dissabte, 31 de maig de 2008

Joan Maria Huguet i els Nois de la Torre



Al meu pare -Joan Maria Huguet i Montserrat- en reconeixement a la tasca realitzada davant la “seva” colla: els Nois de la Torre i per la dedicació de tota una vida a la seva gran passió: els castells.


INTRODUCCIÓ I AGRAÏMENTS.


Aquest llibre que tens a les teves mans no és, ni vol ser, una biografia convencional. Com diu el Pep Bargalló en el pròleg, no sé si es pot catalogar en alguna categoria o tipus de llibre, però, a l’hora d’escriure’l, no me n’he preocupat. La meva intenció ha estat fer un recorregut per la vida castellera del Joan Maria Huguet i, en aquest sentit, podríem dir que es tracta d’una biografia castellera, encara que, com podràs comprovar tot seguit, no és gens ortodoxa. Vol ser -i és- un tribut, un homenatge al meu pare.
Hi trobaràs moments feliços i divertits, d’altres tristos i dramàtics, però tots van formar part de la vida del Joan Maria Huguet i, per tant, he trobat necessària la seva redacció. Tots aquests fets i viveses, he aconseguit extreure’ls de moltes xerrades i converses mantingudes amb un gran nombre de castellers coneixedors d’aquells anys. A tots ells, els agraeixo, veritablement, el seu ajut i la seva predisposició a tirar endavant el projecte que, finalment, ha estat una realitat.
Vull agrair, de manera molt especial, el suport rebut per les dues entitats que, de manera decisiva, s’han implicat en aquest projecte: l’Ajuntament de Torredembarra (mitjançant el Patronat de Cultura) i la colla castellera Nois de la Torre.
Tot el llibre, això sí, té un caràcter casteller. Sempre he intentat trobar la vinculació del Joan Maria Huguet amb els fets castellers esdevinguts a Torredembarra des del seu naixement fins a la seva mort. Com no pot ser d’altra manera, aquests, estan, en un percentatge molt elevat, vinculats amb els Nois de la Torre i, per tant, també es descriu, en el llibre, part de la història de la nostra Colla.
Encara que la meva intenció ha estat la de fer una narració el més propera a la realitat, no sé si ho hauré aconseguit. Com és lògic, l’objectivitat no és (tampoc ho he pretès) la principal virtut del llibre, ja que en soc el fill del protagonista.
No cal dir que, en cap moment, he volgut ofendre o molestar a cap casteller. Si això passa, prego que em perdoni, ja que, només he intentat lloar la personalitat castellera del Joan Maria Huguet fins on crec que es mereix.
Finalment, només dir que, el sol fet que estiguis llegint-lo ja m’omple de joia i compleix l’objectiu que em vaig proposar. Si a més, t’agrada i en gaudeixes, encara millor. Prepara’t, doncs, a fer un viatge pel temps i comença a gaudir de la vida castellera i l’amor que el Joan Maria Huguet sentia pels castells... Deixa’t anar i impregna’t de la màgia que desprenia aquest tipus carismàtic, aquest “Jan Julivert” dels Nois de la Torre.






I - ELS INICIS.


Tot va començar el 2 d’Octubre de 1939 quan un nadó neguitós pels castells va néixer vuitmesó a Vilafranca (si s’hagués esperat a néixer quan li tocava, ho hauria fet el mateix dia de la diada de la que després seria la seva colla: els Nois de la Torre), o ...potser no, segurament va començar tot molt abans...
El pare del Joan Maria Huguet -l’Esteve Huguet Viada- era un gran entusiasta casteller i ja n’havia fet de castells. Un dels germans del Joan Maria -l’Enric- em recorda que ja va intentar anys enrera la formació d’una colla castellera a Torredembarra. Va ser als anys 1926 i 1927 quan un grup de torrencs sortiren per la Festa Major de Santa Rosalia amb la intenció de ressorgir la mítica colla dels Xiquets de Torredembarra (en la que tingueren molta importància famílies castelleres que després també en tindran a la nostra colla, com els “Segal”). Els anys 1980 i 1985, el gran historiador casteller i amic del Joan Maria Huguet -Lluís Solsona- ja ho deixà reflectit en un dels volums del Món casteller i l’opuscle Pit i amunt editat per la nostra colla en el desè aniversari de la seva existència i escrit pel Josep Bargalló i Valls. Recentment, en una conversa col·loquial ens ho confirma vivament...”els Huguet i els “Segal” van ser, segons li vaig sentir sempre al meu pare, els puntals d’aquell intent de Renaixença dels “Xiquets de la Torre”...”. El mateix ens recorda en l’article no publicat que va escriure pel número 1 de la revista dels Nois de la Torre Pilar de sis, que, per dificultats que no vénen al cas, no sortí mai a la llum i en el que s’explicaven aquests fets com a complement d’un primer article sobre els Xiquets de Torredembarra publicat al número 0 de la mateixa revista (que sí, fou publicat). Fixem-nos, doncs, en el que ens diu l’amic Solsona en part de l’article corresponent als fets castellers esdevinguts a Torredembarra els anys 1926 i 1927.


“Els Xiquets de la Torre i la Renaixença

En relació al 1926, no podem deixar de publicar una coneguda fotografia dels “Xiquets de la Torre”, procedent de l’Arxiu de la família Huguet, en la que es veu un castell a la plaça de la Vila; al nostre entendre, es tracta d’una “prova” efectuada el dia de la festa major, mentre se celebrava l’ofici de Santa Rosalia, doncs el balcó de l’Ajuntament es troba adornat amb un gran domàs i, en canvi no hi ha cap autoritat ni altra persona. També es dedueix l’actuació dels “Xiquets de la Torre” del fet de que no en un, sinó en dos, dels principals diaris hem trobat informació de que van actuar a la nostra festa major las collas de Xiquets de Valls (La Vanguardia, 8-9 i Las Noticias, 11-9) i com, que fins aquell moment, les novelles colles del Vendrell i Tarragona encara no s’havien desplaçat a cap de les places considerades com a castelleres per fer-hi actuacions públiques i, aquest any, a Valls només hi havia una colla, s’arriba a la conclusió de que les dues colles havien de ser la vallenca i els “Xiquets de la Torre”.

L’any 1927 la programació dels Xiquets de la Torre a la nostra festa major és totalment explícita; així llegim que el programa de festejos, dignos todos de esta importante población, anuncia dianas, pasacalles, disparo de morteretes, conciertos, “Xiquets de Valls”, “Xiquets de la Torre” y divinos oficios...( Las Noticias, 1-9) i encara que, passada la festa, una altra crònica diu que a la salida de los divinos oficios la “colla” de Tarragona de “Xiquets de Valls” costeada por el acaudalado don Juan Valls Cañellas, levantó sus atrevidas torres frente a las Casas Consistoriales, que lucían vistosas colgaduras (La Vanguardia, 8-9); és evident que aquest paràgraf no fa altra cosa que precisar que aquests Xiquets de Valls tarragonins eren la primera de les dues colles programades i que, per tant, les colles que refereix Las Noticias són els “Xiquets de Valls” de Tarragona i el “Xiquets de la Torre”.”


En referència al primer paràgraf de l’article, on el Lluís Solsona parla de la fotografia que es publica, cal dir que l’enxaneta improvisat del castell sembla ser que és el “Ton Segal” (pare) i que, encara que no és del tot segur, pot ser que també hi pugessin el pare del Joan Maria Huguet i el “Titus”, o sia el Francesc Huguet Viada (jo sempre l’havia conegut pel “tiet Siscu”), germà de l’Esteve Huguet Viada, i per tant, oncle del Joan Maria i per al qual sentia gran admiració i devoció. El “tiet Siscu” (com em confirma el Salvador Cañellas fill) va tenir gran amistat amb el Salvador Cañellas (pare), ja que tenien en comú dues passions: els castells i els rovellons. D’aquesta manera, es deuria produir (tot i la diferència d’edat) el primer contacte i coneixença entre el Joan Maria Huguet i el Salvador Cañellas (pare).
De fet, l’Esteve Huguet Viada era el principal promotor (a l’època anterior i posterior a la guerra) dels castells a la Torre. Cada any per Sant Fèlix anava a Vilafranca, on llogava la colla que havia de fer castells pel dia 4. Era una persona que vivia plenament tots els actes de la Festa Major, però amb especial interès pels castells. M’expliquen els seus fills –Esteve i Enric- que, cada any, la colla convidada per Santa Rosalia (que ho van ser molts anys la colla Nova de Valls, després La Muixerra i, finalment, els Nens del Vendrell) feia castells davant de la casa pairal de ca l’Huguet. Diu l’Enric que anaven a dinar a casa Huguet molts castellers i que ell ho recorda perfectament, però encara recorda amb més intensitat que cada any seien amb ells a taula el Cap de colla de La Muixerra de Valls, l’alcalde de Valls (el Josep Maria Fàbregues) que tenia molta amistat amb el seu pare i encara que no fessin castells els Nens del Vendrell, també hi anava el Jan Julivert. Aquests dinars també els recorda el Nicolás Jiménez “Maravillo” (important casteller dels Nens del Vendrell, que després també va ser un puntal dels Nois de la Torre) qui em diu “...un any vam anar a dinar amb el Jan Julivert a aquella casa del carrer nou amb aquelles portes tan grosses (es refereix a ca l’Huguet)...”
Segueix, l’Enric Huguet, dient que, després de dinar, era costum de fer un castell, (era el que se’n deia el “llevat de taula” ja que, abans, per obtenir certs ingressos les colles demanaven la voluntat als assistents a l’actuació que es feia després de dinar) i que normalment es feia un “quatre de set” i que l’havien parat a segons entre d’altres el Jan Julivert, l’Esteve Huguet Viada, el Josep Maria Fàbregues. És, en aquests castells, on moltes vegades hi havia pujat d’enxaneta o acotxador l’Esteve i també en algunes ocasions l’Enric. En relació amb aquests castells, l’Esteve em recorda, en una conversa mantinguda a la terrassa de la casa pairal dels Huguet, que “...segurament quan es va fer la Colla jo devia ser l’únic casteller que havia fet d’enxaneta abans de la guerra. Els fèiem aquí davant de casa i ton pare, més endavant, també hi va pujar amb el papà i amb mi.” El Joan Maria, si no podia participar activament en els castells, se’ls mirava des del balcó de casa seva i començava a gaudir i a aprendre el que després seria la seva gran debilitat.
El “llevat de taula” era un costum molt arrelat i se’n recorda perfectament l’Àngel Oriol, que en aquestes dates feia castells amb els Nens del Vendrell. “A finals dels anys 40 i començament dels 50 jo vaig venir moltes vegades a fer castells a Torredembarra amb els Nens del Vendrell i quan es feia el “llevat de taula”, que anàvem a fer castells per les cases, ton pare hi havia pujat molts cops.” “El Nicolás Maravillo i jo fèiem de dosos i anàvem tots dos casa per casa per recollir quatre calerons...”, diu l’Àngel. També confessa una picaresca que feien servir quan apareixia la gent de la casa; ja que l’un deia “...que tenen algo pels Nens del Vendrell?” i l’altre després afegia “...i pels Xiquets de Valls?”. Això ho podien fer, perquè diu, que, els Nens del Vendrell, encara no portaven cap inscripció a l’esquena que els identifiqués...D’aquest costum, si no ho tinc mal entès, se’n deia “la menguela”.
Tot això no ens ha d’estranyar pas massa, ja que segons diversos membres antics dels Nois de la Torre, en els primers dies d’existència es va fer alguna cercavila pel “carrer nou” i després de fer el castell, distints castellers recollien els donatius mitjançant uns càntirs grossos que feien de guardiola. Aquestes recollides es van seguir fent en totes les actuacions fins almenys el 4 de Setembre de 1975, dia de la presentació oficial. Ho confirma el Joan Maria Vidal “de l’aigua”, que recorda l’actuació de La Nou on també van recollir diners amb els càntirs. També se’n recorda el Nicolás “Maravillo”, que en una profitosa xerrada a casa seva em diu que “...anàvem per allà a “baix a mar” a fer castells i portàvem uns càntirs grossos.” Gràcies a aquestes aportacions, i segurament, a d’altres, els Nois de la Torre podran comprar la roba per les primeres camises de la colla.
El costum de fer castells davant la casa pairal de ca l’Huguet va durar molts anys, però a la mort de l’Esteve Huguet Viada es va perdre. Tot i això el Jaume Cañellas (fill del primer Cap de Colla dels Nois de la Torre, el Salvador Cañellas) m’afegeix que: “...el teu pare i jo vam fer la “torre de sis” a segons davant de casa teva l’any 1974 (al carrer del Rosari), un any abans de fer-se la colla. A demés ton pare i el meu cada any feien una “torre de sis” a la Plaça.” Sembla que era costum que cada any, vestits de carrer, el Joan Maria Huguet i el Salvador Cañellas fessin una “torre de sis” a la Plaça de la Verdura amb la colla convidada. També abans de fer-se la colla, bastant abans, diu el Joan Busquets que: “... i recordo que el Joan Maria Huguet va pujar a terços en un “quatre de vuit” dels Nens del Vendrell o potser de La Muixerra, però no sé si el van carregar o no”.
És important remarcar la gran afecció castellera que tenia el pare del Joan Maria Huguet i que sense cap dubte va influir en el futur del seu fill i de Torredembarra. Qui sap si aquell intent de ressorgiment dels “Xiquets de la Torre” l’any 1926, que intentà l’Esteve Huguet Viada, va fructificar l’any 1975 gràcies al seu fill Joan Maria amb els Nois de la Torre. Prova d’aquesta afecció pels castells va ser, sens dubte l’anècdota explicada 1000 vegades en molts llibres de fets castellers, i que una vegada més explicaré... La colla Nova de Valls havia d’anar a fer castells a Mallorca i era la primera vegada que una colla castellera sortia de la península per anar a fer castells. Dins el marc en què ens movem, per aconseguir fer la sortida era necessària una aportació econòmica extraordinària que va venir de l’esmentat Esteve Huguet, gràcies al qual es va fer el desplaçament a Mallorca. És en reconeixement i gratificació per l’ajut donat i el seu desfici pels castells que la colla Nova de Valls decideix regalar-li una camisa de la colla amb les seves inicials brodades a mà: A.U. (“Asteve Uguet”). Això és una prova més del gran entusiasme que sentia el pare del Joan Maria pels castells, entusiasme que ell va recollir, assimilar i segurament multiplicar.






II – FUNDACIÓ DELS NOIS DE LA TORRE. ANY 1975


Bé doncs, va passant el temps i ens trobem uns anys abans de la fundació de colla, és a dir la primera meitat de la dècada dels 70. El Joan Maria Huguet ha creat una família, s’ha casat amb la Montserrat Estalella i sembla que la seva vida s’ha anat estabilitzant, però dins seu segueix aquell neguit casteller que ja tenia quan va néixer i que amb el pas dels anys sembla que l’ha posseït. Ara només pensa en anar a Vilafranca, a Valls, a El Vendrell, a la Bisbal, a...on sigui per veure castells! Parla amb l’un, amb l’altre i amb el de més enllà de castells. Així és com creix l’amistat amb el Salvador Cañellas (pare) i amb altres persones que seran molt importants en els inicis de la nostra colla. M’expliquen el Salvador (fill) i el Jaume Cañellas, en relació a aquests preludis, que cada any, després de la Festa Major, els nostres pares ja parlaven de la formació d’una colla...Semblava, que es deia per dir, que mai es faria, però finalment no va ser així.
L’any 1973 es creà a Altafulla la colla dels Castellers d’Altafulla i això va fer créixer més encara la flama que portava dins el Joan Maria i decideix deixar-se de xerrameques i passar als fets. Aquests, es van començar a coure en un bar (com quasi sempre totes aquestes coses, encara que no els agradi als abstemis) anomenat “Màxims”, on en un principi es trobaven per esmorzar el Jordi Bernal (director del Banc de Madrid), el Josep Maria Bernad (comerciant i molt amic del Joan Maria) i el Joan Maria Huguet. Aquest bar el duia un xicot anomenat Francisco Cotillo, per tots conegut com el “Siscu” i que, des de la seva feina, va ajudar en gran mesura a la incorporació de bastants castellers a la nostra colla.
L’experiència en la creació d’entitats a la Torre que tenia el Jordi Bernal i els coneixements castellers del Joan Maria, junt amb un bon grapat d’imaginació, van permetre la confecció d’uns cartells publicitaris molt atractius que es van fer en una sèrie de 3 o 4, amb una frase cada un i que eren una barreja de creació artística i trencaclosques psicològic. Aquest joc psicològic consistia a fer en cada cartell una pregunta que feia pensar sobre la formació d’una colla castellera a Torredembarra, però sense dir-ho explícitament. Finalment l’últim cartell proposava una reunió per parlar-ne seriosament i fins i tot començar a assajar. El Lluís Pijuan, que segons em diu tenia la impremta encara a l’altra banda del “carrer nou”, recorda al Jordi Bernal i al Joan Maria Huguet trencant-se el cap durant molts dies per confeccionar els cartells. ”Em sembla que no se’n van fer masses, però van cridar molt l’atenció...” i afegeix “...ton pare i el Bernal, que treballava al banc de Madrid, em van fer l’encàrrec dels cartells.” Tal i com m’explica el Josep Maria Bernad (fill), en un d’aquests esmorzars al “Màxims”, el Josep Maria Bernat (pare), el Jordi Bernal i el Joan Maria Huguet posen un fons comú de 2.000 ptes. per l’edició dels cartells. Cal dir, en aquest punt, tal i com em puntualitza el Jaume Cañellas, que son pare no hi era present en aquesta reunió per motius de feina, però que, ell sí que hi era, i que, el fet simbòlic de donar aquests diners, ell no el va fer, però, segons em diu “...ton pare o aquell del “Màxims” van posar la meva part...” Crec que no és necessari dir que aquest fet aïllat no fa o deixa de fer a una persona fundadora o no de la colla. Per tant, l’engranatge ja ha començat a funcionar. El primer pas s’ha donat. Els cartells van produir un gran impacte en el poble i van ser el punt d’inici i decisiu de la creació de la nostra colla.
Molts dels castellers amb els que he parlat recorden aquests cartells com un fet important i motiu de la incorporació dels primers membres a la colla. Un d’aquests castellers és el Joan Cañellas, que em recorda que se’n va fer un tip de penjar cartells per tota Torredembarra i rodalies amb una bicicleta que tenia.
Qui es van incorporar a la colla gràcies a aquesta primera reunió o assaig van ser el Luís González (segon dels dos únics pilars de sis aconseguits pels Nois) i el “Juanaco” (històric casteller dels primers anys que malauradament ja no és entre nosaltres). Va ser així segons el Lluís: “Estábamos el “Juanaco” y yo en el “Màxims” y nos dice el “Siscu” que tenemos que llevar una caja de “quintos” al Colegio, que había una reunión. Nosotros no sabíamos de qué se trataba, aunque sí que habíamos visto los famosos carteles por las calles. Bueno, pues nada, que... llegamos al colegio, entramos por la puerta del lado; ya que el “Siscu” nos lo había explicado y les dejamos la caja de “quintos” allí. Ya nos íbamos y tu padre nos lió. Nos empieza a decir que a dónde íbamos, que nos quedáramos allí a echar una mano. Primero le dijimos que no porque yo no tenía ni idea de qué eran los castillos ni nada; pero nos empezó a dar la paliza y al final nos quedamos los dos. El Salvador Cañellas nos dio una faja a cada uno y empezamos a hacer castillos”. Aquests primers dies, segons el Luís González i el Pep “Tou” hi va haver molt poca gent, no més de 15 persones, però el més important era que ja s’havia començat.
Paral·lelament i fins i tot abans de l’edició dels cartells, el Joan Maria comenta tots els neguits interiors que té amb el seu amic Salvador Cañellas i tots dos comencen l’aventura de la construcció de la colla castellera. Són moments importants en els quals un grup de persones (a més de les esmentades), amb les quals han contactat el Joan Maria Huguet i el Salvador Cañellas, ajudaran de manera crucial i definitiva a la fundació de la colla. Són persones com l’Anton Gras (“Segal”), el Sebastià Ciuró (“Tià de la gralla”), el Jaume Cañellas (fill del Salvador i ja implicat des dels inicis), el Marín i els germans del Joan Maria, l’Esteve i l’Enric. Totes ells i molts altres van endegar l’inici de la nostra Colla empesos per la força i la il·lusió del Joan Maria Huguet, ànima (en els seus inicis) dels Nois de la Torre.
Segons sembla, en aquests moments previs a la fundació de la colla hi havia reunions castelleres per esmorzar, dinar i sopar. Ja ens podem imaginar les reunions com devien anar fins que es va aconseguir el que es volia. Van ser dies, setmanes, mesos que tant el Joan Maria Huguet com molts altres anaven a dinar tard o no hi anaven, la dona els fotia quatre crits si arribaven a casa amb un “quinto” de més (algun dia segur que van acabar amb l’existència de “quintos” al “Màxims”), nits sense dormir pensant en com fer això o allò, etc. Això sí, tots els nervis i neguits que s’havien passat van valer la pena quan el dia 18 de Juliol de 1975 es va presentar al camp de futbol de Torredembarra la colla castellera del nostre poble: els Nois de la Torre.
Eren temps on encara la dictadura era present i la creació d’una nova entitat no era fàcil. És per això que segurament el Joan Maria Huguet va pensar a sol·licitar la col·laboració de la UDT (Unió Deportiva Torredembarra), per poder evitar tots els entrebancs legals possibles que hi pogués haver. No cal dir que el Joan Maria tenia forces contactes dins la UDT, així com altres persones del seu entorn. En aquest punt i encara que no tingui res a veure amb els castells, seria bo recordar (ja que qui ho hauria d’haver fet no ho va fer amb la força que es mereixia) que el Joan Maria Huguet va ser d’una importància cabdal dins la UDT i més concretament a la secció de futbol, ja que va aconseguir col·locar a l’equip de juvenils de Torredembarra a la divisió d’honor jugant amb equips com el Barça o l’Espanyol (mai ningú no ho ha tornat a fer). Va ser ell, també, qui va descobrir i fer jugar al després famós Carrasco amb el Torredembarra. Per tant, puc dir, sense por a equivocar-me, que, abans de la fundació dels Nois de la Torre, el Joan Maria Huguet ja va ser un personatge importantíssim en una altra entitat del nostre poble com la UDT.
Per altra banda, la part administrativa quedava ben coberta amb un banquer com el Jordi Bernal (que a més estava implicat en el CIT) i també la part legal, ja que el seu germà Esteve treballava en un bufet d’advocats. Finalment, s’aconsegueix mitjançant els seus estatuts l’aixopluc de la UDT i la creació de la colla ja és un fet. Però queda per fer el més important, que és la creació física de la Colla: el President, el Cap de Colla, ELS CASTELLERS, el local on assajar, el nom, el color de la camisa...
El lloc de President, el Joan Maria ja el tenia decidit. Va anar a veure el seu germà Esteve amb l’Anton “Segal” i d’altres castellers per proposar-li que fos el president de la colla i va acceptar el càrrec amb orgull. També va estar molt clar qui ocuparia el lloc de tresorer; ja que amb la feina que desenvolupava el Jordi Bernal (Director del Banc de Madrid) era la persona més adient. Finalment restava el més significant per la Colla i era saber qui seria el seu Cap. Això, després de diverses converses mantingudes amb el Jaume i el Salvador Cañellas, crec que va ser una decisió de mutu acord que van prendre el Joan Maria Huguet i el Salvador Cañellas. Podria haver anat així:

