Senyor metge, tinc esquizofrènia castellera?

Torredembarra, 11 d'octubre de 2008.

Senyor metge, li escric aquesta carta, perquè sé que vosté m'entendrà. Aquests metges d'avui no els puc explicar el que em passa, perquè em prendrien per boig... però vosté que ha viscut els castells amb la força i el sentiment que ho va fer el meu pare, vostè que en sap tant del que li parlo...segur que em sabrà dir què he de fer...almenys és el que espero i pensar-ho em reconforta.

Sap qùe passa? Que darrerament, el que jo creia inamobible està canviant...els meus pensaments i fonaments castellers sembla que variin per moments. M'en vaig adonar l'altre dia, al concurs de Tarragona, sap?

Jo sempre hi he anat al concurs, be com espectador, be com a casteller...sempre me l'he estimat el concurs de Tarragona. I ara, sembla com si s'allunyés de mi...

Ho vaig trobar tot molt estrany. Només entrar a la plaça de "torus" ja vaig sentir una veu estrident que donava la benvinguda a les colles...on era aquella veu segura i també castellera del meu "conceller en cap"? Més aviat em va semblar entrar al pavelló d'esports a veure un partit de bàsquet o a una retransmisió d'aquell programa que tot el dia veu el meu fill Joan M...com es diu? Ah sí, el "pressing cach" dels pebrots! Doncs així d'estrany em vaig sentir...veient durant les 5 hores de castells les bufandes, pitos, i banderes gegants de l'afecció dels Castellers de Vilafrana; les barres inflables de la colla Vella...

Hi va haver tan sols un moment senyor metge, que em va recordar temps passats, quan la plaça sencera es va posar en tensió durant 5 minuts, tot esperant que el jurat decidís si la torre de vuit de Vilafranca era carregada o no...Aquells moments de crits, xiulades i posicionament divers de la gent va ser memorable...els uns per voler sentenciar el Concurs 2008 i els altres pequè no volíem de cap de les maneres que allò s'acabés en aquells instants com així va ser.

Tinc unes sensacions estranyes doctor...perquè per altre banda, em fa ràbia tot el que hi vaig veure allà...tot aquell ambient del grans esports de competició. Aquelles pantalles gegants (on hi vèiem la repetició dels moments més importants del castell), més pròpies dels grans espectacles musicals...Aiii senyor doctor que ara em roda el cap!

Sóc en part culpable d'arrivar on hem arrivat? Jo no ho vull això pels meus castells. L'altre dia em vaig emocionar veient una foto d'un 3 de 7 "net" que van fer dels Castellers de Vilafranca per la cel·lebració dels 60è aniversari de la colla i conmemorant la foto del mateix castell que van bastir el Xiquets de Valls al segle XIX.

Senyor metge, a mi m'emocionaria més tornar a veure fer el pilar de cinc amb el porró, sap? M'agradaria veure com alguna colla gosa fer un pilar de set amb folre a La Torre i alhora s'atreveix a fer 14 passes caminant. Gaudeixo anant a esmorzar una butifarra amb mogetes o una espineta amb caragolins quan toca, en comptes de mejar cereals com aconsellen avui en dia...

Senyor metge, no sé on soc! Els meus companys em diuen que això és imparable...els pseudoperiodistes només burxen per aconseguir que tot el que envolta els castells sigui més mediàtic, volen globalitzar els castells i que se'n facin d'una punta a l'altre del món...i jo no ho vull això tampoc. On puc veure un ambient millor...? A quina plaça no puc estar més a gust veient una diada castellera sino és a Valls i a la plaça del Blat? Recordo el que deia el Sr. Mañé i Flaquer... aquell periodista del meu poble, que escrivia cròniques castelleres el segle XIX pel Brusi i que després en va ser director...sap de qui li parlo oi? Doncs ell li comentava al seu superior que el millor lloc per veure un gran "corrida de toros" era a Sevilla i que pel mateix, els castells s'havien de veure al camp de Tarragona.

Voldria que les grans colles castelleres del meu País tornessin a fer els més grans castells a la meva "plaça de la verdura", al meu poble que tants i tans castells ha vist en els darrers dos-cents anys...

Senyor metge, jo que no podia ni veure als Minyons, jo que els tenia per uns superbs, que despreciaven la zona històrica i tradicional castellera...ara...m'identifico amb molts dels seus postulats i m'agraden i em reconforten moltes de les seves opinions...És normal això que em passa senyor metge? Esteu segur que no tinc una esquizofrènia castellera? I si no és així, que em passa? Diguim alguna cosa alego, perquè els castells són la meva passió i sense ells no sabria viure... El que sí que li dic és que me'ls estimo molt i no deixaré que ningú me'ls prengui.

Rebi les meves salutacions mentre espero una resposta el més breu possible.

Joan M. Huguet