Sóc a la plaça de la font, a Tarragona, a les festes de Santa Tecla. Fa un dia perfecte. No fa ni una gota d’aire, el cel és completament blau i tot i que al sol la calor apreta força, una cervesa gelada em refrigera i em fa sentir molt més a gust. Els matalassers són a punt de fer un intent de 3 de 9 amb folre. Amb els terços ja agafats i els quarts col·locats sonen les gralles i el castell tira amunt… Tot va com s’espera, una mica de bellugueig al començament però poc a poc el castell s’assenta i agafa una figura prou maca… L’acotxador s’enxarranca damunt els dosos i l’enxaneta és apunt de fer les tres passes…la primera, la segona i quan comença la tercera per traspassar el castell i fer l’aleta, s’endú tot el pom de dalt i la rebrincada fa que la resta del 3 cedeixi i caigui. Per Sant Magí l’havien descarregat després de molts anys de no fer-ho i tot prometia que aquesta temporada fos molt exitosa. Aquesta caiguda però, farà que les expectatives quedin estroncades i tot comenci a anar malament…
Què ha passat? Mala sort? excés de confiança? La pressió i responsabilitat davant els seus rivals directes els ha passat factura?
A l’laltre banda de la plaça de la font també hi són presents els baietes, que després d’un desafortunat Sant Magí amb caiguda inclosa de 4 de 9 amb folre, afronten Santa Tecla amb les esperances renovades…Descarreguen el 3 de 9 amb folre i carreguen el 5 de 8. De manera inversemblant, es capgiren els papers respecte a Sant Magí i els baietes acabaran fent una gran temporada, tornant a descarregar el 3 de 9 amb folre pel Concurs i descarregant el 5 de 8 a El Vendrell.
Qué ha passat? Bona sort? Molta feina als assajos que ha donat el seu fruit? La pressió i les ganes de revenja els ha ajudat a recuperar-se i a no defallir?
Deixo caure un got i es trenca en mil bocins. Cada bocí té el seu lloc i no un altre. He deixat caure el got amb una inclinació, força, etc. determinades, que han produït una ruptura determinada del got. Si el mateix got el pogués deixar caure variant la inclinació o la força, etc de manera infinitament minúscula, el resultat hagués estat diferent, els bocins haguessin tingut un lloc diferent al terra de la cuina.
Tots el que succeix en el nostre entorn és efecte d’una causa anterior. Un efecte pot estar vinculat a dues causes, a deu causes, a mil causes, a milions de causes, etc.
El 3 de 9 dels matalassers va caure, va ser l’efecte, esdevingut per moltíssimes causes que van provocar que l’enxaneta s’endués el pom de dalt. Aquest és un dels casos més enrebessats que podría trobar per tal de justificar que el destí ja està predeterminat per una o unes causes primeres que han provocat una serie d’esdeveniments que alhora han estat efectes de la causa final que és la caiguda del castell.
Les nostres accions diaries, com ara anar a comprar el pa, rascarme el cap, o menjar també són producte de causes que esdevenen efectes.
El meu parer és que tot plegat ja té un final i que per molt que ens sembli que dominem el que fem, això no és cert. És una il·lusió que tenim i necessitem per no caure en el derrotisme i la depressió que això ens comportaria.
Estic escrivint aquest article perquè vull? No, ho vaig per una sèrie d’esdeveniments/causes que han provocat aquest efecte final.
I podria seguir tot el dia…Quicir…
Què ha passat? Mala sort? excés de confiança? La pressió i responsabilitat davant els seus rivals directes els ha passat factura?
A l’laltre banda de la plaça de la font també hi són presents els baietes, que després d’un desafortunat Sant Magí amb caiguda inclosa de 4 de 9 amb folre, afronten Santa Tecla amb les esperances renovades…Descarreguen el 3 de 9 amb folre i carreguen el 5 de 8. De manera inversemblant, es capgiren els papers respecte a Sant Magí i els baietes acabaran fent una gran temporada, tornant a descarregar el 3 de 9 amb folre pel Concurs i descarregant el 5 de 8 a El Vendrell.
Qué ha passat? Bona sort? Molta feina als assajos que ha donat el seu fruit? La pressió i les ganes de revenja els ha ajudat a recuperar-se i a no defallir?
Deixo caure un got i es trenca en mil bocins. Cada bocí té el seu lloc i no un altre. He deixat caure el got amb una inclinació, força, etc. determinades, que han produït una ruptura determinada del got. Si el mateix got el pogués deixar caure variant la inclinació o la força, etc de manera infinitament minúscula, el resultat hagués estat diferent, els bocins haguessin tingut un lloc diferent al terra de la cuina.
Tots el que succeix en el nostre entorn és efecte d’una causa anterior. Un efecte pot estar vinculat a dues causes, a deu causes, a mil causes, a milions de causes, etc.
El 3 de 9 dels matalassers va caure, va ser l’efecte, esdevingut per moltíssimes causes que van provocar que l’enxaneta s’endués el pom de dalt. Aquest és un dels casos més enrebessats que podría trobar per tal de justificar que el destí ja està predeterminat per una o unes causes primeres que han provocat una serie d’esdeveniments que alhora han estat efectes de la causa final que és la caiguda del castell.
Les nostres accions diaries, com ara anar a comprar el pa, rascarme el cap, o menjar també són producte de causes que esdevenen efectes.
El meu parer és que tot plegat ja té un final i que per molt que ens sembli que dominem el que fem, això no és cert. És una il·lusió que tenim i necessitem per no caure en el derrotisme i la depressió que això ens comportaria.
Estic escrivint aquest article perquè vull? No, ho vaig per una sèrie d’esdeveniments/causes que han provocat aquest efecte final.
I podria seguir tot el dia…Quicir…
2 comentaris:
Jo crec que estas entrant en el circuit aquell que se'n diu maduresa. Tot i amb això no et capfiquis gaire, i sobretot no estic gens d'acord amb això de la predestinació. Al contrari, l'home per naturalesa és lliure i fent us d'aquesta llibertat pren les seves decisions. Com tot, això també és discutible i no deix de ser un corrent filosòfic, esta clar que n'hi ha d'altres i ets lliure de triar-ne una o altres.
Ei...gràcies pel comentari.
Està clar que si mirem al cel i ens fixem amb les estrelles i els planetes, no ens és tan complicat admetre que tot l'efecte que contemplem ha tingut una causa inicial i que tot plegat té un camí marcat per recórrer. No éns és tan difícil d'acceptar pq l'home i la seva "llibertat" no hi estan implicats. El conflicte principal és acceptar que amb nosaltres passa exactament el mateix, ja que provenim de les mateixes causes inicials. Segueixo pensant que la llibertat humana només és una il·lusió. De totes maneres no et preocupis, ja que al no saber quin és el teu destí, sempre pots tenir la impresió de que l'estàs trian i de que ets lliure. Salut company!
Publica un comentari a l'entrada