-Bé, Salvador ara hem de decidir qui serà el cap de colla... Ho hauries de ser tu...
-No, no Joan Maria. No m’emboliquis que jo no tinc caràcter per això.
-És clar que sí que pots fer-ho Salvador... Jo ja et fotré un cop de mà, no pateixis...
-Però... que no ho veus Joan Maria que em poso nerviós de seguida... Tu tens més mà dreta per aquestes coses. Posa-t’hi tu i s’ha acabat.
-Mira Salvador tu ets la persona més castellera, qui ha fet castells de vuit, qui ha fet castells amb colles històriques com els Nens del Vendrell o la colla Nova dels Xiquets de Sant Magí o amb els Xiquets de Tarragona... Seria una falta de respecte que no fossis el Cap de colla... m’entens?
-Sí que t’entenc, però....
-Espera’t que no he acabat, cony!
-Digues, digues...
-Doncs que... diguem que seràs el Cap de colla el temps que vulguis... un any, un mes, una setmana, el temps que tu vulguis i que quan te’n cansis ja m’hi posaré jo. D’acord?
-No sé, no sé....
-Sí, home, sí... Vinga fet. Ep noi!!! Posa’m un “quinto”! Tu què vols Salvador?

De fet el Salvador Cañellas (fill) diu que s’imagina son pare anant a veure el meu a les poques hores de ser Cap de colla per demanar-li que el tragués d’aquell embolic d’hams en el que estava enredat. Potser no va anar exactament així, però s’hi devia semblar molt i la veritat és que el Joan Maria Huguet ja va manar la colla des del primer assaig. Tothom, però, ha coincidit a dir que la relació entre el Joan Maria i el Salvador era excel·lent i que sempre tenien converses per decidir fer pujar a un o altre casteller o per prendre qualsevol altra decisió. Per tant, la gran comunicació, el bon rotllo que hi va haver entre ells dos es va reflectir després en els resultats, és a dir en els castells que s’aconseguiren.
Un altre punt interessant des de la perspectiva del temps va ser triar el color de la camisa i posar-li nom a la Colla. Segons m’explica el Jaume Cañellas, tot això es va coure també al “Màxims” on el color de la camisa va sorgir, sembla ser, de la vinculació que hi hauria amb la UDT, ja que com sabem els seus colors son el blau i el blanc. Tot i això el color final de la camisa va ser més aviat el blau cel que el blau marí de la UDT. Per tant, hom pot pensar que aquest color va ser triat expressament per mostrar una petita diferència amb els colors de la UDT, ja que, com he dit, la colla no volia ser-ne una secció, només hi va buscar el seu aixopluc legal, o bé, directament, es va triar aquest color sense pensar ni tan sols en el blau de la UDT, ja que els colors més propis d’una vila marinera com Torredembarra eren el blau del cel i del mar. “El que sí és segur...”, diu el Pep Bargalló, “...és que l’escut de la colla és el de la UDT amb un pilar de cinc que surt del mig.” A més, a propòsit del color de la camisa, diu, tot cofoi, “...ves a saber, potser quan van anar a comprar la roba els va agradar més un color que l’altre o potser a la tenda no tenien blau marí i van agafar el blau cel.” I de fet, és ben cert que, de vegades, ens agrada complicar les coses o buscar els tres peus al gat, quan sovint tot és molt més senzill del que ens pensem.
En aquest punt, valdria la pena analitzar la relació que va envoltar el Josep Bargalló amb el Joan Maria Huguet, ja que va ser força curiosa i interessant. La seva coneixença va ser mitjançant el CIT (Centre d’Iniciatives i Turisme) i del Jordi Bernal que en aquell temps era el president d’aquesta entitat. El Pep Bargalló em comenta que ell actuava de secretari i que, si bé no recorda exactament si el meu pare formava part de la junta del CIT, sí que hi tenia una forta implicació. Va ser el Jordi Bernal qui el va influenciar directament perquè s’animés a formar part de la Junta de la colla castellera que s’estava construint a Torredembarra. Decidir-se no li va costar pas massa, ja que el seu besavi ja havia format part d’un grup de grallers i a més de molt petit ja recorda haver anat a veure castells a Vilafranca. Així doncs, va ser el secretari de la colla molt aviat, potser a partir de la segona o tercera sortida ja que “...pel dia 4 de Setembre jo ja era un més de la colla”. La relació amb el meu pare diu que, tot i la diferència d’edat i d’ideologia política, va ser molt aviat d’amistat. L’anècdota més curiosa d’aquesta relació es produeix en el marc del referèndum de la constitució espanyola, l’any 1977. Un cop acabades les votacions i ja sabent els resultats, es van trobar tots dos a ca l’”Astut” i el Joan Maria Huguet li va preguntar sense embuts:

-Pep, has votat el que havies de votar?
-Sí... I tu? -li va respondre el Pep.
-Jo també. Per tant, tots dos hem votat el mateix. Perquè no celebrem que per primera i última vegada tots dos hem votat el mateix en unes votacions?
“Aquella nit, efectivament, tots dos ho vam celebrar de valent”, confirma el Pep Bargalló.

No cal dir que els seus vots van formar part de les poques paperetes que van sortir amb el NO com a resposta al referèndum, però per motius ben distints, ja que el Joan Maria Huguet es movia en cercles propers al règim i el Pep havia format part del grup de partits clandestins (més radicals) de l’època. El Pep, destaca com una de les virtuts del Joan Maria Huguet, la seva honestedat en qualsevol situació “...mai t’amagava res, sempre anava amb la veritat per davant i et deia les coses a la cara. Això va permetre que tinguéssim una relació molt saludable.”
Seguint amb la construcció de la colla, la idea del nom va sortir de la Maria Teresa Huguet (filla gran de l’Esteve Huguet) segons em comenta ella mateixa, qui ho va proposar al seu pare en una conversa particular sense transcendència que tingueren a casa seva. Probablement l’Esteve li va comentar al seu germà Joan Maria que ho devia parlar amb la resta de persones amb un pes específic important en aquests començaments. No va ser difícil arribar a un consens sobre la denominació de “nois” pels castellers de Torredembarra, ja que en aquells moments cada zona castellera feia servir la denominació dels castellers per diferenciar-se, així teníem els “Nens” del Vendrell, “Xiquets” de Valls o Tarragona, “Bordegassos” de Vilanova, els “Minyons” de l’Arboç... Ja teníem nom!!!!
Mentre la majoria d’aquestes coses s’anaven parlant i decidint en reunions al “Màxims” o a ca l’”Astut”, paral·lelament es va iniciar una tasca tant o més important que va ser la incorporació dels primers castellers a la colla. En aquesta tasca és on el Joan Maria Huguet va demostrar el do de gents que tenia. Tothom qui el va conèixer quedava meravellat per com sabia tractar a la gent, què els explicava i com ho explicava en el moment precís. Era un tipus carismàtic i amb molta empenta. Algun casteller m’ha dit que “sabia enredar (interpretar-ho en el lèxic casteller) a la gent”. De fet, tothom amb qui he parlat ha considerat que aquesta era una de les virtuts més destacades del Joan Maria. Era, a més, el punt d’unió i d’intersecció de diferents maneres de pensar, de ser; de distintes cultures i races. En definitiva va ser el referent de molts membres de la Colla.
Ho va seguir demostrant durant els anys que va exercir de Cap de colla i principalment amb els nens, segons m’explica el Montes: “...tu padre le decía a un crio “amunt!” y el crio no se lo pensaba ni un segundo...tenía un don para los crios.” Això és ben cert; ja que tothom amb qui he parlat destaca el tracte afectuós que el meu pare tenia amb la canalla. L’Àngel Oriol, per exemple diu que “...els Sánchez l’adoraven al teu pare.” El Joan Maria “de la Pobla” destaca que “...sempre tenia els crios contents, mai els hi faltava de res, per Reis tenien el seu regal...” i afegeix “...i això és molt important, perquè els castells els “fan” la canalla.” El Salmerón també recorda que “...si algun crio hacía la comunión también se la daba un detalle y esto siempre lo tenía muy presente tu padre.”
També ho va seguir demostrant, mentre la salut li va permetre, quan va deixar el càrrec de cap de colla, ja que va desenvolupar la funció de relacions públiques amb una eficàcia envejable.
En la tasca d’incorporar els primers castellers hi va col·laborar tothom; però cal destacar els contactes i coneixences que gent com el Salvador Cañellas, el “Tià de la gralla” o l’Anton “Segal” tenien en el món dels castells. També va ser molt important la incorporació del Jaume Cañellas, el Marín i més tard del Salmerón, que provenien d’una altra colla...els castellers d’Altafulla!!! Com les del “Maravillo” i el “Gutxo” dels Nens del Vendrell. Més tard ja parlarem de la incorporació d’un altre casteller sense el qual la història dels Nois de la Torre no es podria explicar...l’Àngel Oriol. L’esforç de tothom va aconseguir que finalment assistissin als assajos pels vols de les 50 o 60 persones.
Aquests primers assajos es realitzaren en un dels patis del “Col·legi Vell”, avui Patronat Anton Roig i ja hi assistiren castellers emblemàtics com el Jaume, Salvador i Joan Cañellas; el Joan Curto, oncle dels Cañellas; el Lluís Miret; el Joan Maria Mercadé “de la Pobla”; el Josep Roig (Pep “Tou”); el Juan Ramón Jiménez; el Joan Maria Vidal “de l’aigua”; el “Miky”; el Jaume Busquets; el Montes; el Lorda; el Luís i Salvador González; l’Anton Gras “Segal”; el Sebastià Ciuró -“Tià de la gralla”-; el Vidal; el Jaume Busquets; el “Manolín” i el “Benet” De la Hoz; el Marín; el “Pep” Bargalló; els Guiral; l’”Alberto”; el “Juanaco”; el “Chinarro”; el “Bauti”, el Clemente i l’”Antoñito” (més tard s’hi afegiran els germans petits –l’”Angelito” i el David- i la germana –la Juani-) d’una família que resultarà cabdal a la nostra colla, la família Sánchez; l’Ataúlfo i el Laureano, cosins dels Sánchez; i molts d’altres que no he anomenat i que varen ser, sens dubte, d’immesurable importància.
El Joan Cañellas (fill petit del Salvador) em recorda, que, el lloc exacte on s’assajava, era el pati de la “classe llarga dels homes” i que, ell mateix, era l’encarregat d’obrir el Col·legi. Exactament diu que “...agafava una escala, la faixa i la clau de la porta del Col·legi. Llavors, anava a obrir, feia servir l’escala per endollar la llum i em posava la faixa...”
El “Bauti” (en representació de la família Sánchez) en una conversa al Bar Luco, recorda com el Joan Maria Huguet va aconseguir que ell i els seus germans anessin a fer castells: “Llavors, vivíem al carrer Ample i devia fixar-se que en aquella casa hi havia una canallada que feia por i va pensar que a algun o altre li agradarien els castells. Al començament jo no hi volia anar, però ell em deia: coi, vine i prova-ho que ho faries be!, i amb la insistència i unes quantes coca-coles i fantes em va convèncer. Ara, quan arriba una diada important i els veig a la plaça, els trobo a faltar”. Després, diu que, el Joan Maria, va anar a parlar a casa seva amb els seus pares i els va convèncer explicant-los que els castells eren una tradició de la terra i que era un mitjà d’integració. Finalment, van accedir a que, els seus fills, formessin part de la nostra colla, i sort d’això, ja que van ser peces crucials a la història dels Nois de la Torre com anirem veient.
Estem parlant del mes de juny de l’any 1975, ja que com ens recorden el Pep Bargalló i el Salvador Cañellas (fill) al número 0 de la revista dels Nois de la Torre “Pilar de sis”: “L’”Hoja del Lunes” de Barcelona, del 30 de juny de 1975, publicava un article signat per David Castillo que donava la notícia que uns cinquanta castellers torrencs, dirigits en aquells primers moments per Salvador Cañellas, estaven ja assajant i donava, també, el nom de la futura colla: els Nois de la Torre (si no ens equivoquem, era la primera vegada que el nom apareixia en un mitjà de comunicació).”
Més endavant també s’assajarà a la “Plaça de la Verdura”, a l’estiu, fins i tot a la “Plaça de la Font”, i la canalla en alguna ocasió ho farà on avui està la biblioteca (llavors era “La Golfa” i local el va cedir l’Ajuntament). Tot això fins que la colla troba un local més o menys definitiu -abans del que avui té al carrer Freginal- i que el cedirà el germà del Joan Maria, l’Esteve Huguet. Serà el local situat darrera el futur bar “La Colla” i que havien estat les pallisses de casa Huguet (avui edifici Sort). Després d’un bon condicionament que faran els mateixos membres de la colla (com el Joan Cañellas que hi va realitzar la instal·lació elèctrica), serà el nostre local durant força anys.
En aquest punt, cal fer un reconeixement a les persones que van dedicar hores i hores de la seva vida familiar o d’esbarjo a la construcció del local que actualment fan servir els Nois de la Torre al carrer Freginal. Parlem de gent com l’Àngel Oriol, el Vericat, el Lluís, el Benet, el pare del “Fernandito”, l’Anton “Segal” i d’altres que, fent uns de paletes i els altres de manobres, van aconseguir aixecar el local que avui tots gaudim. L’Àngel Oriol em recorda que mon pare mai hi va posar un totxo, però que només calia dir-li “Joan Maria fa falta ciment...”, perquè al cap d’una hora et digués “...vés allà i pregunta pel “Pepito” que te’n donarà 5 sacs”. També me’n fa esment el “Bauti” d’aquest fet, ja que, segons ell, “ton pare va lluitar molt per aquest local”. Del mateix, me n’ha parlat moltes vegades l’Anton “Segal”, que n’era el President de la Colla quan es va negociar amb l’Ajuntament, i sempre em recorda que li va demanar consell en més d’una ocasió. El Vericat destaca (ara amb un sentiment que barreja la nostàlgia i la satisfacció) que, en començar les obres, va fer-se’n un tip de treure runa i que sortien escorpins de tot arreu... Sembla que fins i tot un li va pujar pels pantalons i va haver d’anar corrents a treure-se’ls, perquè no li clavés una fiblada.
Els assajos van ser molt durs per tots i en especial pel Joan Maria i el Salvador que feien les funcions de cap de colla, ja que havien d’ensenyar el més ràpid possible els coneixements bàsics de la construcció del castell i, a més, transmetre en aquells primers moments alegria i il·lusió, perquè la moral de la colla fos ben alta i no es tirés per terra tota la feina realitzada. Prova d’això és, tal com recorda el Pep “Tou”, la seva entrada a la colla en un dels primers assajos. “Recordo que hi havia molt poca gent quan vam arribar i que anàvem el Juan Ramón, jo i algú altre...” comenta, mentre acaba d’explicar que “ton pare i el Salvador Cañellas quan ens van veure arribar es van dirigir cap a nosaltres tot dient:
- Què...! Veniu per pujar als castells?
- Sí.
- Doncs no pujareu mai (tenien 16 anys i ja mesuraven vora metre vuitanta)... -ens va dir el Salvador mentre ens mirava. I ja giràvem cua per marxar quan va seguir- ...però veniu, veniu, que us ensenyarem què podeu fer.

A partir d’aquest dia ja vam començar a aprendre a fer de primeres, segones, laterals, com ens havíem de posar, etc. T’he de dir que jo vaig aprendre a fer les pinyes de mans de ton pare.” El Pep “Tou” recorda al Joan Maria Huguet durant tota la seva adolescència, ja que, abans de ser el seu cap de colla, va ser el seu entrenador de futbol als juvenils de la Torre: “...anava amb una furgoneta blava a buscar-nos al Long Play perquè l’endemà restéssim en condicions de jugar el partit de futbol.” Des de la seva perspectiva diu que la relació que tenien tant ell com els altres joves amb el Joan Maria o el Salvador era de molt de respecte: “Quan ells parlaven de castells ningú no posava cullerada com avui passa; sinó que s’escoltava el que deien per aprendre’n. Si deies alguna bajanada t’arriscaves a que et diguessin “nen tu calla!”. Eren gent que havia fet castells de vuit, que ja havien fet castells amb altres colles i feien molt de respecte, tu. Per ells fer castells de sis no tenia gens d’importància, anàvem a la plaça i es feien castells de sis per collons! Per exemple, a les torres de sis no hi posàvem crosses, només un home de darrera, tot era molt diferent... Recordo també, que ton pare feia servir una expressió als assajos quan volia que tothom callés i era “...ara va en serio!” Llavors fins i tot les mosques deixaven de volar. Quan “anava en sèrio” a ningú se li passava pel cap ni obrir la boca. “
A més de totes les dificultats que comporten els inicis, molts dels castellers eren immigrants i no coneixien res del món dels castells, però, això, el Joan Maria ho va fer servir precisament per ajudar-los en la seva integració al poble i a sentir-se ben orgullosos de portar la camisa representativa de Torredembarra. Aquesta tasca li anava com anell al dit al Joan Maria, ja que la seva facilitat de paraula i de relació amb qualsevol persona de qualsevol nivell cultural i nivell social van permetre-li fer-se amb tots els membres de la colla i convertir-se ben aviat en el que avui s’anomena un “leader”, a més de ser un “relacions públiques” excepcional. L’Àngel Oriol diu: “ton pare era capaç de parlar amb la persona més “cateta” que et puguis trobar com amb la més culta o intel·ligent. Però és que a més era molt modest, tot i que era una persona amb estudis i de casa bona mai no va fer cap gest de prepotència ni de superioritat davant de ningú, era una persona humil”. El Josep Roig (Pep “Tou”) afirma que “...la Colla la va fer gran ton pare. Ell va fer que funcionés i que existís un moviment intern continu que feia bullir l’olla, no va parar mai de moure’s al voltant de tothom, perquè no es perdés la il·lusió”.
Amb tot, la colla encara no s’havia presentat ni actuat davant el seu poble i era molt necessari perquè els propis castellers, a més de la resta del poble s’adonessin que els Nois de la Torre no eren una il·lusió o un somni, sinó que, ja eren una realitat. Fixeu-vos si n’era d’important que, tot i que encara no es té la roba (els castellers duran pantalons texans i camisa blanca), s’actuarà dins els actes de la Festa Major del Quadre en un acte organitzat per la UDT al camp de futbol. És el 18 de Juliol de 1975 i el poble de Torredembarra veu el primer 3 de sis i primer pilar de 5 dels Nois. Estem en un dels moments que deurien omplir més de joia al Joan Maria Huguet, ja que allò pel que tant havia lluitat i somiat s’estava realitzant davant dels seus propis ulls. Aquell primer crit de...”segons dalt!!” per fi havia sortit de la seva boca.
Relacionat amb la roba, el Jaume Cañellas em diu que ell mateix va anar a encarregar els pantalons a un sastre que hi ha prop de la Catedral de Tarragona, que es diu Ambròs, i que cada vegada que el veu encara se’n recorden d’aquell dia. “Avui en dia encara queden pantalons d’aquells!”, s’exclama. Tanmateix diu que el seu pare, el Salvador, se’n va anar a Barcelona amb tren i m’explica tot rient que va tornar carregat amb 2 o 3 fardes de roba blau cel per fer les camises, que, per cert, van fer moltes dones que tenien relació amb algun casteller de la colla. El Joan Cañellas m’afegeix que “...les camises, les van fer moltes dones relacionades amb la colla, com la senyora Pardo, i d’altres”. Altre cop, va ser ell l’encarregat de portar, amb la “bici”, les peces de roba, i de recollir les camises un cop fetes.
Els assajos van seguir i abans de la presentació oficial de la colla es faran altres actuacions per tal que es faci el “rodatge”. Així el 23 de Juliol s’actua a La Nou de Gaià. El 17 d’Agost es fan a Torredembarra, segurament en cercavila, dos “tres de sis”, dos “quatre de sis”, dues “torres de cinc netes” i bastants “pilars de quatre”. Finalment abans de la Festa Major, el dia 20 d’Agost s’actua a Baix a mar i el 24 a El Catllar i el Joan Maria, tenint molt clars quins castells vol fer pel 4 de Setembre, tira el “tres i el quatre de sis nets” i el “pilar de cinc” a ambdós llocs.
Tot ha anat perfecte fins ara i arriba l’hora de la veritat amb la presentació oficial davant el nostre poble a la Plaça de la Verdura, amb la camisa blau cel apunt per estrenar i els Nens del Vendrell com a padrins. Aquest apadrinament segurament és degut a la relació directa que el Salvador Cañellas hi tenia, ja que hi havia fet castells i a la coneixença que tenia el Joan Maria amb molts dels membres de la colla, ja que, com he dit anteriorment, el Jan Julivert i molts d’altres havien estat en moltes ocasions a casa seva per la festa de Santa Rosalia. El Jaume Cañellas, recorda que tant els Nens del Vendrell com els Nois de la Torre van fer un “pilar de quatre” alhora i que ambdós es van ajuntar, convertint-se en una “torre de sis” després de que hi pugessin l’acotxador i l’enxaneta. Després d’un mes d’existència, els Nois aconseguim carregar el primer “tres de set” i descarregar la primera “torre de sis”. La presentació, doncs, acaba sent un gran èxit.
El pas següent és aconseguir completar una actuació de set. El Joan Maria Huguet sap que la colla ha rebut la invitació dels Castellers de Sitges per anar el dia 5 d’Octubre a la seva diada, junt amb set colles més. La moral que té la colla en aquests moments és altíssima i, per tant, decideix intensificar el treball una mica més per intentar-ho a Sitges. Es descarreguen el “tres de set”, el “quatre de set”, la “torre de sis” i el “pilar de cinc”. Qui s’ho havia d’imaginar, en dos mesos i escaig els Nois de la Torre ja eren colla de set consolidada!!!! El Joan Maria i el Salvador es fregaven els ulls; ja que ni tan sols ells es podien esperar un començament tant esplèndid. Fins i tot el Món Casteller, se’n fa ressò d’aquesta actuació, titllant als “Nois de la Torre” com “...la revelació de la jornada”.
Ara, just abans de la diada de la colla (s’acorda que sigui l’1 de Novembre) la moral de la colla no és altíssima, més aviat es viu en un estat d’eufòria col·lectiva, que segurament és el principal motiu de l’actuació que s’aconseguirà. En aquest sentit cal dir que la tria d’aquest dia com a “diada de la colla” es va fer, segons raona el Jaume Cañellas, perquè “...és segur que no hi ha ni futbol, ni bàsquet, ni cap acte lúdic. Per tant, es podrà comptar amb tots els membres de la colla.” El raonament és encertadíssim i provocarà que aquest dia sigui punt de referència dels Nois de la Torre i de la resta del món casteller durant molts anys, fins que els Castellers de Vilafranca, seguint el nostre exemple, traslladin la seva diada també al dia 1.
Els assajos es reforcen encara més i els membres de la colla veuen que el Joan Maria i el Salvador en porten alguna de cap. L’eufòria és tanta que es creien capaços de tot. I així va ser: l’1 de Novembre de 1975, tres mesos i tretze dies després de l’actuació al camp de futbol, els Nois de la Torre carreguen per primera vegada i en plaça pròpia la “torre de set”, a més de descarregar el “tres de set” i carregar el “quatre de set”. El Salvador Cañellas (fill) em diu, emocionat, que el seu pare (que anava a segons) i el meu es van fondre amb llàgrimes als ulls en una abraçada històrica, ja que ells segur que sabien el significat del que la Colla acabava de fer. Aquells moments d’emoció indescriptible varen ser seguits per la resta de la família castellera amb gran respecte i admiració cap una colla que, pel que semblava, s’estava fent un forat en els llocs més alts del món casteller.
Tant és així que el dia 8 de Novembre de l’any 1975 al “Diario Español” de Tarragona, l’Isidre Virgili escriu exaltat: “El 1 de noviembre de 1975 pasará a la historia castellera de “Els Nois de la Torre” como una gran “diada”. A los tres meses y medio de su primera salida a la plaza, los castellers torrencs han coronado su primer “castell de la gamma de vuit”: la torre de set, que les sitúa en una privilegiada posición entre las colles no punteras. El hito casteller de los torredembarrenses no tiene precedentes en la moderna historia castellera del presente siglo”. A més afegeix “La construcción se encontraba muy bien colocada y de una estilización perfecta, rota por las xurriacades que agotaron a los “segons” que llegaron al límite de sus fuerzas con los “enxanetes” sobre la “pinya”.” No cal dir res més.








III - 1976, ANY DE CONSOLIDACIÓ.


Durant el mes de Febrer de l’any 1976 el Rei d’Espanya visita Tarragona i les colles de la província hi han d’actuar. Com és lògic, i després de l’inici que ha tingut la colla encara més, els Nois de la Torre també hi són convidats. Tot i haver-hi certs membres disconformes, la colla actuarà el dia 19 de Febrer de 1976 davant Joan Carles I i la seva muller, Sofia. En relació a aquest fet i a molts d’altres que esdevindran, cal dir (com em puntualitza el Salvador Cañellas) que el Joan Maria Huguet mai va barrejar les seves ideologies polítiques amb els castells. És més, els castells sempre van anar per davant de la resta. Era igual que s’anessin a fer castells davant el Rei que en un aniversari de Convergència, el que valia era que s’anaven a fer castells. El Malick, primer casteller negre del món casteller, que va conèixer i va tenir gran amistat amb el meu pare durant molts anys (fins a la seva mort), em diu que “...para tu padre lo primero eran los castillos y luego venía lo demás.” El Jaume Cañellas recorda que les Monges de Torredembarra van brodar a mà una pancarta de salutació que es va fer. Avui, encara la conserva. L’actuació d’aquesta diada no és remarcable, es feren el “quatre de sis amb l’agulla” i dos “pilars de cinc”, però val la pena explicar una anècdota que no tots els castellers saben (més aviat diria que pocs) i que és del tot certa i verificada. Va anar així...
Acabada l’actuació castellera el protocol mana anar a saludar al Rei. Hi van en representació dels Nois de la Torre el seu cap de colla, el Joan Maria Huguet i el segon cap de colla, que en aquells moments era el Jaume Cañellas (o potser el seu pare no en tenia massa ganes d’anar-hi...). Quan arriben davant el Rei, el Jaume m’explica que Joan Carles I i mon pare mantenen la següent conversa:

-Majestad, ¿se acuerda de mí?
-Huguet!... (i després d’uns segons) de Torredembarra.
El Jaume ja no recorda res més de la conversa, ja que li va quedar la cara de babau mentre pensava en aquell acudit que acabava...
-Qui és aquell que hi ha al costat de l’Huguet?
-El Rei home, el Rei!

Cal dir que el meu pare va estudiar a l’Acadèmia Militar de Saragossa i va coincidir durant cert temps amb l’amic Joan Carles. “El Joan Maria podia tenir molts defectes, però no era gens “fanfa”... “ diu el seu germà Enric en relació a l’anècdota i a la poca coneixença que en té la gent. Segons sembla, no tan sols per aquesta anècdota, sinó per les converses mantingudes amb moltes persones que el van conèixer de prop, era més conegut que la “Monyos”. El Luís González diu més concretament que “...lo conocían hasta las ratas.”
En un altre acte de caire musico-casteller celebrat el dia 11 d’abril d’aquell any, diumenge de Rams, s’estrena a Altafulla L’”Himne del Casteller”. Els Nois també hi seran juntament amb nou colles més. Les deu colles faran deu “pilars de quatre” simultanis per celebrar aquesta avinentesa. El Joan Maria Huguet no hi faltarà com ens demostra la fotografia, on el veiem al costat d’un jove Jaume Cañellas i d’un servidor.
Fins ara, no havíem parlat d’una de les coses més importants dels castells, que és la música, concretament la música del castell... el toc de gralla. Les gralles són l’assignatura i una de les tasques pendents des de la fundació de la colla. No en puc dir la data exacte però tal i com m’explica l’Eduard Vericat (pare) en algun dels mesos posteriors a l’Abril del 1976, el Joan Maria Huguet es va presentar a casa seva amb dues “dolçaines” a la mà (el Jaume Cañellas que és qui les va anar a comprar diu que no va trobar res més), per encomanar-li la creació d’un grup de grallers pels Nois de la Torre. L’Eduard em diu que ho recorda com si fos ahir i que ell creu que el seu sogre, el Lluís Miret (membre històric i ex-president dels Nois de la Torre que ens va deixar fa pocs anys), que coneixia el Joan Maria i que ja anava a la colla, li devia donar explicacions sobre els coneixements musicals que tenia. Va acceptar l’oferiment sense pensar-s’ho i, després d’aprendre a tocar la gralla amb el Merenguet del Vendrell, va iniciar la fundació del grup de grallers dels Nois de la Torre. “Recordo que al començament el Jaume Busquets tocava el timbal...” em comenta el Vericat mentre reviu aquells dies. A partir d’aquest moment, doncs, els grallers ja són propis, encara que, ajudats en un principi pel Merenguet, el Jaume Vidal -també vendrellenc- i algun altre col·laborador aliè a la colla. Més endavant s’hi van afegir altres, com la Rosalia Gras, la Isabel Ciuró, l’Iris Gual, l’Anton “Segal”, etc. Cal dir que els grallers mai van cobrar diners de la colla, excepte en els inicis les persones alienes que hi col·laboraven. Eren, doncs, uns castellers més amb una tasca diferent. Fins i tot, el Vericat destaca que “Ens vam fer uns uniformes i anàvem amb la camisa de la Colla, una armilla negra i una faixa vermella...” Crec que, amb el que s’explica en aquest paràgraf qualsevol dubte que hi pogués haver en relació a l’existència o no dels grallers dels Nois de la Torre, ha quedat esvaït. Qui ho vulgui entendre ja m’haurà entès. Res més.
Parlant del Lluís Miret, cal recordar que el seu net, l’Eduard Vericat Miret, li va dedicar un escrit poc temps després de la seva mort, el qual havia de sortir publicat al numero 1 de la revista dels Nois de la Torre “Pilar de sis”. Com sigui que en aquests moments està a les meves mans, el transcriuré fil per randa. Diu així:



“El passat dia 4 de març ens va deixar un dels castellers que ho va ser des de la fundació de la nostra colla “els Nois de la Torre”. Ens referim al Lluís Miret Bonan, un home que molt abans que el nostre poble tingués colla castellera, juntament amb altres futurs integrants de la colla, ja anaven a veure castells a places com la de Valls per Santa Úrsula o a Vilafranca per Sant Fèlix.
Com amant dels castells que era, no va dubtar de fer-se membre de la colla en quan es va assabentar que La Torre tindria la seva colla.
A partir d’aquest moment, el Lluís, juntament amb la resta de la colla va començar amb molta il·lusió aquesta faceta de casteller i va deixar de ser un espectador de castells per ser-ne un membre actiu. Fins i tot a meitat dels anys 80, va ser president de la colla i membre de la junta directiva.
També part de la seva família com el seu gendre, el seu net i el seu nebot han estat o són, membres de la colla castellera.
Ell sempre s’ha estimat els castells i prova d’això és la quantitat de fotografies i retalls de diaris que ha anat guardant durant tots aquests anys.
Per tot això, crec que aquestes línies que estic escrivint a títol pòstum se les ha ben guanyat.
Gràcies per als anys que vas dedicar a la Colla i espero que des d’allà a dalt ens segueixis veient com construïm els nostres castells que tu sempre has estimat.”


De nou en referència del Joan Maria Huguet amb la canalla, el Joan Maria Vidal (“de l’aigua”), em recorda que deuria ser aquest any, que ell se n’havia d’anar de colònies i el meu pare li va demanar que no hi anés, perquè la Colla el necessitava, finalment va accedir a quedar-se i el meu pare li va agrair molt ja que “...es va dirigir a tota la Colla dient: escolteu bé, aquest noi ha deixat aquest any d’anar a les colònies, per fer castells... ho sentiu?! Tots li hem d’estar molt agraïts.”
Aquest mateix any 1976, es produeix un gest significatiu, que demostra la importància i el respecte que, en tan sols un any, han obtingut els Nois de la Torre de la resta del món casteller. Aquest fet és que, la colla dels Castellers de Vilafranca contracten, dins el marc de les festes de Sant Fèlix, la nostra colla. Actuaran ambdues colles el dia 29 i els Nois completaran el “tres de sis”, “tres de set”, “torre de sis” i dos “pilars de cinc”, a més de fer un intent de “torre de set” que, en aquesta ocasió, no reeixirà, potser perquè va ser passada per aigua. El Luís m’ho recorda tot fent esment a la tossuderia del Joan Maria Huguet. Quan creia que un castell es podia fer, no parava d’insistir-hi fins que s’aconseguia. “Aquel día...” diu el Luís, “...se iba a por la torre de siete y aunque lloviera daba igual, nosotros la teníamos que provar...”
En les dates que s’apropen el Joan Maria Huguet protagonitza una nova anècdota que val la pena comentar. Me l’explica la persona afectada, el Jaume Cañellas: “... jo estava fent la “mili” a Barcelona i em sembla que estava arrestat o no m’havien donat permís per venir per la Festa Major. Així que ton pare agafa el telèfon i truca a la caserna dient que era l’alcalde de Torredembarra i que demanava si us plau que em deixessin uns dies de permís per poder fer castells, doncs era una peça important i tot el rotllo que sabia fotre ell. Total que em van donar el permís i vaig poder venir. Quan vaig arribar i vaig comentar que fins i tot havia trucat l’alcalde Mercadé, tothom es va posar a riure.. Abans ja havien enviat una carta, aquest cop segurament sí que ho va fer l’Ajuntament, però no en van fer ni cas”.
El bo de tot això és, que, per altres informacions que he rebut, no és l’única vegada que ho va fer. La segona va ser amb un altre casteller, aquest cop el Clemente Sánchez. Aquest estava fent la mili molt més lluny, a Còrdova, i també el va aconseguir portar per fer castells. El fet d’haver estudiat a l’Acadèmia Militar, on va arribar a ser alferes, segur que el va permetre saber quines paraules havia de deixar anar al coronel o capità de torn...
Les seves influències, segur que eren molt importants, ja que, pel que sembla, algun casteller que va passar cert temps a l’”ombra”, també va aconseguir sortir unes hores per fer castells. Després, un cop acabada l’actuació, el tornaven al “cau”.
En referència al que ens ocupa, que són els castells d’aquest 4 de setembre, no he aconseguit saber del cert l’actuació que s’hi va fer. De totes maneres, segur que es va seguir amb el mateix nivell que la resta de l’any, és a dir castells de set i, en motiu de la data en què es trobem, algun intent de “torre de set”.
Bé, a partir d’ara i fins el 26 de Setembre, es produiran diverses actuacions, entre les quals en destaca una feta el 13 de Setembre a Tàrrega, encarades totes a fer un paper digne aquest dia. I... què té d’especial aquest 26 de setembre de 1976? Doncs, que els Nois de la Torre actuaran per primera vegada al Concurs de Tarragona. A Tàrrega, es faran: la “torre de sis, neta”, cinc “tres de sis, nets”, dues “torres de sis”, dos “quatre de sis amb l’agulla, nets”, “quatre de sis, net”, a més de diversos “pilars de cinc” i de “quatre”. Tot el mateix dia??!! L’Anton “Segal” per aquells temps tenia una tenda de pollastres a l’ast i recorda que el Joan Maria Huguet el va anar a buscar, perquè hi anés. “Anàvem amb una sabata i una espardenya i vam fer una gran actuació. Ton pare es va passar tot el viatge fent els castells: poso aquest aquí i el trec d’allà, ara a segons hi poso aquest altre...” em diu tot rient, i segueix, “A més ton pare tenia un costum que s’ha anat perdent, que era que sempre paràvem a mig camí per esmorzar, anar al lavabo o qualsevol excusa i s’aprofitava per fer una mica d’assaig i llavors ell ja es feia una idea dels castells que faria i dels castellers que hi pujarien.”
D’altra banda, el fet de poder assistir per primera vegada a la trobada de Tarragona va complaure de ben segur el meu pare, ja que, tal com m’han comentat diversos castellers, era una gran defensor del que després seria el Concurs de castells. Aquell dia, a la IV Manifestació Castellera es van completar el “tres i quatre de set”, a més de fer un intent de “torre de set” que tampoc es va aconseguir en aquesta ocasió (per nervis). Per tant, una gran actuació on es demostrava un cop més la consolidació de la colla dins la gamma de set. De totes maneres, i un altre cop per la diada de la colla, es farà la millor actuació de l’any completant el “tres de set”, el “quatre de sis amb l’agulla net” i carregant per segona vegada la “torre de set”. Un altre cop els Nois de la Torre eren notícia i encara més que ho haurien de ser. El Món Casteller qualifica l’actuació de “Tots Sants” del 1976 com “Meritòria actuació torrenca, doncs, sobretot atès el poc temps de constitució de la colla.”
Un castell que aquest any el Joan Maria ha convertit en una constant a les actuacions, és el “quatre de sis amb l’agulla” que, darrerament, ja s’ha convertit en el “quatre de sis amb l’agulla, net”. Això demostra que el Joan Maria Huguet no es queda encarcarat amb el que fins ara s’ha aconseguit, sinó que busca noves fites i ja prepara nous castells, com el “quatre de set amb l’agulla”. La constant evolució, aquest moviment continu, aquest voler superar-se, aquesta “vida” que es respirava dins la colla en aquests inicis, van ser crucials perquè es produís aquesta gran explosió en molt poc temps d’existència i no hi ha cap mena de dubte que el referent i motor de tot això va ser el Joan Maria Huguet.
Com a reconeixement a la tasca realitzada, els Nois de la Torre rebran, mitjançant el programa “Primera Hora” de Radio Tarragona, la distinció de “Provincials de l’any”. Se’ls donarà el guardó el dia 9 de febrer del proper any. Els castellers, faran un “pilar de quatre” dins l’auditori i l’enxaneta recollirà la placa. Va ser, de ben segur, un acte que va omplir de joia a tots els castellers i al Joan Maria Huguet.
S’acaba l’any 1976 doncs, amb la colla plenament consolidada dins la gamma de castells de set, havent realitzat de nou la fita històrica aconseguida el primer any de carregar la “torre de set” i finalment amb nous reptes per l’any vinent.





























IV - ANY 1977. EL PILAR DE SIS.


Amb el caràcter que el caracteritza, el Joan Maria comença l’any 1977 amb noves fites i il·lusions. Gràcies a l’empenta que té i amb la que omple a la resta de la colla aconseguirà posar als Nois de la Torre el més amunt que han estat mai. Serà un any memorable. Ho comprovarem.
Com aquell qui diu només començar l’any, pel mes de març, concretament el dia 2, es completa el primer “tres de set” de la temporada. No hi haurà actuacions destacades dels Nois durant la primera meitat de l’any; però no patiu, ja les faran a la segona meitat.
Deuria ser pel mes d’agost aproximadament, quan començaren els assajos d’un nou castell. Es faran de manera quasi clandestina i d’amagatotis de la resta de la colla. Hi participaran d’un començament el Luís, el Montes, el Juani, l’Antoñito i l’Angelito. Estem parlant, com ja es pot veure, dels primers assajos del “pilar de sis”. Tal i com em comenten tant el Luís com el meu oncle Esteve, es feien a l’hort de la casa pairal de ca l’Huguet. Damunt d’una canal d’obra es treballava l’equilibri i, per altra banda, la canalla agafava agilitat i força en una corda que es va penjar d’una figuera o d’un sortint de la casa, no ho recorden bé.
Van seguir aquests assajos fins la Festa Major, en el qual el Joan Maria Huguet tenia pensat de fer el primer intent (segons sembla ningú més ho sabia). Després de completar el “tres de set” i el “quatre de set”, s’intentà de nou la “torre de set” i aquest cop no tan sols es va tornar a carregar sinó que, per primera i única vegada s’aconseguirà descarregar. Aquesta fita, de dimensions extraordinàries per la colla, amb la perspectiva que ens dóna el temps, crec que no s’ha valorat prou, ja que va ser eclipsada per altres fets que de seguida descobrirem. Tota l’actuació havia sortit rodona i això va empènyer al cap de colla a prendre una decisió. Segur que va ser el moment més esperat pel meu pare, aquell que havia estat somiant la nit abans, el de dir “...bé, ara provarem el “pilar de sis”.” La sorpresa, però, va ser quan li va dir al Jaume Cañellas “...pugeu tu i el “Bauti”.” Ells dos no l’havien assajat gens ni mica. Sí, havien fet pilars de cinc junts, però no havien assajat gens el “pilar de sis”. El Jaume diu que “...ton pare devia veure alguna cosa en els pilars de cinc que havíem fet el “Bauti” i jo. No sé, es devia fixar que ens compenetràvem, que la coordinació era bona...” De fet, és una decisió força complexa i alhora valenta, que permet fer-nos una idea de la personalitat del Joan Maria Huguet.
Com fos, el pilar es va provar amb el “Manolito” de baix, el Luís de segon, el Jaume de terç, el “Bauti” de quart, l’”Antoñito” de quin i l’”Angelito” d’enxaneta. Va ser un èxit, ja que, encara que no es va carregar, l’enxaneta va arribar a l’alçada de la “frontera” (moment en què l’enxaneta ja s’ha encavalcat damunt les espatlles del quint i és a punt de posar el genoll damunt seu). L’esforç que s’havia realitzat durant tota l’actuació, sense cap mena de dubte, també va “passar factura”. No calia ser massa espavilat per veure que, si el Jaume i el “Bauti”, sense assajar-lo, havien permès que el pilar arribés tan lluny, amb uns quants assajos amb els altres membres que composaven l’espadat, es podria aconseguir. Però, el més importat va ser que tothom va veure que aquell pilar era possible i deixava les portes ben obertes a un nou intent.
Cronològicament arribem a una data molt important d’aquest any que és l’onze de Setembre. Els fets d’aquesta data me’ls comenta el Josep Bargalló. I diu: “L’Assemblea de Catalunya va organitzar un acte a Torredembarra per l’onze de Setembre i després es van fer castells a la plaça de la Vila. Va parlar en nom de l’Assemblea un gran amic meu, que llavors coneixia poc, el Josep Lluís Carod Rovira. A l’hora de fer els castells a la plaça, dalt l’Ajuntament no hi havia ningú i tot i que s’havia sol·licitat, la senyera no hi onejava. Cal dir que aquest acte havia estat prohibit pel “Gobierno Civil”, però que l’alcalde de la Torre, el Josep Mercadé, ens va dir que el féssim, que en cas d’haver-hi problemes, ell donaria la cara. T’he de dir que, mentre ens planyíem de no tenir la senyera al balcó, ton pare, amb el cop de geni que el caracteritzava, va proposar de penjar-la mitjançant un pilar. I així ho vam fer. Vam portar la senyera a l’Ajuntament amb un pilar.” Això ho recorda vivament i amb gran orgull el Montes, ja que va ser ell mateix qui va pujar la senyera al balcó.
Els assajos del “pilar de sis” es van intensificar de valent a partir de Santa Rosalia. El següent intent serà per la diada de la colla. Entremig, es faran encara diverses actuacions. Una d’elles prou important per remarcar-la. Va ser a Santes Creus, ja que el conjunt de colles castelleres existents en aquell moment; Altafulla, l’Arboç del Penedès, Barcelona, Cornudella, el Vendrell, La Roca del Vallès, Sitges, Tarragona, Torredembarra, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú (dues colles) i Valls (dues colles), van acordar una manifestació castellera conjunta de totes les colles de Catalunya pel dia 2 d’Octubre al seu Monestir com aportació al Congrés de Cultura Catalana. El dia abans de la trobada, l’Eloi Miralles -conegut periodista casteller vilafranquí- escriu a “La Vanguardia”: “...la más importante exhibición de la temporada, no ya por los castells en sí que puedan levantarse –que no superaran con seguridad a los vistos en otras diadas- sinó por la significación del acto que entraña la presencia de tots els castellers de Catalunya”. L’actuació dels Nois de la Torre fou altre cop molt digne: “tres de set”, “quatre de set” i “pilar de cinc” (al segon intent !!!).
Arribem al dia 1 de Novembre, diada de la nostra colla, en la qual es feren dos intents de “pilar de sis” que van estar a punt de fructificar. En el primer, l’”Angelito” ja va traspassar la “frontera” i, en el segon, va arribar a posar un peu damunt de son germà!!. Després dels dos intents es va desistir. Però, ara, després de veure això, no s’havia d’esperar a l’any que ve per tornar-lo a provar!!! El moment de fer-lo era aquest i això ho tenia claríssim el Joan Maria Huguet. Aquest pensament, el de fer el castell en el moment oportú, en el lloc que sigui, però quan el castell està realment a punt, va ser una constant en el tarannà del Joan Maria.
No ho sé del cert, però és quasi segur que el meu pare i d’altres, en acabar la diada, van buscar i organitzar una sortida, se la van treure de la màniga per anar a provar el “pilar de sis”. De fet es va aprofitar la sortida de l’equip de futbol de la Torre a Sant Jaume dels Domenys per anar-hi a fer castells.
Era 13 de Novembre de 1977 i quan es va arribar a Sant Jaume dels Domenys, tothom se’n va anar cap el camp de futbol, ja que s’havia d’actuar a la mitja part del partit de futbol que jugava el Torredembarra. El dia abans, el Luís González, el Lorda i el “Juanaco” decideixen anar de “marxa” per celebrar que l’endemà es volia intentar el “pilar de sis”. No se’n van adonar i es va fer molt tard, tant que, quan van arribar a Torredembarra, l’autocar de la colla ja havia marxat. No les devien tenir totes el Joan Maria i el Salvador, ja que ningú no sabia on era el Luís i, sense ell, no calia ni pensar en provar el “pilar”.
Ja veus al “trio meravella” (Luís, Lorda i “Juanaco”) cap a ca l’”Astut” a veure si trobaven algú que els pogués acompanyar a Sant Jaume. Finalment, tal i com diu el Luís, “...el “Papi” nos llevó con un mini “colorao” que tenia.” Ja a Sant Jaume, el Luís va dormir tot el que no va fer per la nit “...debajo de la báscula de la coperativa. Y... cuando se tenia que hacer un castillo me despertaban, lo hacía y me volvía a dormir.” Sembla que finalment es va desvetllar del tot, ja que abans d’anar al pati de la cooperativa, es va fer una prova molt seriosa al camp de futbol i es descarregà el “pilar de cinc” pràcticament “net”, amb “quatre mans” per si feien falta. A més també s’hi feren diversos castells de sis. Cal dir que el Jaume Cañellas no estava en plenes condicions. De fet, estava engripat i fins i tot amb febre; ja que ell mateix em diu que “...estava destemplat i em va agafar un fred que em moria i el Pep “Tou” em va deixar al seva samarreta”.
Ha arribat l’hora de la veritat i tots els castellers i altres acompanyants s’adrecen cap el pati de la cooperativa a fer pinya, que en farà falta. Hi ha molt poc públic, només algun curiós que estava dins el cafè-bar de la cooperativa i treu el nas per veure que passa i algun afeccionat del món casteller que ha decidit no perdre’s l’intent. El Punsoda també hi és per fer la crònica pel “Diario Español”.
El pilar el faran els mateixos que a Torredembarra, aquest cop no hi haurà sorpreses d’última hora... Es prepara el baix, les crosses, l’home de darrera, les primeres mans i tota la pinya. Està tot a punt i el Joan Maria Huguet crida allò de “segon dalt!!!” i aquest cop més fort que mai. El Luís puja, es posa còmode, les mans que l’agafin bé, “estoy bien...” se sent. El Jaume que ja estava damunt la pinya, puja damunt el Luís, posa bé els peus, es posa dret i li fa un senyal al cap de colla de complicitat. “Ànim, amunt i finets!” crida el Joan Maria. Comença a pujar el “Bauti” i alhora comencen a sonar les gralles (la carn de gallina, els pèls de punta). El Vericat mira a un costat i l’altre, amunt i avall, no sap què fer, els nervis se’l mengen; de moment, però les notes encara surten (les gotes de suor comencen a regalimar per la cara). Ara el “Bauti” ja és dret damunt el Jaume i l’”Antoñito” ja ha començat a pujar. El Joan Maria ja ha donat tres voltes a la pinya, sembla un ventilador, i no para de fer ganyotes mentre el sol li toca a la cara. L’”Angelito” ja és per l’alçada del Jaume quan l’”Antoñito” s’ha posat dret damunt el “Bauti”. El castell no es mou gens, sembla perfecte, els cors comencen a bategar més fort, el silenci és eixordador i les cames del Joan Maria sembla que s’han paralitzat. L’”Angelito” ha arribat a la frontera i la passa, sembla que el Jaume i el Luís no se n’han “enterat”; això pinta bé; tots els caps miren amunt, no n’hi cap sota els braços; el Joan Maria està quiet, les mans a la cintura i el cap amunt mirant l’enxaneta. En aquest moment ja té un peu a l’espatlla de l’Antoñito, el castell ni es mou, sembla que aquest cop sí que ho aconseguirem. El Vericat està amarat de suor i surten de la seva gralla les notes que anuncien l’aleta de l’enxaneta, l’”Angelito” és de peu dret damunt l’espatlla del quint, damunt l’espatlla de son germà, damunt l’espatlla de l’”Antoñito”...el castell està carregat, hem carregat el pilar de sis!!!!!!!! Les mans de la pinya s’alcen amunt, cap el cel, en senyal de triomf. Són dècimes de segon, potser fins i tot algun segon que l’espadat resta “net” davant tothom, nu completament perquè es pugui admirar la seva grandesa i bellesa. La gralla del Vericat surt volant. El pilar cau.
No puc descriure, en aquestes ratlles, els instants d’emoció que es van viure segons després de la caiguda. Les llàgrimes d’alegria i les abraçades varen ser contínues entre tots els membres de la colla. Abans, ja hi va haver qui es va preocupar de posar unes botelles de cava en fred. La fita que s’havia aconseguit era inimaginable. Penseu que feia anys que cap colla l’aconseguia. Tot el món casteller va quedar commocionat per la notícia que va córrer com la pólvora. Tant és així que el Lluís Solsona, quan va arribar a Vilafranca, ja ho sabia tothom. Va ser tan gran l’impacte a la família castellera que el cronista “Crossa” (Jaume Casanova) va qualificar la proesa d’extraordinària, insòlita i inèdita en l’existència castellera. A més va afegir: “Sin ningún género de dudas, Els Nois de la Torre pasarán al historial casteller con letras de molde”.
L’Enric Huguet m’explica que no hi va poder ser, perquè era a Galícia, però que, a l’hora de sopar, es va aixecar de la taula (els nervis se’l menjaven) per trucar expressament a La Torre i saber si s’havia carregat el “pilar” i que quan rebé la notícia, les llàgrimes li negaren el ulls.
La Societat Recreativa de Sant Jaume va col·locar una placa commemorativa de la memorable gesta en el lloc on es va carregar el pilar. A la placa s’hi llegeix: “SANT JAUME DELS DOMENYS A LA COLLA CASTELLERA DELS NOIS DE LA TORRE QUE CARREGÀ ACÍ PER PRIMERA VEGADA EL PILAR DE SIS EL DIA 13-XI-77. SANT JAUME DELS DOMENYS, 23-VII-78.” Avui en dia, és un lloc de pelegrinatge per a molts dels membres dels “Nois”. La placa encara hi és. De fet, aquest any, en motiu del vint-i-cinquè aniversari d’aquell pilar de sis la colla té la intenció de fer-hi una actuació en commemoració d’aquell dia.
El Pep Bargalló recorda que van anar ell, el Joan Maria Huguet i algun altre casteller a Vilafranca per comunicar-ho (i per fer-se una mica els “xulos”, també) a l’Oriol Rossell, important membre de la colla dels Castellers de Vilafranca i amic del meu pare (segons el Pep era com un mirall on volia veure-s’hi reflexa’t). Quan hi van arribar, evidentment, ja n’estaven assabentats, però les felicitacions que van rebre varen ser grans i molt efusives.
Mentre el Joan Maria Huguet i d’altres van anar a Vilafranca, la resta de cotxes que van tornar a Torredembarra, van passar pel Vendrell per “fer dentetes” als “Nens” (doncs eren una colla tradicionalment molt “pilanera” i feia anys que no aconseguien el “pilar de sis”) i, seguidament, van fer l’entrada al poble “...com si el Barça hagués guanyat la Copa d’Europa” em descriu el Joan Busquets. Es va formar una caravana de cotxes que van estar picant els clàxons una bona estona per tot el poble. A més la caravana de cotxes va arribar fins al camp de futbol d’Altafulla on l’equip local estava jugant. El partit fins i tot es va haver d’interrompre del sarau que van organitzar els castellers. “...el Bernal treia el cos per la finestra del cotxe i no parava de cridar, va ser massa” diu el Jaume Cañellas. Pel vespre tothom ho va anar a celebrar fins ben tard. Van ser dies en els quals l’orgull ens va fer engreixar a tots un parell de quilos i els carrers de La Torre no eren prou amples per caminar-hi.
La repercussió dels mitjans de comunicació també va ser excepcional, ja que, una notícia castellera fos portada del Diario Español, no era gens fàcil... i ho va ser. Ja he comentat que el Josep Maria Punsoda era a Sant Jaume per fer la crònica del pilar, per tant, val la pena que la recordem:


“GRAN PROEZA DE LOS NOIS DE LA TORRE” AL CARREGAR EL PILAR DE SIS.

Dentro del mon casteller, es un verdadero acontecimiento y toda una proeza y hazaña, lo que la colla castellera “Nois de la Torre”, consiguió el pasado domingo en Sant Jaume dels Domenys, en su última actuación de la presente temporada. Con motivo de las fiestas de invierno que esta población del Baix Penedés celebra, los “Nois de la Torre” consiguieron carregar por primera vez el único pilar de sis de la presente temporada.
Este famoso castell, no ha sido conseguido por ninguna otra colla en 1977, lo que prueba la gran dificultad que representa su realización. La colla castellera “Nois de la Torre” lo venía ensayando desde hace meses con reiterada constancia y esfuerzo, y gracias a esta gran voluntad y sacrificio se ha conseguido el éxito que ahora toda la villa celebra.
La jornada de Sant Jaume dels Domenys fue apoteósica, rotunda y memorable para todos los miembros de la colla y para los numerosos espectadores que presenciaron este fabuloso Pilar de sis. Los saltos, los abrazos y las lágrimas, se fundieron en una hermosa pinya de alegria, gozo y germanor. Verdaderamente, no existen palabras, para poder narrar aquellos momentos de euforia vividos en la soleada mañana del pasado domingo. Había que estar allí para comprender todo este entusiasmo descrito.
El fabuloso éxitoconseguido, pone broche de oro a la extraordinaria temporada de los Nois de la Torre. La notícia ha causado honda impresión en la villa y suponemos que también en el gran mon casteller y en toda Catalunya.
Muchas collas castelleras han enviado telegramas de felicitación a los Nois de la Torre, cosa que agradecemos profundamente a través de estas páginas del Diario Español, pues demuestra la gran germanor que existe entre toda la gran familia castellera de Catalunya.”


