No sé per on començar. El que es va viure ahir a la Plaça del Castell és molt GRAN. MOLT GRAN per nosaltres, el Nois de la Torre. Ahir, vam fer història. Després de 23 anys, que està molt aviat dit, vam descarregar altre vegada un castell de set i mig. El tres de set amb l’agulla, castell molt difícil per nosaltres. Hi hem posat moltes hores i molta il•lusió i hem rebut la nostra recompensa. Treball i més treball als assajos. Problemes a l’hora de preparar la pinya, per evitar que es desfigurés... Però cada dia que passava, les coses sortien una mica millor, cada dia que marxava de l’assaig me n’adonava que anàvem progressant... Molta gent que s’ha implicat en aquesta recta final de temporada. Increïble la feina feta per tots, des del Cap de colla fins a la darrera persona del cordó. Hem lluitat moltíssim i ens ho mereixem!
Sento molt d’orgull de pertànyer a aquesta colla. Molt d’orgull de portar la camisa blau cel i de que Torredembarra torni a ser notícia gràcies als castells. Molt d’orgull d’haver participat en aquest cosncurset, sense cap mena de dubte el millor dels set que s’han fet. Molt d’orgull d’aportar el meu granet de sorra a la meva colla, d’haver contribuït com molts d’altres, a poder arribar a on som avui, cinc d’octubre del dos mil nou. Aquest castell és de TOTS, també de molts que han estat treballant durant anys i que han permès que seguíssim vius en aquesta selva castellera. I també, com no, molt d’orgull del meu cognom i de poder dedicar aquesta gran gesta a la memòria del meu pare. Sempre hi somiava, que algun dia poguéssim fer algo GRAN per poder pensar en ell... i ahir va poder ser.
El que no sabeu molts, és que tot el que es va fer ahir, va ser gràcies a una canica...si, sí...la canica de la Mireia. Després del despenjament de la Mireia el dia abans en el tres de sis net amb l’agulla, la nena no estava tranqui-la i va buscar refugi en el seu gran talismà. Va parlar amb la seva mare, la Iolanda i li va dir que se la posaria a la butxaca, perquè li portava molt bona sort. Així doncs, va ser gràcies a la Mireia i a la seva canica que tot va ser possible ahir!! Jajajajajaja. Petonetssssssssss
Sento molt d’orgull de pertànyer a aquesta colla. Molt d’orgull de portar la camisa blau cel i de que Torredembarra torni a ser notícia gràcies als castells. Molt d’orgull d’haver participat en aquest cosncurset, sense cap mena de dubte el millor dels set que s’han fet. Molt d’orgull d’aportar el meu granet de sorra a la meva colla, d’haver contribuït com molts d’altres, a poder arribar a on som avui, cinc d’octubre del dos mil nou. Aquest castell és de TOTS, també de molts que han estat treballant durant anys i que han permès que seguíssim vius en aquesta selva castellera. I també, com no, molt d’orgull del meu cognom i de poder dedicar aquesta gran gesta a la memòria del meu pare. Sempre hi somiava, que algun dia poguéssim fer algo GRAN per poder pensar en ell... i ahir va poder ser.
El que no sabeu molts, és que tot el que es va fer ahir, va ser gràcies a una canica...si, sí...la canica de la Mireia. Després del despenjament de la Mireia el dia abans en el tres de sis net amb l’agulla, la nena no estava tranqui-la i va buscar refugi en el seu gran talismà. Va parlar amb la seva mare, la Iolanda i li va dir que se la posaria a la butxaca, perquè li portava molt bona sort. Així doncs, va ser gràcies a la Mireia i a la seva canica que tot va ser possible ahir!! Jajajajajaja. Petonetssssssssss
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada