Aquest matí he anat a fer una cafè abans d'entrar a treballar i fullejant el Diari de Tarragona m'he topat amb una desagradable notícia: Sor Loreto ha mort.
Durant tot el dia m'han vingut a la ment imatges de quan era petit i anava a les monges. Records que no creia que tingués retinguts dins meu i que han anat aflorant. Recods en majúscules, perquè els he assimilat com els millors de la meva infantesa. El pati de les monges amb aquell immens "tubugan" i el no menys impactant "laberintu" on hi anàvem a fer els valents. Més d'un cop m'havia caigut per un dels forats mentre em posava d'enpeus dalt de tot com si fes d'enxaneta d'un castell. Al cap del temps em vaig adonar que ni l'un ni l'altre eren tan immensos com em pensava, però que graaans que els veia jo amb 4 o 5 anyets! Recordo vagament les aules però si que veig clarament l'hort que hi havia darrera i on Sor Loreto o Sor Madalena m'havien donat més d'un cop algun tomàquet acabat de collir de la tomaquera. Qué bons que estaven!!!
També m'han vingut a la memòria petites anècdotes que Sor Loreto havia protagonitzat amb petites xerrades que tenía amb les meves germanes. Que si Sor Loreto era un home o una dona!!!!??? (La meva germana Sussana, no ho tenia gens clar, perquè deia que tenia bigoti!). També hi havia qui s'embolicava amb el seu nom i n'estava ben segur que es deia Sorloreto (tal com raja).
De petits crec que molts "temíem" a Sor Loreto perquè era bastant estricte i pel seu aspecte físic, però després ens n'adonavem que no n'hi havia per tant.
En fi... records i pensaments que en aquest trist dia m'han tranportat en el temps. Un temps llunyà on un nen era feliç pujant al "tubugan" i menjant tomàquets acabats de collir de mans de Sor Loreto.Durant tot el dia m'han vingut a la ment imatges de quan era petit i anava a les monges. Records que no creia que tingués retinguts dins meu i que han anat aflorant. Recods en majúscules, perquè els he assimilat com els millors de la meva infantesa. El pati de les monges amb aquell immens "tubugan" i el no menys impactant "laberintu" on hi anàvem a fer els valents. Més d'un cop m'havia caigut per un dels forats mentre em posava d'enpeus dalt de tot com si fes d'enxaneta d'un castell. Al cap del temps em vaig adonar que ni l'un ni l'altre eren tan immensos com em pensava, però que graaans que els veia jo amb 4 o 5 anyets! Recordo vagament les aules però si que veig clarament l'hort que hi havia darrera i on Sor Loreto o Sor Madalena m'havien donat més d'un cop algun tomàquet acabat de collir de la tomaquera. Qué bons que estaven!!!
També m'han vingut a la memòria petites anècdotes que Sor Loreto havia protagonitzat amb petites xerrades que tenía amb les meves germanes. Que si Sor Loreto era un home o una dona!!!!??? (La meva germana Sussana, no ho tenia gens clar, perquè deia que tenia bigoti!). També hi havia qui s'embolicava amb el seu nom i n'estava ben segur que es deia Sorloreto (tal com raja).
De petits crec que molts "temíem" a Sor Loreto perquè era bastant estricte i pel seu aspecte físic, però després ens n'adonavem que no n'hi havia per tant.
En pau descansi.
2 comentaris:
Molt emotiu. Penso que com tu i deu haver molts nens grans que tenen diferents records, potser seria bo fer un recull publicar-lo i així fer un petit homenatge a aquesta filla adoptiva de la Torre.
Estaria bé. Tot és posar-s'hi ;-)
Publica un comentari a l'entrada