Fins i tot, en motiu d’aquesta gesta, el “Bauti” (quart del “pilar de sis”) va rebre un regal que se li havia promès, una moto (del que n’era i n’és un enamorat). Pel que m’han explicat va estar finançada en part per la Colla i en part pel mateix Joan Maria Huguet. No va ser ni la primera ni l’última vegada que el Joan Maria donava “calés” de la seva butxaca (a fons perdut) per un motiu casteller. De tots els castellers és sabut que si un defecte tenia el meu pare era que “donava” massa. El cert és, que, va donar molt més pels castells i pels Nois de la Torre del que va rebre i això, és inqüestionable. Jo, soc el seu fill i, per tant, el menys indicat per dir-ho, però, després de parlar amb una gran quantitat de persones que hi van tenir una relació directa, el Joan Maria Huguet és una d’aquelles persones amb la que sempre s’estarà en deute.
Tornant a la gran repercussió que va tenir el “pilar de sis”, és agradable recordar que la Colla va rebre una carta escrita a mà per l’Emili Miró i dirigida “al Joan Maria Huguet i tots els Nois de la Torre” en la qual se’ns felicitava per la fita aconseguida. Al final de la carta hi posa un afegit que hi diu: “Com que tinc tan mala lletra, algú pot passar-la a màquina i així la podrà llegir algun casteller que vosaltres creieu que li agradaria llegir-la.” I això és el que faré. La transcric literalment. Diu així:



Terrassa 23-11-1977

Benvolguts Joan i tots els Nois de la Torre.
A les moltes felicitacions merescudes que heu rebut, ajunteu-hi aquesta sinceríssima meva.
Perdoneu que arribi amb retràs perquè un encostipat m’ha fet estar cinc dies al llit.
Primer de tot, us prego que doneu les gràcies al senyor que em penso que és el que va donar les 6.000 ptes. el dia del dinar de germanor, que va tenir la benevolència de venir a donar-me la notícia a Vilafranca quan encara les mans eren calentes d’aplaudir i els ulls llagrimejant d’alegria després de la gran gesta de Sant Jaume.
Aquell dia l’afició estava dividida entre anar a Vilafranca a veure la torre de vuit o bé anar a Sant Jaume a veure el pilar de sis. Avui dia l’afició, sortosament, s’hi troba qui sap les vegades que es troba que no sap on decidir-se. Els que estàvem a Vilafranca comentàvem el que podia passar a Sant Jaume i jo els hi vaig dir que no m’estranyaria gens que el carreguessin amb el que vàrem veure el dia del Dinar de Germanor.
Ara teniu a les vostres espatlles una gran responsabilitat davant de tota la nostra entranyable família castellera. Perquè qualsevol fet que passi en bé o en mal en una colla repercuteix immendiatament a totes les altres. I aquesta responsabilitat la teniu ara directament amb mi, perquè també a Vilafranca vaig profetitzar que l’any que ve el descarregaríeu. El meu pronòstic dit amb molta il·lusió i amb probabilitat d’èxit, ja està dit, ara està a les vostres mans que sapigueu aprofitar aquest tresor que teniu a les vostres mans com plogut del cel.
Ara passaran sis o vuit mesos abans de presentar-vos a la plaça altra vegada. Aquest temps l’heu d’aprofitar com fan tots els deportistes de cara a la Olimpíada, intensificant i endurint els assajos. Tots els vostres anhels amb els entrenaments han d’ésser encaminats i mentalitzats de cara a descarregar el pilar de sis. El cos humà està fet d’un material que és prodigiós el rendiment d’enfortiment que se li pot exigir. No sé si vàreu veure el Campionat de Gimmàsia per la tele, on es van veure una exercicis que només dos anys enrera si algú ho hagués insinuat que es farien li haurien contestat que no sabia el que es deia.
Hem direu que potser somio i us contestaré que amb el vostre pilar no somio sinó que estic ben despert.
Ve a tomb del que us parlo un article que vaig publicar al Baix Penedès el febrer de l’any 1975 que es titulava “al·leluia”! va ésser amb motiu que es varen fusionar les dues colles però com que semblava que no portaven pressa per assajar, entre altres coses deia: “Hi ha treball per tots i s’ha de posar mans a l’obra amb fermesa i delit si es vol fer bona feina. Estem vivint un moment tal de floriment casteller que no es gens aventurat creure que estem al llindar dels grans castells de quatre i tres de nou. Es una embranzida (anava a dir una guerra) promoguda per vosaltres. Sí, va ser en aquell faust dia del 17 de novembre del 1967 a la Plaça Vella. Es començava aquesta nova etapa en el precís instant en que l’enxaneta aixecava el braç d’aquell discutit pilar de sis. Primer foren discussions, però de seguida les colles acceptaven l’envit amb una febre d’entrenaments que fa set anys que duren i no es veu pas venir que hi hagi ganes, per part de cap colla, que es demani una treva.” I més endavant afegia: “No fa gaire vaig dir que al Vendrell hi ha els millors castellers, i ara ho repeteixo, però també dic, que la mestria i la fortalesa es rovella si no es fa servir. Cal esforçar el cos per tal que tots els membres rendeixin el màxim. Amb els entrenaments continuats, cada casteller va agafant l’aptitud i la confiança del seu propi valer, i és llavors que pujarà lleuger, refiat i alegre perquè tindrà el convenciment que no solament defensarà el seu lloc sinó que li sobrarà coratge per si baixa alguna “xurriacada” pel seu pilar. A les vostres mans doncs, està en potència el poder de la victòria, però penseu que el pagès que li agrada l’ombra de la figuera no ha fet mai bona collita. No fem de dir ni pensar, que si tenim sort farem això o bé allò altre. La sort s’ha de conquistar amb fe i constància i solament així es troba.”
Us he copiat això perquè sembla que, precisament és el que heu de fer vosaltres si em voleu fer quedar bé de descarregar el pilar de sis l’any vinent.
Es podria fer un capítol d’història des d’aquell pilar de sis de l’any 1967; ja que els castellers en aquella data semblava com si tinguessin desgana de fer castells. Els Nens del Vendrell feia 11 anys que no feien la torre de set i algun any sense fer el 4 de 8. A la Colla Vella de Valls li passava el mateix i els castellers de Vilafranca s’acontentaven amb els castells de set, igual feien els de Tarragona. Però aquell toc de clarí va ser com un raig de sol en la foscor, despertant l’afany de lluita. Així els “nens” el 1968 carreguen dues vegades el pilar de sis i fan sis torres de set i 2 quatres de vuit. I el 1969 descarreguen el pilar de sis i de set, el tres de vuit i 10 torres de set. La Colla Vella de Valls per treure’s la espina de no poder descarregar el pilar de sis, intenta el cinc de vuit que el carrega, i intenta la primera torre de vuit que no aconsegueix de carregar-la. També la Colla de Vilafranca es desvetlla i prova ja dos quatres de vuit.
Aquesta embranzida és promoguda per aquell pilar de 1967. I ara, mireu per on, al cap de deu anys justos, sortiu vosaltres altra vegada amb el pilar de sis en una temporada en que les colles capdavanteres també sembla que els hagi entrat desgana, ja que cap colla no ha descarregat cap tres de vuit ni torre de vuit. Què passarà ara? Serà com llavors un ressorgiment de pilars de sis i de set i torres de vuit? Donem temps al temps que és qui guarda el secret de les coses.
Per demostrar el dificilíssim que és descarregar el pilar de sis és el fet que les dues colles de Valls l’hagin deixat correr, com també el que va passar l’any 1973 que entre totes les colles el varen provar nou vegades i cap l’enxaneta va arribar a dalt. El més curiós encara, és el fet que els “nens” l’any 1972 encara el varen descarregar i el 1973 a la Plaça Vella el varen intentar tres vegades i no varen ni carregar-lo. Els va passar una cosa molt senzilla; varen deixar els entrenaments i esperaven la sort o bé el miracle i de miracles ja no se’n fan. Així que vosaltres, ja sabeu el que heu de fer. I si a marxes forçades un el feu vostre no trobaria gens estrany que l’any vinent el 30 d’agost veiéssim el Nois de la Torre junt amb les colles punteres a Vilafranca. Que no?

Amb una forta abraçada i el més pur desig que així sigui, amen!
Emili Miró.



Només unes ratlles per recordar que per la diada de Santa Úrsula del 1981 (quatre anys després que els Nois carreguessin el “pilar de sis”) la Colla Vella dels Xiquets de Valls, va carregar per primera vegada al segle XX el “quatre de nou amb folre”. Sembla, doncs, que, les paraules de l’Emili Miró eren certes, i que, aquell majestuós pilar, va ser un dels detonants de l’eufòria castellera que es va viure durant els darrers vint anys del segle passat.
El desembre del 1977, esdevé un fet curiós i anecdòtic que, podem veure reflectit en el següent fragment, extret d’un article publicat a La Vanguardia en aquestes dates. Diu així:
“Según nuestras noticias puede estar gestándose la formación de un nuevo grupo casteller en la localidad tarraconense de la Pobla de Montornés, villa de rancia tradición castellera. Ignoramos por el momento el alcance real de tal projecto pero ya es buen síntoma el que haya sido el amigo Joan Maria Hguet i Montserrat, “cap de colla” de “els Nois de la Torre”, quien nos informara de la existencia de estos presuntos castellers en la población vecina –solo 3 kilómetros separan la Pobla de Torredembarra- y no sería de extrañar que en un futuro más o menos próximo estos hombres llegaran a “plantar castells”. Lo que está por ver, caso de consumarse el hecho, es si lo harían como nueva “colla” –con lo que se ampliaría a quince el número de las actualmente existentes- o bien pasarían a engrosar las filas de “els Nois”, con lo que éstos saldrían lógicamente beneficiados en aras de mantener una categoría lograda a pulso con sus todavía recientes consecuciones de la “Torre de set” y el “Pilar de sis”.” Finalment aquests castellers acabaran formant part dels Nois de la Torre i el Xiquets de Tarragona.
El Joan Maria Huguet finalitza aquest any de manera exultant, el millor per la colla i també el millor per ell personalment pel que fa als castells. Ha aconseguit col·locar els Nois de la Torre a les posicions més privilegiades del panorama casteller i a més se li reconeix la tasca que ha realitzat a la colla des de dins i també des de fora com demostra la carta que acabo de reproduir. Potser, aquest és el moment per deixar el càrrec de Cap, ja que encara que costi, sempre es diu que quan les coses van bé és el millor moment per deixar-les. Tot seguit ho comprovarem.



































V - ANY 1978. LA INCORPORACIÓ DE L’ÀNGEL ORIOL.


Per fer-nos una idea del que els Nois de la Torre havien aconseguit l’any anterior, de la importància i repercussió que això va tenir en el món casteller i dels projectes que la Colla tenia pel 1978, no me’n puc estar de reproduir part de l’article publicat a El Noticiero Universal el divendres 27 de gener de 1978 pel cronista Jorge Fornés (“Agulla”). Després de repassar la jove història dels Nois diu:
“Vistas así las cosas, no sería pues de extrañar que esta “colla”, de no quedarse en una posición de estabilidad, nos dejara sorprendidos en la próxima temporada con algún “castell de vuit”, como el “tres de vuit” o el “carro gros” (“quatre de vuit”), teniendo también en cuenta que si llegan a consolidar el ya conseguido “pilar de sis”, es probable que se enfrenten con el imposible “pilar de set” (“amb folre”), “castell” de insuperable envergadura. De momento, y ello es sintomático, podremos presenciar por primera vez en la temporada próxima als “Nois de la Torre” en la magna exhibición del 15 de agosto en la Bisbal del Penedés, en la que acostumbran a estar presentes las “collas punteras”, y al enunciar esto, aprovechamos por hacer votos para que también puedan participar “Els Nois” en la “diada” de Sant Fèlix de Vilafranca (30 de agosto), fecha en la que la “plaça més castellera” acoge a las principales “colles” del “món casteller” en lo que se ha denominado “día summum” de est “noble art”.
L’article segueix fent un balanç de la temporada del 1977 i acaba dient:
“”Els Nois de la Torre”, cuyo “cap de colla” es actualmente el señor Juan María Huguet Montserrat, tiene ya consolidados y perfeccionados todos los “castells de set” prueba de ello es que en el transcurso de toda la pasada temporada ninguno de estos “castells” hizo “llenya”, y en la próxima temporada su principal tarea consistirá en la consecución de los “castells de vuit” y la consolidación del “Pilar de sis”.”
Aquest any ens porta altres notícies més refrescants com va ser el famós viatge a Madrid. El va organitzar el Cercle Català (segons tinc entès mitjançant ‘Eduard Merigó, conegut de la família Huguet i del que se’n van recordar durant molt de temps) i era la primera vegada que la nostra colla anava a actuar fora de Catalunya. Va anar-hi tothom, fins i tot el Bernal, que no acostumava anar a les sortides. El viatge, és clar, es va fer llarg. Llavors no hi havia les autopistes que tenim ara, els autobusos no tenien les comoditats que tenen els d’avui, l’aire condicionat no sabien el que era, la gent fumant dins, la calentor del motor... El Salvador Cañellas, recorda que el viatge s’estava fent insuportable i que llavors el Joan Maria Huguet hi va anar per fer-los companyia i que el trajecte es fes més distret. “Va venir darrera on érem tota la canalla i, quan va veure com estàvem, va seure allà amb naltros i va començar a explicar acudits i anècdotes i el viatge se’ns va fer molt més amè” comenta.
Camí de Madrid, es va fer una aturada a Saragossa on ja s’hi van fer castells... i castells importants com el “tres de set” i un “pilar de cinc”. També feren una cosa que avui es torna a posar de moda, i que en aquests anys en què va ser cap de colla el Joan Maria Huguet es va fer en diverses ocasions, i va ser el fer dos castells simultanis, concretament dues “torres de sis.” El Jaume Cañellas diu que els castells es van enlairar a la Diputació de Saragossa i afegeix que “...això s’ho devia manegar ton pare per recollir “algo de peles” i que el viatge sortís millor econòmicament i a més no es fes tant llarg. Recordo que ens van donar 300 pessetes a cadascú i n’hi va haver que se les van gastar per menjar, d’altres van anar al “tubo”, etc.”
Quan es va arribar a Madrid, es van dirigir a un alberg situat a Navacerrada. La part final del trajecte la van fer a peu i amb més de mig metre de neu. N’hi va haver que es quedaven enganxats a la neu i que van haver de ser ajudats per altres castellers per poder arribar a l’alberg. El Jaume Cañellas m’ho relata tot rient “...els més joves carretejaven als més vells: el Merenguet que tocava la gralla, el Busquets, etc. Va ser un espectacle...” Un cop hi va ser tothom, per poder endrapar el que més es desitjava en aquell moment que era un bon àpat calent, va arribar el primer cop dur del viatge: “...i vam sopar una sopa d’aigua i un ou ferrat quadrat” recorda el Salvador Cañellas.
Per la nit, per tal de passar el “rato”, n’hi va haver que van estar una estona jugant a cartes i, com que ningú tenia canvi, el Jordi Bernal va tallar uns bitllets de 100 ptes. en quatre trossos per tal que fossin l’equivalent a quatre monedes de 5 duros. L’endemà tots miraven d’intercanviar els trossos per poder fer-ne un bitllet sencer, enganxar-lo i que tingués validesa. Aquell matí es van fer castells a Madrid malgrat el fred que hi feia i altre cop s’hi va aixecar el “tres de set” entre d’altres. Tots els actes eren organitzats pel Centre Català de Madrid, que, per tant, també va ser responsable del desastrós dinar que van oferir als castellers. Sembla que no van fer prou menjar o hi van ser més castellers dels que es pensaven i tothom es va quedar amb gana. N’hi ha que només van poder menjar amanida i d’altres que només van poder menjar alguna aleta de pollastre... el que sí va poder menjar tothom va ser pastís.
Ara, tot això s’explica a nivell d’anècdota, però pel que es veu, la gent de la colla estava molt revolucionada de tornada a Torredembarra. Algú altre m’ha dit que els castellers estaven tan enfadats i enutjats que si no s’hi hagués posat remei la colla hagués plegat. És clar que el Joan Maria Huguet de “tonto” no en tenia un pèl i de tota aquesta crispació se’n va adonar i de tornada es va parar per sopar a Guadalajara i, no se sap com, però va aconseguir que en un parador de carretera donessin de menjar “fins a rebentar” a les vora 110 persones que hi devien anar. Sort d’això. La gent quan va arribar a la Torre ja només se’n recordava del bé que havien endrapat a Guadalajara i ja no pensaven en les penúries de Madrid. El Jaume Cañellas me l’explica així aquesta anècdota: “Vam anar ton pare, el Bernal i jo per parlar amb aquella dona. Tenia un menú i li vam dir que posés ració doble de tot, però la bona dona ens va dir que no calia, que no patíssim que ningú quedaria amb gana i així va ser. Tothom va menjar el que va voler i després fins i tot es va celebrar la fi del viatge amb cava, tot s’havia oblidat. Li vam regalar un mocador amb aquella dona. Per cert, que un cop que vaig anar a Madrid i que hi vaig passar encara el tenia penjat. La veritat és que es va portar molt be, perquè ens va cobrar com un menú normal...” Fa gràcia el que diu el Josep Maria Punsoda al Diario Español, en relació a la crònica del viatge i particularment del sopar a Guadalajara: “Pasado Guadalajara, castellers y acompañantes cenamos juntos. Fue un acto entrañable. Hubo brindis a granel. Incluso dentro del mismo restaurabte, ante la admiración de sus propietarios y demés comensales, los "Nois de la Torre” alzaron dos pilars de quatre. Fue la apoteosis final.”
Ens presentem ja a meitat d’any i, per tant, a la tradicional diada de Sant Joan. En aquests inicis, aquest dia es converteix en una diada de referència per la colla i la prova és l’actuació que ens descriu el Món Casteller que fan els Nois de la Torre aquest 24 de Juny de 1978, coincidint lògicament amb el sant del cap de colla Joan Maria Huguet: “...oferiren a més de castells “de sis” i pilars “de quatre”, l’aixecament, en dues ocasions, de dos “dos de sis, simultanis”, que descarregaren...” (altre cop dos castells alhora!!) “...així com el “tres de set” i tres “pilars de cinc”, i intentaren, sense èxit, el “pilar de sis”. Déu n’hi do. Aquests “pilars” tenen la seva explicació, i és que els Nois de la Torre han estat convidats, de nou, amb motiu de la Festa Major de Sant Fèlix. Hi han d’actuar la vigília, el 29 d’Agost i aquesta vegada se’ls ha demanat que intentin el “pilar de sis”. Aquest, no s’aconseguirà ja que, pel que he llegit en diaris d’aquell any, el Luís va tenir d’aprimar-se molt per problemes mèdics i a més la canalla havia crescut. El “pilar”, per tant, necessita una reestructuració.
Abans de parlar de la Festa Major de Santa Rosalia d’aquest any faré un parell de pinzellades referents a aquest Sant Fèlix.
Fan referència a la incorporació d’un nou membre que aviat serà part important en el funcionament de la colla. L’Àngel Oriol era un casteller que venia del “pom de dalt” i que havia fet castells de vuit amb els Nens del Vendrell (va ser un dels quints del primer “tres de vuit” descarregat del segle XX); fins i tot el Salvador Cañellas ja n’havia fet de castells amb ell. Aquell any, l’Àngel estava fent les obres del Banc Central a Torredembarra i al Salvador li va faltar temps per dir-li al Joan Maria Huguet que aquella incorporació podia ser beneficiosa per la colla i que hi anés a parlar. A bon un li va dir! L’endemà ja estava fent de corcó i donant la tabarra fins que va convèncer l’Àngel, perquè s’incorporés als Nois de la Torre.
Ho va fer inicialment com a casteller i no com a cap de colla (això ho remarca i ho deixa ben clar en una xerrada col·loquial que vam mantenir a cal Luco). “Segons deien al teu pare li agradava la postura que tenia dalt del castell i com el treballava, però no va ser fins més endavant quan va veure el caràcter que tenia i em va conèixer una mica, que no es va plantejar de fer-me cap de colla...” Aquesta actuació de Sant Fèlix del 1978 és, doncs, la primera que fa l’Àngel amb la camisa dels Nois de la Torre.
Seguidament ja tenim la Festa Major de Torredembarra, Santa Rosalia, on aquest any s’hi fan el “tres i quatre de set”. S’intenta de nou la “torre de set”, però, veient el cap de colla que l’intent no reïx, decideix acabar l’actuació amb la “torre de sis”.
Des d’ara i fins l’1 d’octubre (dia en què se celebrarà la “V Manifestació Castellera”) d’aquest any, el Joan Maria Huguet encamina totes les actuacions a aconseguir lligar els castells que vol tirar a Tarragona. Així, tant el dia 9 a Calafell, com el 10 a La Pobla de Montornès i el 17 a Creixell Mar, hi faran el “tres de set” i diversos “castells de sis nets”, entre els que destaca el “quatre de sis amb l’agulla”, que ja fa temps que s’assaja. A part d’aquestes sortides, els assajos també seran part decisiva en el castell que al Joan Mª Huguet se li ha posat al cap portar a plaça aquest any: el “quatre de set amb l’agulla”.
Aquest castell té la seva principal dificultat en la confecció de la pinya i això s’haurà de treballar en els assajos. Tota aquesta tasca cal dir que a diferència d’avui, la feia el mateix Cap de colla. Per tant, ell mateix col·locava els baixos, les crosses, les agulles, etc. Això és del tot segur, ja que tothom amb qui he parlat m’ho ha confirmat. El Jaume Cañellas em comenta que, de vegades, mon pare cridava a un “baix” i li deia “...busca’t tres baixos més pel “quatre de set””. Cal que ho veiem com una cosa normal en aquells temps i no com un afany de poder del Joan Maria Huguet, ja que totes les colles treballaven de manera molt similar. No serà fins més endavant que començaran a fer-se més grans les Colles i les Juntes Tècniques incorporaran Caps de pinya, de folre, de tronc i moltes més persones que envolten als caps de colla.
Aquest any, el Joan Maria Huguet i el Salvador Cañellas (pare), protagonitzen una nova anècdota que me la fa reviure el Salvador Cañellas (fill) i va anar així:
“Mon pare...” diu el Salvador, “...ja estava molt fotut i no feia castells i ma mare a més no ho volia que en fes. No sé com va anar que a mon pare li va agafar la mania de que volia fer un pilar de cinc abans de deixar de fer castells definitivament i ton pare sempre s’anava fent el boig perquè sabia que ma mare no ho volia. Així que un dia el Joan Maria Huguet es troba que a plaça hi és la dona del Salvador i pensa...saps què? Fem-ho avui i que peti per on peti... Llavors va dir-li a mon pare: Vinga Salvador que avui faràs el “pilar de cinc”, però... estreny fort que tens la dona aquí... eh? El va fer, sí. Però em sembla que és el castell que li he vist patir més a mon pare.”
Finalment arribem al dia 1 d’octubre, dia de Concurs. Un Concurs que aquesta vegada comptarà amb 15 colles participants i amb la presència del President de la Generalitat Josep Tarradellas. Els Nois de la Torre aconseguirem el nostre propòsit i a més serem una de les colles destacades de la diada, aconseguint carregar per primera vegada el “quatre de set amb l’agulla”. També serem recordats, perquè ha de ser aquest any que al “Manolito” De la Hoz li cau el pantaló mentre es completa un “quatre de set” davant la multitud que omple la plaça de braus.
Així doncs, una nova construcció s’afegeix a les aconseguides per la nostra colla i ofereix un ventall de castells cada vegada més ample per triar: “tres de set”, “quatre de set”, “torre de sis”, “torre de set”, “quatre de set amb l’agulla” i “pilar de sis”. Però això no s’acabarà aquí, aquesta filosofia d’eixamplar el nombre i la qualitat dels castells i d’aconseguir noves fites seguirà...
La diada d’aquest any ens portarà, amb un Luís ja recuperat i en plena forma física, un nou intent de “pilar de sis”. L’actuació començarà amb un “tres de set”, seguit de la “torre de sis” i el “quatre de sis amb l’agulla”. Finalment es prova el “pilar”, en el qual l’enxaneta torna a posar el genoll damunt el quint! Llàstima, doncs hauria estat un final de temporada força encoratjador.
El Joan Maria acaba l’any 1978 altre cop amb un castell nou com és el “quatre de set amb l’agulla” i, després de quatre temporades al capdavant de la colla, aconseguint nivells que no es pensaven aconseguir tant de pressa de bell antuvi, decideix buscar un substitut. Així, durant la reunió ordinària anual de la colla d’aquest any, anuncia que deixa de ser el cap de colla i presenta a l’Àngel com el seu successor. Tothom ho accepta sense cap inconvenient i no em consta que hi hagués cap disputa. Va ser un relleu natural i que ja havia estat pactat. En relació amb això em diu l’Àngel que “...va ser llavors quan ens va cridar al Jaume Cañellas i a mi (al bar “La Cueva”) i ens va dir que hi havia d’haver un nou Cap de colla. El Jaume no ho va voler ser, perquè, no se’n veia capaç amb el caràcter que tenia (ja s’ho devien haver parlat) i, per aquest motiu, va decidir que ho fos jo. Per tant qui em va fer Cap d’aquesta colla va ser ton pare.” En relació a l’assemblea en la que va sortir elegit com a nou Cap de Colla, diu que la confiança que la gent tenia amb el Joan Maria Huguet era tanta que “…jo no recordo que es fes cap votació ni que ningú aixequés la mà per fer saber el seu parer, només recordo que ton pare va dir: -jo crec que la persona més indicada per fer de Cap de Colla és l’Àngel Oriol, he parlat amb ell i està disposat a desenvolupar la tasca... hi esteu d’acord? Llavors, podríem dir que per aclamació popular vaig sortir elegit.”
De totes maneres fa l’efecte i no crec que vagi errat dient-ho, que el Joan Maria Huguet no les tenia totes i prefereix estar-se ben al costat de l’Àngel d’un començament per “assessorar-lo” en aquesta nova tasca i no deixar-lo des del primer dia sol davant la direcció de la Colla. Així doncs, sembla que almenys durant els pròxims 3 o 4 anys tindrem dos Caps de Colla encara que oficialment ho és l’Àngel. Aquesta convivència la porten molt be tots dos, encara que és inevitable alguna discussió per la manera de fer de l’un i la inconformitat de l’altre.
Aquesta relació que va existir entre el Joan Maria Huguet i l’Àngel Oriol és de les més interessants que va tenir dins la colla i tot seguit miraré d’analitzar-la. No cal dir que hi ha coses que no sé del cert, perquè el meu pare no me les va explicar mai, però sóc el seu fill i crec que el vaig arribar a conèixer bastant. Això, junt amb les converses realitzades amb l’Àngel i d’altres castellers em permeten fer una visió bastant aproximada de la situació.
L’Àngel em recorda una anècdota que explica una mica aquesta relació i va anar així: “Estàvem a la plaça i em sembla que volia fer una prova de torre de set i ton pare se’m va acostar, perquè li va semblar que pujava algú que no havia de pujar o estava disconforme amb quelcom del que feia i em va dir: “Això que fas, Àngel, és una bestiesa...” i algun casteller que hi havia per allà a prop hi va voler posar cullerada i va dir: “Molt be. Hi estic d’acord”. Llavors ton pare se’l va mirar i li va dir: “D’això que parlo amb l’Àngel no n’has de fer res. I tu, el que has de fer és callar i pujar.” De fet abans, el que deia el Cap de colla anava a missa, però el Joan Maria Huguet es creia amb l’autoritat de discutir-li qualsevol decisió a l’Àngel (potser perquè en un començament el mestre ensenyava l’alumne).
En algunes ocasions diu l’Àngel que li deia “...doncs no m’hi haguessis posat, la culpa és teva.” Llavors mon pare marxava amb la cua entre cames, però encara es girava i li deia: “Sí. Però no vas be...així no vas be.” Una de les grans virtuts que li reconeix en la seva relació és que sempre li deia les coses a la cara i mai anava per darrera dient el contrari. “Mai havia suportat que el critiquessin ni que critiquessin a ningú per l’esquena” remarca l’Àngel. També reconeix que tant ell com el Joan Maria Huguet tenien un caràcter molt fort i que, de vegades, havien “xocat” i sorgien enfrontaments, que titlla “d’enfrontaments sans i esportius”. En ocasions si l’Àngel aixecava massa la veu, el meu pare li deia “...d’acord, d’acord, però aquests crits no calen, home...”
I així van transcórrer, com he dit, almenys 3 anys amb l’Àngel Oriol de Cap de Colla i el Joan Maria Huguet al seu costat, assessorant-lo i intentant ajudar-lo en aquesta difícil tasca. El “Bauti” diu que, durant aquests anys, encara que l’Àngel era el Cap de colla, molts dels castells encara els manava el Joan Maria Huguet. En aquest sentit, el Pep “Tou” va encara més enllà i diu recordar que la primera actuació sencera que va manar l’Àngel va ser el Concurs del 1982. Aquesta relació, però, amb el pas dels anys es va anar deteriorant, ja que aquesta necessitat d’ajuda que, fins i tot, agraïa l’Àngel en uns inicis, es va malentendre, arribant a convertir-se (segons l’opinió d’algun casteller) en una intromissió a la seva tasca. Però tot això no va passar fins molt més endavant, ja que, d’un començament, l’entesa que van tenir va ser força bona i positiva per la Colla. Això ho confirma l’explicació que fa l’Àngel dient que “...tot ho fèiem junts; si havíem d’anar a parlar amb l’un o l’altre, les decisions dels castells jo les consultava amb ell, etc. La unió, llavors era total...”
De fet, tots els comentaris, correccions i aclariments que el meu pare li feia a l’Àngel sempre van estar fets pel bé de la nostra colla (d’això ningú no n’ha de dubtar) i, fins i tot el mateix Àngel Oriol, des de la perspectiva amb què et permet veure les coses el pas del temps, reconeix que moltes de les coses les va aprendre gràcies al Joan Maria Huguet. Podríem dir que el Joan Maria era el mirall casteller on es mirava l’Àngel Oriol per tal d’aprendre a realitzar la tasca que li havia estat encomanada.
Cal aclarir, però, que les discussions, malentesos, picabaralles, o el que sigui sempre ho van ser dins l’àmbit casteller, ja que com diu ben clarament l’Àngel Oriol “...jo no m’he barallat mai amb ton pare. Ens hem discutit sobre temes castellers, però mai per coses personals.” I afegeix “...és més, estic segur que si mai jo hagués necessitat un favor, ell hagués estat el primer a córrer.” Això segur que és cert, ja que és difícil trobar un casteller que no hagi rebut l’ajut o un favor del Joan Maria Huguet.










VI - ANY 1979. “LA TRANSICIÓ”.


Comencen els assajos de l’any 1979 amb un nou cap de colla, ajudat pel Joan Maria Huguet. Aquest 1979 ens ha de portar, principalment, mirar de consolidar totes aquelles construccions que s’han anat aconseguint al llarg dels darrers anys. A més, no cal dir que si és possible es provarà d’assajar i després assolir alguna nova construcció.
Encara que jo no ho puc assegurar, n’estic convençut que el Joan Maria Huguet és qui encara “remena les cireres” durant tot aquest any. A més, és una cosa lògica i normal, ja que una persona que ha entrat en una colla castellera fa quatre mesos no coneix la gent, ni té el respecte de la mateixa, per poder emprendre una aventura amb tanta responsabilitat. Així doncs, tal i com jo ho veig, el Joan Maria Huguet és qui pren encara les decisions pròpies d’un cap de colla, com qui ha de pujar en un castell, quin castell s’ha de “tirar”, etc., encara que “legalment” ja s’hagi produït el canvi. De cara a la Colla, però, qui s’havia de “fer veure” era el nou Cap de colla, ja que els castellers s’hauran d’acostumar a obeir les ordres d’una altra persona. L’Àngel, doncs, s’haurà de fixar en tot i implicar-se al màxim en el funcionament de la colla per poder agafar el relleu definitiu el més aviat possible. El Joan Maria Huguet va procurar per la integració de l’Àngel a la Colla i prova d’això és que el mateix Àngel em diu que “...el teu pare sempre va procurar que els problemes personals dels castellers no afectessin al funcionament de la Colla. Sempre deia que cadascú tenia la seva vida personal i que ningú n’havia de fer res de la mateixa, és més, deia que el que s’havia de fer era ajudar a aquella persona si era necessari. En aquest aspecte el teu pare em va ajudar molt”.
Si parlem d’actuacions, el 29 d’Abril n’hi haurà una a Vilanova en motiu del vuitè aniversari dels Bordegassos, en la que els Nois de la Torre faran el “tres de set”, la “torre de sis” i el “quatre de sis amb l’agulla”. Aquests dos últims castells, amb la intenció que, més avançada la temporada, tinguin un pis més.
Per la Festa Major petita, el 15 de Juliol, es descarreguen el “tres de set” i el “quatre de set”. Com veiem el camí que es va seguint és lent però segur. La Colla ha conviscut sempre amb el mateix cap de colla, ara l’Àngel s’ha d’anar guanyant la confiança de tots els castellers i això només ho pot aconseguir el temps i la feina ben feta. És per això que estic segur que el Joan Maria Huguet considera que la prioritat d’aquest any és la de consolidar els castells que ja hem fet i ajudar al nou Cap de Colla en la seva integració. Fins ara, sembla que es va aconseguint.
Seguidament el 28 de Juliol i també a Torredembarra, es planten el “quatre de sis amb l’agulla net”, tres “tres de sis nets” i tres “torre de sis”. Un altre cop, se segueix treballant la construcció del “quatre amb l’agulla” i va augmentant la confiança de la Colla de cara a les diades més importants. Parlo, és clar, de la Festa Major de Santa Rosalia i de la nostra Diada, l’1 de Novembre. El dia 5 d’Agost s’actua a Jorba i s’hi aixequen de nou la “torre de sis”, el “quatre de sis amb l’agulla net” i dos “tres de sis” nets. Tanmateix, el 15 d’Agost i una altra vegada a La Torre, seguim construint castells de sis pisos.
Arribem ara, a la primera sortida compromesa de la temporada. Serà la corresponent a la Festa Major d’Igualada, on actuarem conjuntament amb els Castellers de Vilafranca. El treball realitzat durant tot l’any dóna els seus fruits i sortim de la plaça havent descarregat el “tres de set” i el “quatre de set”. Tot i haver fet una bona actuació, se’ns torna a travessar la “torre de set”, que no aconseguim carregar. Aquest dia té lloc, estant a la plaça l’igualadí Marcel·lí J. Valls i l’Emili Miró (antic casteller dels Nens del Vendrell, fundador de la colla dels “Mirons” de El Vendrell i co-fundador de les dues colles de Terrassa, primer Minyons i després Castellers), amb el que, com ja hem vist, hi mantenia una relació d’amistat el Joan Maria Huguet, un castell de germanor entre els Castellers de Vilafranca i els Nois de la Torre per retre’ls homenatge. A més, tots dos arrodoneixen la festa parant un “pilar de quatre” cadascú. Finalitzarem el mes d’agost actuant a Roda de Berà el dia 26, on plantarem altre cop castells “de sis” i de nou a Igualada el 29.
A partir d’ara, com deia el Joan Maria Huguet, ja “anava en sèrio”. La part final de la temporada ja la teníem a sobre i era el moment de recollir els fruïts del treball realitzat. El pròxim compromís és en pròpia plaça, el dia 2 de Setembre, amb motiu de la Festa Major de Santa Rosalia. La colla, mostrant la seva força, el seu equilibri i el seu valor (el seny ja l’havia demostrat durant la resta de l’any), fan una excepcional actuació descarregant el “tres de set”, el “quatre de set” i aconseguint carregar de nou la dificultosa “torre de set”. Amb motiu d’aquesta “torre” i a quatre més aconseguides entre el 29 d’Agost i el 2 de Setembre per la Joves dels Xiquets de Valls, la Vella dels Xiquets de Valls, els Castellers de Vilafranca i els Castellers de Barcelona, el cronista Rodon escriu que “l’expansió castellera, doncs, no es realitza solament en quantitat de colles, sinó també en qualitat de castells”.
El dia 4, Santa Rosalia, i sols a la Plaça de la Verdura descarreguem el “tres de set”, “quatre de set” i “torre de sis”...sensacional. Veient això, ens preguntem com podien els Nois i les altres colles de l’època arribar a fer aquests castells essent ells sols a plaça? La resposta la tenim en moltes de les fotografies que veieu en aquest llibre. Tot i que en nombre de castellers no n’eren molts més dels que avui composen la nostra colla, el poble de Torredembarra estava molt més implicat i identificat amb la seva colla. Diguem que la paraula que descriuria amb més precisió tots aquests anys és: IL·LUSIÓ. Una il·lusió que va saber transmetre en tot moment el Joan Maria Huguet, que l’exterioritzava i que la van rebre tots els castellers i també tot el nostre poble.
A més, en qualsevol plaça la gent que veia castells col·laborava molt més en la formació de les pinyes. Recordo que en moltes ocasions el meu pare estirava materialment a la gent del braç i la col·locava a la pinya. I el cert és que, la gent, s’hi posava de bon grat, no es queixaven i en el següent castell hi anaven tots sols, perquè ja s’hi havien implicat. Només cal comprovar que, en molts dels castells, s’hi veu més gent a la pinya sense camisa que amb camisa. Avui en dia potser trobem a faltar una persona que es dediqui a aquesta tasca. De totes maneres, la gent que va a veure castells en l’actualitat no està tan disposada a posar-se a una pinya. Volen veure els castells des de l’ombra o des d’un balcó si és possible i com és “lògic” no volen suar ni fer pudor de peus!!
Durant el mes d’octubre d’aquest any cal remarcar una actuació el dia 12 a Igualada, on després de completar un “tres de set”, els Nois de la Torre intenten arrodonir la temporada intentant per primer i únic cop aquest any el “pilar de sis”. L’espadat que no s’ha pogut tornar a carregar des d’aquell memorable 13 de Novembre a Sant Jaume dels Domenys, puja molt be i està a un pas de carregar-se, ja que com ens descriu el Món Casteller: “...a Igualada, els Nois de la Torre, que “anaren” pel “pilar de sis”, assolint la “frontera”...” S’ha de dir que aquest “pilar” està en constant evolució, ja que, com és lògic, els nens creixen i s’ha de reestructurar del “quart” en amunt. De fet, tot el treball que es va realitzant s’ha vist reflectit en aquest intent, encara que finalment no s’arribés a assolir.
La Diada d’aquest any, sembla que se celebra el dia 16 de desembre. No en sé els motius, ni sé si és del tot certa la informació que recullo del Món Casteller on es diu literalment que “Les colles “Joves dels Xiquets de Valls”, “Nois de la Torre” i “Castellers de Barcelona” festivaren el respectiu Dia de la Colla el 16 de desembre. Projecció de films i diapositives, tocades, dinar de germanor, etc., semblantment totes elles. Els torrencs, a més, aixecaren castells a la plaça.”
El més remarcable d’aquest any podem dir que és la incorporació de l’Àngel Oriol dins el rol de Cap de colla. L’entesa entre ell i el Joan Maria Huguet ha estat bona i això ha permès que la colla n’hagi sortit beneficiada, aconseguint acabar la temporada amb la fita de tornar a carregar la “torre de set” que feia temps que sens resistia. A més, després d’aquest esdeveniment, la colla agafa moral i s’està de nou a punt de carregar el “pilar de sis”. Això, junt amb el grapat de castells “de set” aconseguits durant tot l’any i en què s’ha demostrat una gran solidesa en aquestes construccions, ens permet pensar en uns pròxims anys plens d’alegries i esperances. L’Àngel Oriol ja és a punt pel relleu definitiu. Ara va en sèrio!

















VII - ANY 1980. ANY DE CONCURS.


Aquest any, primer en el qual l’Àngel Oriol realitzarà plenament les funcions de Cap de Colla, serà del tot estrany i difícil d’explicar. En general va ser molt irregular. Mentre des de la seva fundació els Nois de la Torre havien fet palesa de la seva regularitat i total domini dels castells “de set”, enguany la colla no aconseguirà en cap moment tenir castells com el “tres de set” o “quatre de set” sota el seu control. Això, però, sembla que tindria una explicació, ja que em diuen que es van realitzar un seguit de proves o assajos de “tres de set” a plaça encaminats al que més endavant hauria de ser un possible “tres de vuit”. De ser així, es van anar produint durant tot l’any fins que el Joan Maria se’n va adonar que el castell no tenia possibilitats. Aquestes informacions no són especulacions que faig jo; sinó que me les han dit castellers que hi van pujar, com el Jaume Cañellas, el Joan Busquets o el Salmerón. El Pep “Tou”, per exemple, també recorda que “...hi va haver assajos seriosos del “tres de vuit”. Jo recordo tot el tronc dalt i dosos amunt. O sigui que s’anava a pel “tres de vuit!!”. L’Àngel Oriol m’ho confirma definitivament. Sembla que al Joan Maria se li va “fotre” al cap el “tres de vuit” i, com que aquell any hi havia Concurs a Tarragona, el va voler començar a assajar ben aviat per poder-lo “tirar” a la plaça de braus.
Els dubtes se m’esvaeixen definitivament, ja que, remenant papers, he trobat una entrevista que data de començaments de temporada de l’any 1978 en la qual, el Joan Maria Huguet, ja tenia el “tres de vuit” al cap. Exactament diu en relació als projectes que té per aquell any: “ Consolidar la “torre de set”, volver a conseguir el “pilar de sis”, intentar el “cinc de set” por vez primera, y si todo ello es realizado, arriesgarnos en la actuación magna de la plaza de toros de Tarragona con un “castell de vuit”. Després el Josep Maria Punsoda li pregunta quin i ell respon que el “tres de vuit”.
En aquesta interessant entrevista de l’any 1978 també diu que “...solo sigo pidiendo, como siempre, colaboración humana. Han sido muchos los logros, pero seguimos siendo una colla joven y poco numerosa y necesitamos gente de “pinya” para arriesgarnos con los “castells de vuit”, como antes he dicho.”
Finalment també parla del Concurs de Tarragona, desvetllant l’opinió seva i de la Colla: “Los “Nois de la Torre”, como la mayoría de colles, manifestaron en la reunión celebreda en el Ayuntamiento de Tarragona ser partidarios de concurso, por creer dar más moral y espíritu de superación a nuestros castellers, a la vez que más espectáculo a la inmensa afición castellera. Precisamente sobre este punto, la colla presentará un proyecto en la próxima reunión a celebrar, que intenta solucionar todos los problemas que en inicio se plantearon, y que parecían entorpecer el concurso.”
Seguint amb els esdeveniments d’aquest 1980 he de dir que, el segon cap de colla o col·laborador de l’Àngel Oriol serà el “Bauti” Sánchez, qui em diu que no ho volia ser, però que el Joan Maria Huguet va insistir-hi molt perquè ho fos i, finalment, el va tornar a convèncer. De totes maneres només ho serà un any. Després ho serà el Jaume Cañellas, altre cop, que si be mai va voler ser cap de colla (com hem pogut veure), sí que va realitzar en diverses ocasions les funcions del seu ajudant.
La tasca que desenvoluparà el Joan Maria des d’aquests moments és la de “relacions públiques” i, segons tots els castellers que el van conèixer, la va realitzar de manera impecable mentre va poder. S’encarregarà de preparar les sortides, d’aconseguir publicitat i ajuts per la Colla, de la incorporació de nous socis... En aquest sentit, cal dir que l’Àngel Oriol diu que “...ton pare va ser el primer d’aportar socis a la Colla, en aquella època en va treure de tot arreu, fins i tot de sota les pedres, teníem socis per donar i per vendre...” i segueix dient que “...si havia d’anar a veure algú, perquè ens ajudés econòmicament amb la seva propaganda, no li feia cap mania. Vull dir, que per la Colla ell feia qualsevol cosa, el que fes falta.” Aquest primer any ja tindrà força feina com veurem tot seguit. Tanmateix, no cal que ens enganyem, ja que, a més de fer de “relacions públiques”, és segur que l’Àngel i ell van seguir amb la relació de l’any anterior i que tan bon resultat havia donat.
Les actuacions de l’any comencen el dia 20 de Gener a Clarà, on s’hi fan castells “de sis” i, per no perdre la tradició del Joan Maria Huguet, el “pilar de cinc”. És cert, i ho remarca el Salvador Cañellas, que mon pare tenia aquesta obsessió d’acabar sempre les actuacions amb un “pilar de cinc”. Li semblava que no era correcte no fer-lo. El dia de San Sebastià sempre ha resultat una mica complicat per fer castells, ja que agafa just al mig dels mesos de descans del Món Casteller tradicional. Per això, en aquesta diada no esperem res especial, només complir... Una sortida de característiques similars és la que es fa a Falset el 17 d’abril, on s’hi fan els mateixos castells que a Clarà.
Arriba Sant Joan i les coses no aniran gaire be, ja que només aconseguim carregar el “tres de set” i completar la “torre de sis”. No és una mala actuació ni molt menys, però s’estava acostumat a una mica més. Ja hem dit que és un any, tot ell, molt estrany: pels castells que ens costa fer (o per les proves que s’hi fan), perquè tenim un nou Cap de Colla (però el Joan Maria Huguet és al seu costat), etc. Tot junt fa que no acabem d’engegar. Sembla, però, que les coses s’adrecen el 13 de Juliol en el marc de les festes del Quadre de Santa Rosalia, perquè per fi completarem una actuació “de set”: descarregarem el “tres de set”, el “quatre de set” i la “torre de sis”. Però, dos dies després, pel 15, farem: “torre de sis”, “quatre de sis amb l’agulla” i intent de “tres de set”! Deu dies després, a Tarragona, un altre cop aixecarem “torre de sis”, “quatre de sis amb l’agulla” i de nou intent de “tres de set”!!!
Està molt clar que això no pot seguir així. Si es vol fer un final de temporada digna, s’ha de començar a treballar de valent ara. Encara queden diades molt importants com la Festa Major de Santa Rosalia pel setembre, la diada de la Colla pel novembre i, la més important de totes, el Concurs de Tarragona a l’octubre, i amb temps i ganes s’hi poden fer castells d’importància.
Aquests moments incerts els afronta l’Àngel Oriol junt amb l’antic Cap de Colla Joan Maria Huguet. Ambdós es faran costat per tal de tirar la situació endavant i de ben segur que ho aconseguiran. Com he dit abans, aquests intents de “tres de set”, eren “experiments” de mon pare de cara a un hipotètic “tres de vuit” (que és de suposar volia preparar pel Concurs); només així es pot comprendre la facilitat amb que s’assoliran certes construccions en aquest final de temporada.
El primer que miraran de fer serà recuperar a tots els castellers moralment i motivar-los de nou amb sortides enlluernadores com les que he esmentat que queden fins a final d’any. A més, miraran, com cada any, d’acostar a la Colla el màxim nombre de noves incorporacions.
És per aquestes dates, quan es produeix a la Colla l’ingrés d’un nou casteller que serà en els propers anys molt conegut a la resta del món casteller: el Malick. I ho serà, com és lògic, per ser el primer casteller negre que s’integra en una colla castellera. Ell m’explica aquells moments dient “...fueron tu padre i el Àngel los que me metieron en los castillos. Siempre estaban de broma conmigo cuando nos veíamos aquí en el “Papi” i tu padre no paró hasta que consiguió que me hiciera casteller.” El Malick sempre va tenir un gran apressi i estima pel meu pare i és just dir que des de la mort del Joan Maria Huguet l’any 1992 i fins el dia d’avui, cada 20 de novembre ens ha fet arribar a la família un ram de flors en record seu. Sempre que em veu em recorda el molt que s’estimava el Joan Maria Huguet i quan ho diu, les llàgrimes li neguen els ulls.
Tornem a les actuacions per dir que per la Festa Major de Santa Rosalia (el mateix dia 4 de setembre), sense nous “experiments”, es completen sense cap problema el “tres de set”, el “quatre de set” i la “torre de sis”. També el dia 7 a Salou, s’hi faran el “tres de sis net”, el “quatre de sis net”, el “quatre de sis amb l’agulla” i la “torre de sis”. I l’11 de setembre, per la diada nacional de Catalunya, es plantaran a Torredembarra la “torre de sis”, el “tres de sis net” i el “quatre de sis amb l’agulla”. Ja podem comprovar que, el canvi que s’ha produït a l’hora de planificar els castells, per part de l’Àngel i el Joan Maria, ha estat radical. S’està preparant l’actuació de la Plaça de Braus. I, a més, després de descartar aquell hipotètic “tres de vuit”, es dedueix que, els castells que s’estan preparant, són els que ja s’han aconseguit en anys anteriors.
Seguint amb la preparació, la propera sortida es fa el dia 14 a Tortosa on es carregarà el “tres de set” (no sabem si l’”experiment” o el tradicional) i es completaran el “quatre de set” i diversos castells “de sis”. Finalment, en la darrera actuació abans d’anar al Concurs de Tarragona, que es farà a Torredembarra mateix el dia 21, els Nois de la Torre intentaran sense èxit el “quatre de set amb l’agulla”.
Ara, només queda assajar fins el dia 28, dia en què tindrà lloc el VI Concurs de Castells de Tarragona. Els Nois de la Torre hi farem una actuació molt digna. Tot i que se’ns torna a resistir fora de la nostra plaça la “torre de set”, completarem el “tres de set”, el “quatre de set” i el “quatre de set amb l’agulla” (primer que s’aconseguia descarregar). Així doncs, respecte l’anterior concurs de 1978, no tan sols mantenim el nostre nivell, sinó que el superem descarregant per primer cop el complicat “quatre de set amb l’agulla”.
Durant el transcurs del Concurs, el nou President de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol, baixa a la sorra de la Plaça de Braus de Tarragona per repartir salutacions entre els castellers. Durant aquests moments, és quan el Malick recorda que el Joan Maria Huguet, veient que el President s’acosta al lloc on es trobaven els Nois de la Torre, aprofita l’avinentesa per presentar-lo com el primer casteller de color del mon casteller.
Parlant amb el Jaume Cañellas, creiem que és aquest any 1980 (d’altres em diuen que va ser al 1984 i jo particularment crec que va ser al 1982) que un cop aconseguits els tres castells, intentarem en solitari el “pilar de sis”. És una anècdota, que es produeix de la següent manera, segons em diu el Jaume: “Un cop el Luís ja estava col·locat, jo pujo damunt d’ell, em poso be i a la que el quart m’agafa dels pantalons i estira per començar a pujar... ens fotem el pilar per barret. Però això no acaba aquí. Ho tornem a provar, perquè se suposava que havia estat un accident, però altra vegada va passar el mateix... Ens volíem fondre. Terra empassa-te’m!” És clar que aquell dia els van trair els nervis i el cansament. El Jaume afegeix, mentre riu que “...si no l’haguéssim fet ja, la gent encara riuria i els diaris encara ho explicarien.” De fet son germà Joan, encara recorda que va tornar a Torredembarra en tren (per motius que no venen al cas) i que hi havia persones assentades darrere seu que comentaven el pilar diguem que no gaire favorablement pels nostres interessos.
Les actuacions d’aquest any acabaran per la diada de la Colla l’1 de novembre, en la qual hi farem la “torre de sis”, el “quatre de sis amb l’agulla” i un altre cop intent de “tres de set”. Mai no sabrem del cert si aquests intents de “tres de set” d’aquest any corresponen o no a les proves de “tres de vuit” que molts castellers recorden, però el que és segur és que els resultats obtinguts faran aparcar definitivament aquest projecte. De totes maneres, analitzant-ho, és possible que aquesta porta que ara es tanca, sigui la que permeti que molt aviat s’aconsegueixi un altre castell molt important amb la mateixa base: el “tres de set aixecat per sota”.



















VIII – ANY 1981. EL MONUMENT DEL PILAR DE SIS.


El Joan Maria Huguet, com veiem, segueix plenament implicat en el funcionament dels Nois de la Torre. Encara més, durant el curs de l’any 1981 estarà embolicat de manera decisiva en dos fets importants dins la història dels Nois de la Torre.
El primer és en relació a la sortida que aquest any es farà a Saragossa. Per aquestes dades, el Joan Maria tenia, junt amb els seus germans Esteve i Enric, un supermercat (avui supermercat Fraga) on hi treballava de carnisser el Sr. Alberto, que era de Saragossa i que coneixia el regidor o encarregat d’organitzar els actes culturals, sortides, etc. de l’Ajuntament de la ciutat i que es deia Ángel. Mitjançant aquest contacte i l’experiència i coneixences del Joan Maria Huguet, obtingudes durant el viatge a Madrid, on ja s’hi va parar per fer castells, es comença a organitzar la sortida de Saragossa i, segons m’explica l’Àngel Oriol, va anar així: “Primer vam anar a Saragossa ton pare, ta mare, la meva dona i jo. Ens vam pagar el viatge nosaltres, de la nostra butxaca, la Colla no hi va posar ni una pesseta (que quedi ben clar). Vam anar a Saragossa amb el meu cotxe, vam parlar amb aquell senyor i ens hi vam quedar a dinar. Vam sortir de la reunió amb el Sr. Ángel amb l’acord de fer la sortida per les festes del Pilar.” Va ser una nova experiència això de fer castells davant de la “Pilarica” que devia engrescar un bon nombre de castellers. Fer sortides d’aquesta mena en aquests anys sempre era il·lusionant i més encara en llocs on la tradició castellera és totalment absent o fins i tot desconeguda.
També va ser en aquest 1981 quan es produeix un esdeveniment en el que hi participaran els Nois de la Torre activament. Són les festes desenals de la Candela que se celebren a Valls. Al Joan Maria Huguet li devia fer molta il·lusió anar a fer castells a Valls, ja que, com sabem és molt difícil que t’hi convidin si no és per aquestes festes.
El segon fet en el qual la seva tasca serà decisiva tindrà relació amb el monument que el dia 1 de novembre (diada dels Nois de la Torre) d’aquest any s’inaugurarà a la Plaça de la Verdura, a Torredembarra. Parlo, és clar, del “pilar de sis” en bronze que l’escultor Joan Oliver va fer per encàrrec dels Nois de la Torre amb motiu del conegut espadat que es va enlairar a Sant Jaume del Domenys el 1977. Com sempre, el Joan Maria Huguet va ser el detonant i el fil conductor que va permetre que s’aconseguís tan gran objectiu. L’Àngel Oriol, ho recorda com si fos ahir...”el Monument del “pilar de sis” es va fer gràcies a ton pare. Qui vam burxar i lluitar, perquè es fes, vam ser ton pare i jo. Recordo que vaig anar amb ell a parlar amb el Sr. Francesc Oliver (escultor de Torredembarra). Devia tenir amistat amb ton pare i va acceptar fer la feina. Per altra banda es va haver de finançar tot el bronze. Això va ser més difícil, l’Ajuntament en va posar una part –molt poquet- la resta ho va pagar la Diputació i la mateixa Colla. No ho recordo exactament, però em sembla que va costar pels vols de les 300.000 Ptes. El que sí recordo, és que, ton pare i jo, hi vam haver de posar alguna pesseteta de la nostra butxaca.”
Aquest acte portarà als Nois de la Torre a més de l’orgull de tenir a la Plaça de la Verdura el propi monument, una revifada en relació a tornar a emprendre els assajos del “pilar de sis”. Prova d’això és que el mateix dia de la inauguració n’hi haurà un intent, encara que sense èxit.
Pel que fa a les construccions que els Nois de la Torre enlairaran aquest any, hauríem de destacar, per una banda, que s’aconsegueix carregar una nova “torre de set” i, per altra, que es completa de nou el “quatre de set amb l’agulla”. Per tant, podríem concloure que durant aquest any es consoliden les construccions anomenades de “set i mig”.
El Joan Maria i l’Àngel, veient que es tenen més o menys assumits un cert nombre de castells, busquen nous incentius pels castellers. Aquesta política que tan bons resultats va donar al Joan Maria durant els anys que va ser cap de colla, també és assumida per l’Àngel Oriol. Descartat de moment el “tres de vuit”, s’han començat els assajos del “tres de set aixecat per sota”. Aquest any ja s’han realitzat uns quants “tres de sis aixecat per sota”, però en els assajos ja s’ha pogut comprovar que el veritable problema arriba a l’ultima aixecada.
El Joan Maria Huguet, que li veu possibilitats al castell i que a més també se’l pren com un nou repte, busca ajut i consell en altres colles com els Xiquets de Tarragona o els Nens del Vendrell. Pots comptar que es devia recórrer totes les places del mon casteller on ell sabés que s’hi havia d’aixecar un castell “per sota” per veure com ho feien i corregir els possibles defectes que es produïen en els nostres intents. L’Àngel recorda perfectament que “...ens vam fotre un munt de galetes abans no vam aconseguir tenir-lo a l’abast.”
En aquest punt és just recordar que molta de la feina que s’havia fet l’any anterior amb els assajos del “tres de vuit”, van ajudar en gran mesura a la nova construcció, ja que el tronc necessari pel “tres de set aixecat per sota”, ha de ser el menys pesat possible i el “tres de vuit” va permetre uns segons ideals pel castell.
Finalitzat l’any, podem dir que l’enteniment entre l’Àngel i el Joan Maria segueix sent total i això ha permès que els Nois de la Torre segueixin sent una colla castellera molt ben considerada dins el panorama casteller. Una colla, que segueix demostrant que té al seu abast els castells de “set i mig” i que en busca un de nou per ben aviat. Una colla que, a més ara, és l’enveja de moltes altres quan visiten la històrica Plaça de la Verdura de Torredembarra i contemplen el meravellós monument al “pilar de sis”. A més, la tasca de tota la colla és constant i generosa. Tot plegat, fa pensar que els millors anys dels Nois de la Torre estan per arribar.






IX - ANY 1982. EL CINQUÈ LLOC AL CONCURS.


Tot aquest any va anar encaminat a preparar els castells pel Concurs de Tarragona. L’experiència que tenia el Joan Maria Huguet d’edicions anteriors i la dificultat dels castells que s’hi volien “tirar”, van portar un treball constant des de l’inici de la temporada castellera que com comprovarem va donar els seus fruits.
De la mateixa manera que l’any anterior, però amb una mica més de coneixements i molta més insistència, es va anar treballant la construcció més dificultosa que es vol tirar a Tarragona. És, com ja es pot deduir, el “tres de set aixecat per sota”, que portarà molts mals de cap fins que no s’aconsegueixi controlar. On es produiran més canvis i problemes serà al pis de segons, ja que el pes que s’ha d’aixecar és molt considerable i porta grans desnivells als pisos superiors quan s’aixeca.
Els altres castells que s’assagen amb menor insistència, però igual intensitat, són: el ja consolidat, però sempre dificultós “quatre de set amb l’agulla”, la traïdora “torre de set” i l’ excepcional “pilar de sis”.
Cal destacar que aquest serà l’últim any que el Joan Maria Huguet i l’Àngel Oriol treballaran plegats a la Colla i, casualitat o no, serà el millor de tota la història dels Nois de la Torre. Fins al dia d’avui no s’han superat les fites aconseguides aquest memorable any (desitjo de tot cor que ben aviat se superin).
Comencem a comprovar el treball que es va fent per la Festa Major del Juliol, en la que a més de completar el “tres de set”, el “quatre de set” i la “torre de sis”, ja s’hi fa un intent de “quatre de set amb l’agulla”. És molt d’hora per tirar segons quines construccions, però ja es veu que el Joan Maria i l’Àngel, aquest any, van a per totes. Ho seguim comprovant per Santa Rosalia, on es completen el “tres de set”, la “torre de sis” i el “quatre de set amb l’agulla”. A més s’hi fan un intent de “tres de set aixecat per sota” i un altre de “pilar de sis”. Ni més ni menys, aquest dia s’han fet totes les proves dels castells que s’han preparat pel concurs, exceptuant la “torre de set”.
El dia del VII Concurs de castells de Tarragona, 3 d’octubre de 1982, aconseguirem completar el “quatre de set amb l’agulla”, el “tres de set aixecat per sota” i carregar la “torre de set”. Aquesta magnífica actuació, combinada amb la retirada de la plaça de braus de la Colla Joves Xiquets de Valls, per motius aliens a la nostra Colla, va aconseguir col·locar-nos en la cinquena posició final. Segurament, després del “pilar de sis” aconseguit a Sant Jaume el 1977, aquest va ser el moment de més eufòria de la nostra Colla. No serà l’únic d’aquest any...
Cal explicar una anècdota que recorda el “Salmerón” en relació al “tres de set aixecat per sota”. Resulta que el primer intent va fer llenya i que l’Àngel no les tenia totes per tornar-lo a “tirar”. Al cap d’una estona va arribar el moment d’aixecar el cartell per comunicar el castell que es faria en la ronda corresponent i veient mon pare que l’Àngel estava una mica apartat i no se n’havia adonat va començar a “burxar” al Salmerón (que tenia moltes ganes de tornar-lo a provar) dient-li “...vinga, vinga! Aixequeu el “tres per sota”. Va, va!!” Em sembla que al final va ser el Luís qui va aixecar el cartell. En relació amb això, el Salmerón diu que “...ton pare va tenir la culpa de que es fes aquell “tres de set aixecat per sota”.” El cert és que, sort vam tenir que vingués a ajudar-nos a aixecar el germà de l’Àngel, el “Pepito”. Amb el seu ajut es va aconseguir acabar d’aixecar la “rengla” del Jaume, que era la més problemàtica.
El dinar de Germanor d’aquell any, que es va celebrar a “cal Coca”, va ser molt emotiu i ple de moments divertits. Hi van assistir un gran nombre d’autoritats de l’Ajuntament de Torredembarra, de socis i de castellers dels Nois de la Torre. Tots els castellers van rebre una placa commemorativa d’aquest dia, que almenys deixava constància de l’històric moment. Sembla que va ser en el transcurs d’aquest dinar que, amb l’eufòria que es portava, es va proposar de fer una diada per intentar de nou el “pilar de sis”. M’ho confirma el Luís dient “...cuando me dieron la placa del concurso, me pinchaban para que hablara por el micro. Como estaban en la comida el alcalde y otros, dije que si pagaban algo a la Colla dentro de quince días haríamos el “pilar de seis” y así fue”.
Els assajos de l’espadat ja s’havien realitzat durant tot l’any, així que el que es va fer fins el 14 de novembre va ser intensificar-los. Com veiem, és un nou incentiu per la Colla, que no para de créixer dins el món casteller. Cinc anys i un dia després de carregar-lo per primer cop a Sant Jaume dels Domenys, es va tornar a aconseguir de nou i aquest cop a la plaça de la Verdura davant la nostra afecció. Va ser el 14 de novembre del 1982.
Va ser la cirereta d’un any inoblidable. Aquell pilar el van fer de baix el “Manolito”, de segon el Lluís, de terç el Jaume, de quart l’”Antoñito”, de quint el “Juanvi” i d’enxaneta el David. El David Sánchez va corroborar, amb aquest pilar, el gran enxaneta que era, de la mateixa manera que ja ho havien fet els seus germans. Cal dir que, abans que es carregués, es va fer un primer intent que va caure quan el David feia la “motxilla”. Un altre enxaneta s’hagués fet enrera, però aquest va seguir endavant fins coronar-lo. El Joan Maria Huguet va estar en tot moment pendent de tots els castellers i, en carregar-lo, va esclatar d’alegria. Un cop va fer llenya el castell, es va fondre enmig de la “pinya” abraçant-se amb tothom, principalment amb els components del pilar, el Cap de Colla i un entranyable amic: el Salvador Cañellas. El seu fill Salvador em diu que les seves paraules en aquest moment van ser que, havent vist fer a la seva Colla el “pilar de sis” a la Plaça de la Verdura de Torredembarra, ja es podia morir.
Malauradament, el dia 29 de novembre d’aquest mateix any ens va deixar el primer Cap de colla i membre fundador dels Nois de la Torre, que va complir el que havia dit quinze dies abans.
Les mostres de dolor varen ser moltes, molt diverses i molt sentides. Com a gran casteller que va ser el van venir a acomiadar representants de tot el món casteller, principalment dels Nens del Vendrell i de la colla dels Xiquets de Tarragona.
No cal dir, que la pèrdua del Salvador va fer molt de mal a la Colla, ja que havia representat, en els seus inicis, un dels puntals que va permetre el desenvolupament i millora de la mateixa. A demés, era una persona molt respectada, volguda i de la que molts castellers van aprendre’n la majoria dels recursos tècnics del castell.
És clar que, el Joan Maria Huguet, va ser una de les persones que segur, van sentir més la pèrdua del Salvador, ja que, des del primer dia, va ser al seu costat construint els Nois de la Torre i, va compartir amb ell, moments màgics que sempre seran en el seu record. Moments, doncs, de gran dolor, que contrasten (i de quina manera) amb els viscuts, amb el mateix Salvador, uns dies abans.
Aquest va ser, des del punt de vista històric de la Colla, el primer dels tres grans cops que rebran els Nois de la Torre en menys d’un any. Els propers anys seran, a diferència dels passats, els més tristes de la nostra història i els “culpables” de l’inici de la “decadència” de la nostra colla. Tot seguit ho comprovarem.
































X - ANYS 1983 I 1984. DOS “COPS” MÉS.


Després de l’apoteòsic final de la temporada castellera del 1982, aquest començament d’any és d’un altíssim nivell i promet ser un any encara millor que l’anterior. Prova d’això és l’actuació que es completà tot just començada la temporada a la Pobla de Montornès amb el “quatre de set amb l’agulla”, “tres de set” i “torre de sis”. Encara que quasi mai en faig constància, sempre s’acaba l’actuació amb un “pilar de cinc”. No recordo cap actuació dels Nois de la Torre, fins al moment, en què no es fes el pilar de cinc de comiat. Va ser un fet sagrat pel Joan Maria Huguet mentre va ser cap de colla i ho va seguir sent per l’Àngel Oriol en aquests darrers anys.
Pel que fa a la relació del Joan Maria amb l’Àngel i la Colla (amb els castells en general), deixarà d’existir a partir d’aquest moment, ja que aquest és l’any en què, el Joan Maria, es comença a trobar malament de veritat. Ja fa temps que té febre al vespre i que es nota tot ell en unes condicions cada vegada pitjors. Tot i que vol seguir fent una vida normal, l’estat físic en que es troba no li permetrà anar als castells com a ell li hauria agradat. Haurà d’estar molt de temps amb metges amunt i avall, fins que li trobaran el mal. Aquest any, doncs, no anirà a cap sortida amb els Nois i no recordo si va poder ser present a les actuacions del poble, encara que no ho crec.
La temporada castellera segueix el seu curs, i els Nois de la Torre, amb un Àngel Oriol que ja té la suficient experiència per dur la colla, han fet, fins ara, el millor inici de temporada des de la seva creació. Tot plegat, promet. Però la desgràcia que va aparèixer el 29 de novembre del darrer any, torna a ser present el 3 de Juliol d’aquest a la població de Barberà del Vallès, on el millor enxaneta dels darrers anys i, com he relatat a les anteriors pàgines, enxaneta del “pilar de sis” de Torredembarra, cau d’un “tres de set” amb tota la mala sort del món. El David va estar lluitant entre la vida i la mort durant deu dies que van tenir amb l’ai al cor a la seva família, a Torredembarra i a tot el món casteller. Malauradament, aquesta lluita no va ser suficient i la seva pèrdua va ser plorada per tot Catalunya. Totes les colles van acudir, en mostra de solidaritat amb la família, a l’enterrament que se celebrà a Torredembarra el 13 de Juliol.
El Joan Maria Huguet de ben segur que ho va passar molt malament, ja que, com he intentat reflectir en el llibre, la família Sánchez i ell es tenien una estimació que era recíproca.
El Sr. Emili Mercadé i José escriu a la memòria del David aquest poema que porta per títol “L’últim Castell”:


Un castell s’està aixecant,
les gralles no deixen de tocar,
el moment és emocionant!
l’enxaneta va a passar!

amunt, amunt fins al cel!
des de baix li van cridant
i el petit amb gran anhel
sa valentia va demostrant.

Coronat el castell està,
ja no pot pujar més amunt
i el NOI aixecant la mà,
sols el cel té per damunt.

Una veu celestial
oeix en un moment:
David, et volem aquí dalt,
ens manca un NOI valent!.

Ell pensa en un instant
que sols vol la felicitat
i els ullets anant tancant
ja preveu l’eternitat.

Els àngels el van acompanyant
guiant-lo pel camí del cel
i alegrement van cantant...
amunt, amunt fins al cel!.


Aquesta pèrdua tan important i tan sentida és la segona notícia que afecta de manera brutal als Nois. A més hi va produir un gran dolor i un gran buit, tant és així, que per la Festa Major del Quadre no es van fer castells a la Plaça de la Verdura. Els castellers estaven penats i confusos. De fet, l’Àngel Oriol em fa saber que es va produir una reunió entre ell mateix, el Joan Maria Huguet i representants de les dues colles de Valls, en relació a la possible dissolució dels Nois de la Torre. Tots van insistir en què la desaparició de la nostra Colla per aquell motiu no feia cap bé al món casteller i que, a més, els Nois havien de seguir fent castells pel mateix David. Després d’una assemblea extraordinària, tots els castellers decideixen que el millor per tots és que els Nois de la Torre segueixin endavant en memòria del gran David Sánchez. Tanmateix, el 17 de març de 1985 es va inaugurar un monument en el qual se l’honora mitjançant el relleu d’un enxaneta que fa l’aleta i d’un text que el recorda. Van acudir a aquest acte quasi totes les colles de Catalunya, que l’homenatjaren aixecant pilars de quatre alhora.
Els Nois de la Torre, després de provar d’assimilar aquest cop tan dur, intentaran de seguir amb una vida castellera el més normal possible. Així, tal i com s’havia programat des de l’inici de temporada, els dies 1 i 2 d’octubre es farà la primera sortida més enllà de les fronteres de l’estat espanyol, concretament a les ciutats d’Antwerpen i Zandhoven de l’estat Belga. Val la pena, recordar com i perquè es va realitzar aquesta sortida tan interessant. M’ho explica el germà del Joan Maria, l’Enric Huguet. Diu que “...en aquestes dades un client del supermercat tocava un instrument o tenia contactes amb una banda de música de Eindowen...” A partir d’aquí, mitjançant distintes reunions entre l’Ajuntament i aquest individu, es va concertar una espècie d’intercanvi cultural entre aquesta banda de música i la nostra Colla. Aquesta sortida, a més, devia anar be per esvair els problemes i males sensacions que es tenien en aquells moments. Per desgràcia el Joan Maria no hi va poder anar, ja que com he dit es trobava en el pitjor moment de la seva vida.
És a final d’aquest mateix any o començaments del següent que definitivament els metges li diagnostiquen un càncer de pulmó molt estès que li ha de produir la mort en menys de tres mesos, ja que el consideren inoperable. Després d’un gran nombre de consultes mèdiques, el Joan Maria i la seva muller -la Montse-, aconsegueixen trobar una escletxa d’esperança en un amic del Joan Maria que és metge -el doctor Vañó- que s’atreveix a operar-lo.
Aquest fet, l’operació a vida o mort que es produeix el 29 d’octubre del 1984, va ser el tercer moment crític que els Nois de la Torre han de suportar, ja que veien com el seu fundador i inoblidable cap de colla també se’n podia anar com havien fet abans el Salvador Cañellas i el David Sánchez.
El Pep Bargalló recorda aquells dolorosos dies, en què anava dia sí, dia també, a visitar al seu amic Joan Maria a la clínica Monegal de Tarragona, ja que per aquells anys donava classes a l’institut Pons d’Icard, molt proper a la clínica. Molts altres castellers van mostrar el seu afecte pel meu pare en aquests moments i en les setmanes i mesos posteriors a l’operació.
Els recorda especialment el Joan Maria Vidal (“de l’aigua”), ja que em fa saber que el Joan Maria Huguet, estant encara convalescent de l’operació el va ajudar en gran mesura, doncs va evitar que tingués que fer el servei militar. Ell ja estava casat i tenia dues canalles i li va arribar a casa la carta d’allistament militar. “Com et pots imaginar Joan Maria el problema que tenia era molt gros...” i em segueix comentant que “...ell estava fotut, però quan va saber el problema que tenia em va dir: demà anem a Tarragona, no pateixis. I...sí, sí. L’endemà vam anar a Comandància, vam parlar amb un “mando” que ell coneixia i finalment va aconseguir que no hagués de fer la “mili”. Jo al teu pare me l’estimava molt i la meva dona també. De veritat que ens va ajudar molt.” I acaba dient “...ton pare va ser una gran persona i qui digui el contrari és que no el va conèixer.”








XI – DEL 1985 AL 1992. L’ADÉU AL JOAN MARIA HUGUET.


El Joan Maria, mai va tornar a ser el mateix que havia estat, ni físicament, ni psicològicament. Ja no va tornar a formar part activa de la Colla. Ell mateix se’n va adonar, de seguida, que no podia fer tot allò que volia, i això el va anar consumint mica a mica. Tothom que el vam estimar vam ser conscients que era una espelma que s’anava apagant i que cada cop tenia menys cera per cremar. Diria que ho vam patir en silenci i en certa manera des de la impotència.
Es van mirar de trobar solucions a la malaltia, però no n’hi havia. Des de tractaments amb làser als Estats Units (gràcies a l’ajut econòmic aliè de dues persones) fins a massatges i fregues amb un “gurú” que el feien sentir millor. No recordo on tenia la “consulta” aquest personatge, però el vaig acompanyar en més d’una ocasió amb el meu cotxe i estava bastant lluny. El “Bauti” també ho recorda, ja que ell també hi va anar, per un motiu d’estima i admiració que tenia cap el Joan Maria.
En referència als castells, tot i que el seu distanciament amb la Colla i l’Àngel és evident, segueix volent fer qualsevol cosa que hi tingui quelcom a veure. Així, durant la segona meitat dels “vuitanta” col·labora amb una “guia de Torredembarra”, mitjançant un article que diu:

“Quan es parla del folklore o tipisme a les nostres comarques, de seguida apareixen gravats a les nostres ments els castells.
Què són? Sintetitzant i sense aprofundir direm que són construccions humanes que es formen amb distintes bases (d’un a cinc o més homes) i diferents pisos d’altura. Així, s’anomenen primer la base i després l’altura: pilar de cinc (un de base i cinc d’altura); torre de set (dos de base i set d’altura); tres de vuit (tres de base i vuit d’altura); quatre de nou (quatre de base i nou d’altura)... Lògicament, a la base i als primers pisos apareixen homes forts i pesats, quedant els pisos superiors per als joves i àgils (nens, vailets...) amb poc pes (els valents i meravellosos enxanetes).
Des de Valls a Vilafranca, diu la història, ha existit aquesta afecció des de temps immemorable. Estranya és la vila en que no s’aixequin al cel, sobre tot en les seves grans festes patronals, després dels Oficis en honor al Sant Patró.
A Torredembarra, existeix una Colla castellera pròpia des de fa pocs anys (1975), però des de sempre els Xiquets de Valls o els Nens del Vendrell no han faltat a la Torre per Santa Rosalia. Tots recordem haver estat despertats per les gralles (instrument musical de vent) i els timbals, que acompanyen sempre qualsevol colla, i que tampoc manquen a la nostra vila.
A tots els nostres visitants recomano, si tenen ocasió, presenciïn una actuació castellera, i que quan la contemplin no pensin solament en la forma de la construcció, sinó també en el que representa: tots junts units, grans i petits fent pinya, intentant arribar el més alt possible, i l’enxaneta al cel.
És una forma de ser, de sentir i de viure. Posat a fer pinya, col·labora i d’aquí a pocs dies començaràs a comprovar-ho, sentint-te un de nosaltres. Ho desitjo.”

Per altra banda, la Colla tampoc va tornar a ser la mateixa. Jo crec que, com he intentat explicar, els motius van ser aquests tres: la mort d’un dels fundadors i gran casteller Salvador Cañellas -a finals de l’any 1982-; la mort del magnífic enxaneta David Sánchez -a mitjans del 1983- i la “mort castellera” del Joan Maria Huguet, ànima dels Nois de la Torre -durant l’any 1983 i 1984-. Tot junt, farà que el nivell de castells que farà la Colla comenci a baixar d’una manera continuada i alarmant. Tot i que encara la Colla dóna alguns “cops de cua”, com pot ser la “torre de set” de l’any 1985, el nivell de castells de “set i mig” que s’havia assolit i consolidat l’any 1982, ja no es tornarà a recuperar.
El Joan Maria, tot i estar molt malalt, quan li semblava que es trobava millor s’acostava a la pinya dels Nois de la Torre. De fet, ho va fer en més d’una ocasió per la Festa Major de Santa Rosalia o per la diada de la Colla, l’1 de novembre. Prova d’això, n’és la fotografia que tot seguit podem veure, la qual desprèn el dramatisme del moment: el Joan Maria Huguet malalt, molt malalt, amb les mans damunt la pinya i mirant el castell, com tantes vegades havia fet quan era cap de colla. Són moments molt dolorosos.
Tot es va acabar el 20 de novembre de l’any 1992. El Joan Maria Huguet ens va deixar per culpa de la malaltia que l’havia estat martiritzant els darrers 9 anys. La consternació que va provocar la seva mort a Torredembarra i a la resta del mon casteller, va ser molt gran. Molts castellers que ja no anaven a la Colla, per motius que no venen al cas, es van tornar a vestir per retre homenatge al “seu cap de colla”. D’altres no es van vestir, però van voler ser-hi presents per acomiadar-se del seu amic. Totes o quasi totes les colles del moment, van assistir a l’acte amb algun representant.
El Malick també el recorda aquest dia i de manera molt especial. Miraré de reproduir l’ultima anècdota protagonitzada pel Joan Maria Huguet i que es produeix ja mort. Sí, sí... la va protagonitzar després de morir. Sembla, que el Joan Maria Huguet i el Malick, es veien al bar de la gasolinera del Morros bastant sovint i que una setmana abans de morir el Joan Maria, s’hi van trobar. Allà, tot xerrant, es va produir la següent conversa:

- Qué Juan Maria...¿Cómo te encuentras?
- Mal, un dia de estos...no creo que dure mucho ya. Al menos a ver si me muero como los grandes...el 20-N.
- Pero si eso es dentro de una semana! No digas tonterías. ¿Sabes qué? Vamos a poner una botella de cava en la nevera y dentro de una semana nos la vamos a beber a tu salud.

Aquell 20 de novembre el Malick va anar a la gasolinera com havien quedat i quan va entrar, va demanar que preparessin el cava i les copes, ja que “...el Huguet debe estar a punto de llegar”. Quan li van respondre que “...el Huguet no iba a venir, que estava muerto”, ell va fer “conya” pentsant-se que li prenien el pèl i que mon pare (que era de la broma) n’estava al darrera. Mentre m’ho explica, el Malick es va ennuegant i se li entelen els ulls, però arribat aquest punt no pot més i trenca a plorar. Segons ell va ser “...su última jugada.” Mentre m’ho explica, amb la veu entrellaçada, hem d’aturar la conversa, ja que el dolor que sent és massa intens.
Jo, aquell dia, és clar, el recordo com si fos ahir. Recordo un Àngel Oriol desfet, però, alhora amb una energia desbordant. El seu mestre i amic, aquell qui el va fer cap de colla dels Nois de la Torre, jeia a llit sense vida. De dins seu, va sortir tot el valor i la força necessaris per fer un enterrament casteller a l’antiga. Aquell enterrament que ell creia que el Joan Maria Huguet es mereixia. Era per ell, la reconciliació, el retrobament amb el seu “enemic esportiu”.
Al Joan Maria Huguet se’l va vestir de casteller, el van dur fins a l’església sobre les espatlles els castellers (fet que ja no estava permès) i el van introduir al panteó familiar dels Huguet els castellers. Fins i tot, el fet concret de l’enterrament el va fer un casteller i amic del Joan Maria, l’Àngel Alomà.
Així és, sense cap dubte, com ell hauria volgut que l’enterressin i així és com l’Àngel Oriol va voler que es fes. Des d’aquestes ratlles i amb les llàgrimes que ja em rodolen per les galtes recordant aquell dia, només em resta agrair-li el seu comportament en un moment tant difícil per mi i per la meva família.
Tracte especial mereixen els fets protagonitzats per la família Sánchez, que des de l’accident del seu germà David no havien tornat a posar-se la camisa dels Nois de la Torre, ni havien tornat a fer castells. El “Bauti” recorda que “...amb ton pare sempre parlàvem que el dia que es morís li faríem un “pilar de quatre”. Fins i tot li vam arribar a prometre. Quan es va morir el David, tots els germans li vam jurar a la meva mare que no tornaríem a fer castells i així ho vam fer, però el dia que es va morir ton pare, ella mateixa ens va donar permís, perquè li féssim el pilar.” Aquest pilar, que a tota la meva família ens va posar els pèls de punta, el van fer –al cementiri i davant del panteó familiar- el “Bauti” de baix, el Clemente de segon, l’”Angelito” de terç i l’”Antoñito” d’enxaneta. L’ànima del Joan Maria segur que, des d’on fos, es va commoure com mai quan l’”Angelito” va fer l’aleta d’aquell pilar.
La revista mensual “Torre de la Vila”, en la seva edició del mes de desembre de l’any 1992, es fa ressò de la mort del Joan Maria Huguet en un article titulat “Recordant a Joan Maria Huguet”. En un dels paràgrafs diu: “El passat 20 de novembre ens va deixar el símbol dels Nois de la Torre, Joan Maria Huguet, que havia estat el fundador de la nostra Colla, que malgrat haver-se de retirar dels castells a causa de la seva salut, no va deixar de ser mai un casteller de cap a peus.” L’article finalitza així: “Des d’aquestes senzilles ratlles, el volem recordar com l’ànima dels Nois de la Torre”.
Tots aquests fets marquen, deixen petjada, no els pots oblidar. El Joan Maria Huguet va marcar, va deixar petjada... no es pot oblidar.

2 comentaris:

Mikel ha dit...

tiu!! si et penses que em llegire tot aixo ho portes clar ;-P

MIA ha dit...

jajajajajaajaj...ninot!!!


I made this widget at MyFlashFetish.com.