Que la coordinadora mani bé? De què?

Arrel d’un intercanvi d’opinions exposades al bloc del Carles Feiner (amb l’Albert) sobre el post titulat “Capdevila, em sembla que l’encertes”, faré unes consideracions o reflexions sobre el tema de l’essència del Castells, com els entenc, cap on van i cap en els volen fer anar. També, com no, sobre l’obsessió de certs periodistes castellers a l’hora de voler influir en el fet casteller, en tant que els seus interessos o la seva visó sobre els castells així els ho demana.

El castells, tal i com els he conegut d’un bon començament, i tal i com els entenc particularment, no han necessitat ni crec que necessitin un poder suprem que els faci anar “pel bon camí” perquè no s’esguerrin... Han estat de les poques activitats que han viscut d’una manera anàrquica molts anys. Això els ha fet i ens ha fet (a molts castellers) com som. El que es pretén ara, volent donar un poder exagerat a la coordinadora, és precisament liquidar, finiquitar, exterminar, qualsevol vestigi que pugui quedar d’aquestes reminiscències passades. L’expressió: “la coordinadora que mani, però que mani bé” em fa por...que voleu que us digui.
Socialment, aquesta mena de “gestió anàrquica” és una de les coses que més ha atret al nouvingut al fet casteller. La integració social , el fet de sentir-se identificat amb el color d’una camisa i de fer una activitat conjunta, que no requereix quasi bé de normes “establertes”...fer caliu; conèixer gent; comprometre’s en quelcom que fins ara era desconegut; sentir-se útil d’un col·lectiu mentre per altra banda ets sents menystingut per la societat que t’envolta...I em volue dir que son els castells sinó això? El sentit comú és la millor manera de manar.

Albert, dius que la meva colla ha canviat coses i que s’adapta als nous temps...sí, és clar, tens raó. Jo no hi estic en contra pas d’això. Per exemple, el fet de la incorporació de la dona al castells, saps que als Nois de la Torre fa moooolts anys que hi és present, fins i tot amb la participació d’elles exclusivament, fent castells per mèrits propis, fent-les sentir, com són, part participativa i important del fet casteller. I això senyors, no és nou d’ara ni de fa deu anys, ni és cosa exclusiva del Minyons, en fa molts més. Ull, que amb això no vull dir que els Minyons no tinguin importància en aquest tema, perquè la tenen i molta.
El tema de la seguretat. No puc pas estar en contra de fer servir un casc per la canalla, però ull amb aquest tema també...a veure on anem a parar. I em refereixo concretament a que la seguretat es faci servir perquè se’ns vegi amb bons ulls a tot arreu. Que la “necessitat” obsessiva de voler fer dels castells quelcom “VENDIBLE” (i aquí arribem al cor del debat real), no converteixi el fet casteller que hem conegut pels nostres pares i avis en allò irreconeixible per ells.

Ho diré clar i català, perquè s’entengui bé. El motiu que no me’n refiï de certs periodistes castellers i de les seves intencions...de voler influir de manera intencionada i sense amagar-se’n sobre el que ha de fer la coordinadora o de com ha de ser el concurs de Tarragona, o de les puntuacions dels castells, o de com fer més vistosa una actuació, etc. Tot això i molt més va encaminat a convertir-nos en un espectacle com més vistós millor, això sí, que sigui tot ben segur i que ningú pugui dir que som gent boja. Poder vendre l’espectacle dels castells arreu, a la televisió catalana, espanyola, estrangera? Em podeu dir...i què hi ha de dolent en tot això? ...però si així donarem a conèixer el fet casteller arreu? I jo us contesto que no em vull convertir en un animal de circ per donar-los a conèixer, ni vendre'm i deixar de ser com he estat per afavorir el negoci d'alguns. Prefereixo quedar-me com estic. Que em mani el cap de colla i que em mani bé.