Recentment el Gerard Recasens, casteller dels
nois de la torre i articulista assidu del Baix Gaià diari va redactar aquest
article titulat la pipa de la pau.
Un cop llegit, mastegat i digerit –cosa un pèl
complicada- m’atreveixo a contestar-lo després de fer-me algunes preguntes.
Perquè la junta tècnica actual és la millor de
la història dels nois? En què es basa el Gerard Recasens per fer una afirmació
d’aquesta magnitud? És conscient de la falta de respecte a molta gent que ha
donat el seu temps i la seva estima cap aquesta colla a canvi de res? Coneix el
sentiment, els raonaments i les opinions de la suficient gent de la colla per
tal de fer aquest article? És necessari crear contínuament una comparació amb
gestes passades, per tal de manipular i enfrontar-les amb el present i tot
plegat per enaltir una persona o un grup de persones? I tot per fer una
etiqueta? I tot per crear una notícia que no és real? Una veritat virtual?
La meva resposta és que és un article
d’opinió, punt. No té base, ni fonaments, ni rigor periodístic. Tant necessari és
avui pel periodisme crear etiquetes? Tan necessari és per fer-se escoltar? Tan
necessari és incorporar pilotes d’or futboleres al món dels castells?
Sense embuts: Aquesta, la d’ara, sense cap
mena de dubte, NO és la millor junta tècnica de la història.
Potser, les millors juntes tècniques de la
història són aquelles que amb quatre gats –això sí, ben avinguts- han estat
capaces de mantenir la colla viva durant molts anys i aconseguir arribar al
final del desert sense aigua ni oasi on descansar.
Potser, les millors juntes tècniques de la
història, són aquelles que han treballat pel bé comú i per tenir un millor
futur, sense mirar-se el melic ni necessitar reconeixements per tal de
continuar.
Potser, les millor juntes tècniques de la
història, no han volgut tenir més poder del que els pertocava.
Potser, les millors juntes tècniques de la
història, no amenaçaven als components de la colla amb dimitir cada cop que el
resultat d’alguna votació no els agradava.
Potser, les millors juntes tècniques de la
història, han fet de junta tècnica i no de directiva. Potser, el cap de colla
va fer de cap de colla i no de president.
Potser, les millors juntes tècniques de la
història, van trencar amb un passat recent tèrbol, per tal de posar ordre i
seguir endavant. Potser, no voldrien que avui es tornés a repetir.
Potser, les millors juntes tècniques de la
història, lluitaven per no perdre ni un sol casteller. Potser els valoraven tal
i com es mereixien.
Potser, les millors juntes tècniques de la història s'equivocaven, admetien els seus errors i miraven de rectificar.
Potser en les millors juntes tècniques de la
història, no s’utilitzaven els mitjans per tal de manipular informació i crear
una direcció de pensament únic.
Potser, les millors juntes tècniques de la
història, respectaven les decisions preses per les juntes directives i les assemblees i
n’assumien els resultats, els agradessin o no.
Potser, les millors juntes tècniques de la
història, eren dialogants i demòcrates.
Potser, les millors juntes tècniques de la
història, no haurien de caure en l’oblit i haurien de tenir el nom i el cognom
d’aquelles persones que van veure afectada la seva feina, la seva vida familiar
i social, per tal de tirar endavant un projecte que avui pot donar els seus
fruits.
I els noms i cognoms són els dels caps de colla
que encapçalaven aquelles tècniques durant els anys de travessia pel desert: Joan
Busquets, Josep Roig, Salvador Cañellas, Lluís Escuredo i un servidor.
Moltes gràcies a ells i a tots els que van
formar part d’aquelles tècniques, les millors juntes tècniques de la història
dels Nois de la Torre.
