Una nova entrada (que no serà l'ultima), per referir-me a aquest monstre musical que cada dia fa més gran la seva llegenda. Parlo com ja heu suposat del gran Mark Knopfler. El passat divendres no vaig aparèixer per l'assaig i ja tots sabíeu el perquè. Realment va valer la pena. Les dues localitats que teníem la Montse i jo, no eren de les millors del Palau olímpic de Badalona, però això no va ser cap inconvenient per a poder gaudir al màxim d'un dels millors concerts que li recordo en solitari. A més la Montse em va obsequiar amb una camiseta de la gira, d'aquelles que em comprava abans, quan em bullia més la sang i no pensava en el preu d'aquell tros de roba imprès. Em va fer molta il·lusió...gràcies ;-)
També seré crític i diré que respecte a anteriors gires la durada ha estat d'uns vint minuts menys. La qualitat tant del so com de les interpretacions, en canvi, ha estat fins i tot superior a la que semblava immillorable gira del 2005. Tot i que les sublims interpretacions de Telegraph Road i Speedway at Nazareth del 2005 em semblen gairebé insuperables, les dues van ratllar a una gran alçada en el palau olímpic. En canvi, d'altres com Hill Farmer Blues, Sailling to Philadelphia, el mateix Sultans of Swing o Marbletown van ser d'una qualitat prodigiosa i exquisida. Per tant, globalment, he de dir que la gira 2010 ha superat a la del 2005.
Un altre retret, encara que amb la boca petita, podria ser l'absència de cançons del darrer disc en el set list del concert ja que tan sols va iniciar-lo amb Border River i va tancar-lo amb Piper to the end. He dit podria ser, perquè les dues cançons que he anometat van ratllar a gran alçada i em van fer oblidar que s'havia deixat amagades genialitats com Get Lucky o Monteleone.
El que si que es pot dir amb veu alta, és que l'escenografia no és el fort del Knopfler o de la gent que l'assessora. Una pantalla gegant al mig de l'escenari va estar del tot desprofitada quan hi havia càmares enregistrant els músics en tot moment. Només en un aprell de moments va aparèixer la càmera que enfocava des del màstil de la guitarra els dits del mestre mentre lliscaven suament per fer-nos del·lir.
La veu que millora amb l'edat i el so de la guitarra, van estar ratllant la perfecció en la gr an majoria dels 120 minuts de concert. El darrer concert de Badalona, si no vaig errat, va ser el del 2001 i el so el recordo com a pèssim, per això em va sorprendre molt gratament que no fos així en aquesta ocasió.
Voldria remarcar que el Sr. Knopfler ha estat amb una lesió a l'esquena des de pràcticament l'inici de la gira 2010 i que malgrat els dolors que sovint té i no pot fingir dalt de l'escenari, no ha cancel·lat ni un dels concerts de la gira. Va tocar totes les cançons assegut...sí, sí...assegut, fins i tot el sultans...però la força i energia de la seva guitarra era fins i tot més gran que si hagués estat de peu. S'ha de dir amb la veu ben alta que és un grandíssim professional i que molts voldrien estar a la seva alçada.
I una novetat. A la sortida del concert, un acord entre el Knopfler i Simfy Live, va permetre que te'l poguessis endur en format MP3, presentat en un llapis de memòria dins un estoig. Sembla increïble, però és real. A vint-i-cinc euros i es venien com a xurros. En el llapis hi havia 8 cançons i la resta fins a les 14 que va tocar, les havies de descarregar l'endemà. Evidentement vam caure de 4 potes i potser en penjo alguna perquè en gaudiu. No me n'arrepenteixo!
Que per molts anys tinguem la sort de poder gaudir de tu i la teva música. Gràcies Mark!
També seré crític i diré que respecte a anteriors gires la durada ha estat d'uns vint minuts menys. La qualitat tant del so com de les interpretacions, en canvi, ha estat fins i tot superior a la que semblava immillorable gira del 2005. Tot i que les sublims interpretacions de Telegraph Road i Speedway at Nazareth del 2005 em semblen gairebé insuperables, les dues van ratllar a una gran alçada en el palau olímpic. En canvi, d'altres com Hill Farmer Blues, Sailling to Philadelphia, el mateix Sultans of Swing o Marbletown van ser d'una qualitat prodigiosa i exquisida. Per tant, globalment, he de dir que la gira 2010 ha superat a la del 2005.
Un altre retret, encara que amb la boca petita, podria ser l'absència de cançons del darrer disc en el set list del concert ja que tan sols va iniciar-lo amb Border River i va tancar-lo amb Piper to the end. He dit podria ser, perquè les dues cançons que he anometat van ratllar a gran alçada i em van fer oblidar que s'havia deixat amagades genialitats com Get Lucky o Monteleone.
El que si que es pot dir amb veu alta, és que l'escenografia no és el fort del Knopfler o de la gent que l'assessora. Una pantalla gegant al mig de l'escenari va estar del tot desprofitada quan hi havia càmares enregistrant els músics en tot moment. Només en un aprell de moments va aparèixer la càmera que enfocava des del màstil de la guitarra els dits del mestre mentre lliscaven suament per fer-nos del·lir.
La veu que millora amb l'edat i el so de la guitarra, van estar ratllant la perfecció en la gr an majoria dels 120 minuts de concert. El darrer concert de Badalona, si no vaig errat, va ser el del 2001 i el so el recordo com a pèssim, per això em va sorprendre molt gratament que no fos així en aquesta ocasió.
Voldria remarcar que el Sr. Knopfler ha estat amb una lesió a l'esquena des de pràcticament l'inici de la gira 2010 i que malgrat els dolors que sovint té i no pot fingir dalt de l'escenari, no ha cancel·lat ni un dels concerts de la gira. Va tocar totes les cançons assegut...sí, sí...assegut, fins i tot el sultans...però la força i energia de la seva guitarra era fins i tot més gran que si hagués estat de peu. S'ha de dir amb la veu ben alta que és un grandíssim professional i que molts voldrien estar a la seva alçada.
I una novetat. A la sortida del concert, un acord entre el Knopfler i Simfy Live, va permetre que te'l poguessis endur en format MP3, presentat en un llapis de memòria dins un estoig. Sembla increïble, però és real. A vint-i-cinc euros i es venien com a xurros. En el llapis hi havia 8 cançons i la resta fins a les 14 que va tocar, les havies de descarregar l'endemà. Evidentement vam caure de 4 potes i potser en penjo alguna perquè en gaudiu. No me n'arrepenteixo!
Que per molts anys tinguem la sort de poder gaudir de tu i la teva música. Gràcies Mark!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada