament el mateix i vam perdre ronda. A segona ronda 2/6. Va sortir perfecte. Molt ben lligat de pinya, encara que els segons vam haver de rectificar la posició dels baixos perquè estava una mica girada. Va durar molt perquè l'acotxadora té problemes per enfilar-se amb lleugeresa. No va patir en cap moment tot i durar moltíssim. En tercera ronda vam insistir amb el 5/6 i aquest cop, tot i patir problemes similars l'acotxadora va aconseguir possar-s'hi i el vam descarregar. Per acavar 1/5. Diada que ens va servir per preparar els castells que s'havien de fer per Sant Joan a Baix a mar i que ens va demostrar que tenim una 2/6 molt parada i que podem començar a pensar que enguany dominarem sense problemes el ventall de castells de 6 1/2. Després un pica-pica i encara vaig arrivar a casa a temps per veure com es classificava "la roja".
divendres, 20 de juny del 2008
Guardiola i el Barça
Sóc de l'Espanyol, ja ho sabeu. Però no d'aquells que són anti-culés, segueixo el Barça també i m'agrada que guanyi. Vull donar la meva opinió sobre cóm pinten les coses de moment al Barça i concretament amb el fitxatge del Guardiola com entrenador del primer equip. El que escriuré no està intoxicat per ningú perquè com ja he dit sóc de l'Espanyol i el que opini o pensi un diari o l'altre me la sua. Si bé de bon començament creia que era una idea equivocada, per la poca experiència del ex-jugador com entrenador, cada vegada em sembla més encertada la decició de la directiva. A la roda de premsa se'l va veure segur del que vol, amb les idees molt clares, recolzat plenament per la directiva... De totes maneres, el que jo crec que és més important en el Barça, és la COHESIÓ. El Guardiola dóna la sensació de cohesionar totes les faccions del barça...els nuñistes, cruiffystes, laportistes o rossellistes...almenys, aquesta és la sensació que tinc veient-ho des de fora. Tot sembla que està ben encarart...m'agrada molt més l'estil actual del Barça que no pas el del Madrid. Ara però, només falta que, com sempre, la pròpia gent del Barça foti fora el president i ho engegi tot a la merda altre cop :-P. Bon cap de setmana i felicitats a tots els Joans...i Joanes també ;-)
L'atontament i l'atontamenta
El Berlusconi potser tenia rao quan deia que tanta dona al govern faria anar de corcoll al Sapatero. I la veritat és que cada dia s'ha de sentir alguna bajenada nova. Ara se'ls ha donat a les feministes per jugar amb la llengua, per allò de la igualtat i de la paritat...com que em sembla una parida, una presa de pèl i una baixada de pantalons entre altres coses, em titllaran de masclista. A aquestes alçades em sembla que em començarà a agradar i tot, tip de tanta floreta i feminisme...sempre he anat contra corrent i avui anar contre corrent i contra les modes sembla ser que és ser masclista. Apa, ja ho he dit.
dilluns, 16 de juny del 2008
La festa del bàsquet
Dissabte 14 feien al pabelló Sant Jordi de Torredembarra, la festa d'acomiat de temporada del basquet. El Joan M. ha trobat un esport on gaudeix i s'ho passa d'allò més bé. Dijous passat em va trucar a casa i em va explicar tot el que farien al pabelló durant tot el dissabte. Vam estar una bona estona parlant...ell m'anava llegint tot il·lusionat totes les activitats una per una. A les 13h hi havia preparat un partidet entre pares i emtrenadors i de seguida em va preguntar: "que hi jugaràs tu papa?" I, és clar, jo li vaig respondre que sí. Doncs ja em veus dissabte a les 13h quan plego de treballar a cambiar-me de roba corrents i cap el pabelló. Ja havia començat el partidet quan vaig arribar, però vaig poder participar de 3/4 de partit. Erem força pares i mares i va ser molt distret, encara que també esgotador i humiliant :-P. Els pares no encistellavem ni volent, jo mateix vaig errar 3 ó 4 cistelles claríssimes...en fi, a tot això li hem de sumar que als 2 minuts de sortir ja estàvem traient el fetge per la boca...jausjuajuas. De totes maneres hi tornaria a anar, només pel que em va dir el Joan M: "Bueno papa, l'important és que ho has intentat..." Com t'estimo fillet.
L'orla de la Gemma
Eren del 8 del vespre de divendres. Vaig anar depressa a fitxar, em vaig acomiadar del meu "jefe" i vaig sortir pitant amb el cotxe que tenia aparcat davant la porta del taller, cap el cole de la meva filla. Després de quasi 9 anys a la mateixa escola, feien una festa especial les 3 classes de sisè per acomiadar-se de l'escola que els ha acollit i format, al mateix temps que se'ls feia entrega a tots els alumnes de l'orla amb la fotografia de tots els companys de promoció.
Vaig arribar a temps de veure-ho tot, encara que em vaig quedar a la porta d'entrada del gimnàs; ja que estava ple com un ou i a més hi feia una calor insupotable. Abans de l'entrega individual de les orles, diferents alumnes de l'escola van fer interpretacions musicals amb piano, volins, xelos...va ser interessant i no es va fer gens llarg. Després, cada tutor va fer entrega als alumnes de la seva classe de l'orla corresponent. Ho van fer per ordre, així que vaig haver d'esperar una mica per poder veure la Gemma en aquest moment superemocionant per ella. Estava sentada a l'altre banda d'on era jo, però de seguida em va veure i jo a ella, com és normal debia estar esperant l'arribada del seu papa. El Joan M. estava molt aprop meu i em va clitxar aviat, es va aixecar de la cadira i em va venir a fer un petó i a mostrar-me el seu nou pentinat i lo guapo que estava. Bé dons, després de 6è A i 6è B, el torn era per la classe de la Gemma. Va ser molt maco poder-la veure en aquest moment, estava alegre i molt bonica, amb el cabell recollit amb un munt de monyos petitons per tot el cap que deixaven veure la seva carona. Després de l'entrega, el director del centre, va fer ús de la paraula per acomiadar-se de tots els nens i desitjar-los el millor en les seves vides i per fer introducció d'una sorpresa que el Pere conserge havia estat preparant. Era una composició amb Power point del resum dels 9 anys de "vida" a l'Antoni Roig de tos els nens i nenes que s'acomiadaven. Fotos i videos de diferents moments de tots aquests anys. Tothom es fa ver un fart de riure veient els canvis que havien sofert en aquest temps. La Gemma va aprèixer en diverses fotografies, de petiteta amb el cabellet curt, més endevant amb cuetes i sense dents!! Va ser una estona molt distreta, divertida i amb el punt d'emoció just. Al final, un video que havien estat preparant tots els alumnes de 6è on cantaven tots junts una cançò d'acomiat. Acabat l'acte ens vam dirigir tots al menjador on es va fer un pica-pica. Vaig esperar a l'entrada del menjador, fins que arribés la meva nena i la vaig poder abraçar, fer-li un petó i felicitar-la. Venia amb el Joan M. i el seu tutor, el Josep Maria i vaig aprofitar per fer unes fotos del moment, ja que a dins el gimnàs va ser quasi impossible i les que vaig fer van quedar molt malament (aviat espero poder-les pujar, així com d'altres). Moments d'aquests són emotius i encara més quan al cap del temps els recordes amb les persones implicades. Espero poder gaudir de moltes més estones com la de divendres...la vida m'omple i la gaudeixo amb moments com aquests.
dijous, 12 de juny del 2008
A on anem??
Avui, veient el telenotícies, m'he tornat a posar malalt. Finalment, el deixaré de veure i seguiré veient el K3: el detectiu Conan, l'Inuiasha, o el que facin. Parlaven d'un Sr. que té un bar musical i l'han denunciat per fer massa soroll. La notícia ha estat bastant breu, però ha sortit l'opinió de l'advocat defensor i per altre banda algú bastant fora de lloc, que no sé qui era. Bé, resulta que li demanen 12 anys de presó a l'individuu en qüestió, més, segons l'advocat, que el que es demana en un homicidi. Lògicament l'advocat defensor deia que la mesura era desproporcionada. Jo penso el mateix. L'altre que ha opinat, que no sé si era el fiscal, un lletrat o un veí, defensava que tot era legal...i que els anys que es demanaven eren els que tocaven pel mal psicològic que feia aquesta persona amb el seu bar. Es veu que anaven sumant anys en funció de les persones a qui havia afectat. Em peto de riure a la seva cara per no plorar, la veritat. I de veritat, que tot convençut, només parlava del soroll, de les molèsties acústiques i problemes psicològics que es veu que el tiu ha ocasionat. No és que allò fós un prostíbul, o s'hi vengúes droga, o qualsevol altre cosa que podria ajudar a comprendre els motius de la demanda de 12 anys de presó, doncs no, només era pel soroll...Qualsevol dia m'enxironaran per tenir la música massa forta a casa...Vol dir que no és més fàcil clausurar el bar que fotre a la presó a aquesta persona?? Vol dir que en sortirà rehabilitada i com que estarà escarmentada ja no farà mai més soroll?? Quin fàstic...ja no sé si és enveja, venjança, o què és...aquesta societat no té valors ni té res...Volem justícia i cada dia donen més ganes de fotre el camp i anar-te'n a una illa deserta.
dimarts, 10 de juny del 2008
ELS 400 EUR. DEL "SAPATERO"
Ja estem al mes de juny i si no estic errat, a final de mes rebrem dos-cents dels quatre-cents euros que ens va prometre el Sr. Zapatero. Bé, això de rebre no és cert, el que farem serà deixar de pagar...Què vol dir això? Vol dir que de les retencions del treball que hauriem de pagar de la nòmina se'ns descompteran dos-cents euros. És lògic preguntar-se el que passarà si les nostres restencions no arriben als dos-cents euros. Posem que sóc un mil eurista i que em retenen un deu per cent de IRPF, això vol dir que em retindran cent euros a la nòmina i que només podré deixar de pagar cent euros...que passarà amb els altres cent?? De vegades m'avergonyeixo del polítics, però aquest cop és per penjar-los un darrera l'altre. Cóm pot ser que un partit anomenat socialista se n'enfoti d'aquesta manera dels treballadors?? Si això ho hagués fet el PP es podria entendre, hi estaria d'acord o no, però s'entendria. Ara bé, que el PSOE, que sempre està amb el treballador a la boca, que tota la campanya electoral va estar traient pit del superàvit i del famosos quate-cents euros, ara, a l'hora de la veritat es rigui de tothom d'aquesta manera, no és pot qualificar menys que d'indignant. Tots els aturats, els que cobrin poc i siguin desgraciats, doncs més degraciats seran. Tots aquells que cobrin dos-mil euros o més i que caguin bitllets de cinc-cents benaurats són. Aquest món capitalista és una merda i un engany, i n'estic fins al cap de munt...tinc ganes de cridar: ANARQUIA I REVOLUCIÓ!
dilluns, 9 de juny del 2008
LA BICICLETADA
Diumenge pel matí vaig passar una estona molt gratificant en companyia dels meus fills i d'altre gent de Torredembarra i pobles del voltant. Es va organitzar una bicicletada popular de 17 KM pels carrers i urbanitzacions de Torredembarra. Ens vam aixecar a les 8,30 perquè havíem d'esmorzar i anar a recollir els dorsals per la cursa. Quan va sonar el despertador ens va fer una mica de mandra aixecar-nos ja que havíem anat a dormir a les 2.30, doncs va ser l'hora que va acabar Titànic i ni la Gemma ni el Joan Maria, els meus fills, se la van voler perdre.El recorregut no era pla, tot i ser una cursa popular, però tothom va aconseguir acabar-la. Tots tres s'ho vam passar d'allò més bé. La Gemma que qüasi té 12 anys va anar una mica més per lliure i jo vag fer la cursa al cosat del Joan Maria. Només va haver de posar el peu a terra a la pujada del pont de clarà, però la resta la va fer tota dalt de la bici. Després es van sortejar diferents objectes i com a premi final un bicicleta. A la Gemma li va tocar una motxileta. El temps va acompanyar, no hi va haver cap incident i la gent i l'ambient era divertit i de passar-s'ho bé. Ah, per cert, també hi va assistir la tieta Rosalia. L'Octavi no va venir amb l'excusa de que no tenia bici...i és que me l'havia deixat a mi...jejeje. Una iniciativa molt interessant que en el meu cas va permetre una estona d'esport en companyia de la família. Dessitjo que l'any vinent es repeteixi per poder participar-hi un altre cop.
dilluns, 2 de juny del 2008
Un pare separat
Volria oferir un punt de vista diferent a la misandropia que s'està instal·lant a la nostra societat des de fa ja uns anys. Cada dia és més notable i ha arribat a un punt en que està de moda, fins i tot està ben vist tot allò que ridiculitzi el génere masculí. Una mica tip de tot això i tot i sabent el que unes idees com les meves poden provocar avui en dia, miraré de ser el més explícit en el tema de la separació de la parella. Ho faré d'una manera subjectiva ja que en sóc part implicada, sóc pare separat. Com no, també tinc ganes d'opinar de la violència de gènere, que en veritat, sembla que només existeix sobre les dones, pel que avui ja se l'anomena violència masclista. Aquesta violència pot ser física i també psicològica. Evidentment no defenso ni defensaré cap tipus de violència. Però cap, vol dir que tampoc accepto, i ho vull denunciar en aquest escrit, la que moltes dones inflingeixen als seus marits, amants, parelles... Crec que hem arribat a un extrem que el defensar al meu gènere, el masculí, de les agresions que sovint rebem del gènere femení, automàticament és assenyalat com a masclista. Fer el contrari està molt ben vist i és el que s'ha de fer, és el políticament correcte. És cert que hi ha molta més violència física per part dels homes que de les dones, cosa que estic d'acord en erradicar! En quan a la violència psicològica, la dona és molt més culpable del que es fa veure. No parlo de fa 50 anys, del tipus de societat que hi havia llavors, parlo de l'actualitat, parlo de que ni jo ni els de la meva generació tenim cap culpa de la societat dels nostres pares o dels nostres avis i que sembla que ara haguem de pagar els plats trencats. Jo i molts altres, diria que la majoria dels de la meva generació, sabem perfectament cóm funciona una rentadora, sabem fer els llits, anar de compres, fer-nos el menjar, escombrar, fregar i fer el que faci falta! Denuncio l'abús que les dones fan de la seva força en les separacions i més encara quan hi ha fills comuns. La força que els ha donat l'estat policial-judicial en que vivim, però això ja serà tema d'un altre escrit. Denuncio que tinguin una posició de força en aquest sentit, que s'apropiin dels fills, que els tinguin com una "cosa seva", que en moltes ocasions siguin un objecte més de la seva propietat. Això no es pot tolerar i per desgràcia hi ha molts homes que han de baixar el cap davant de moltes d'aquestes agressions. Han de callar i no dir res davant d'amanaces...per no "crear" problemes. Molts cops t'enfrontaries a situacions que et semblen inacceptables, però calles per no crear conflictes. Us preguntareu perquè calles? Doncs perquè molts cops no vols que els teus fills vegin o sentin discusions, que s'alteri la seva vida quotidiana i els provoqui un malestar o una presió a la seva vida, quan el que han de fer és ser feliços i preparar-se per sobreviure el dia de demà. És per això que molts pares callem i callem, pel bé dels nostres fills. Reclamo moltes més custodies compartides... De la mateixa manera que no formo part del que van fer els meus pares, tampoc pertanyo a la societat de "nosotras parimos, nosotras decidimos", que avui ha desembocat en la propietat pura i dura dels fills per part de la dona. La igualtat en tot, no només en el que certa part de la societat vulgui, la igualtat i els drets, en TOT i per tothom per igual.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)