DE SOPAR A CAL COCO

Per llepar-se els dits! Hi vam anar la Montse i jo, per cel·lebrar que feia un any que ens coneixíem. Va ser el passat dia 14, dimarts, vigília de Festa Major. La taula estava reservada per dos quarts d'onze i vam aprofitar que teníem mitja horeta per fer una cerveseta al bode, davant la platgeta, inmillorable...

Cap a cal coco. No hi havia massa gent...em va sorprendre. La veritat és que aquest any està sent bastant justet en tot el referent al turisme i qui ho paga són els negocis dedicats a la restauració. De totes maneres, cal dir que qui treballa amb ganes, bon gust, qualitat i bon servei, no ho notarà tant.







Tant la Montse com jo vam marxar amb la babeta que ens queia pel costat del llavi després de fotrens els plats ( i encara me'n deixo un i els postres) que tot seguit us mostro.

Favetes amb peril ibèric...mmm...i pensar que de petit no podia ni suportar les faves...juasssss.
Senzillament exquisit. Només de pensar-hi se'm fa la boca aigua.






Festival de closca. Un cargol per aquí, una navalla per allà, una cloïsa que ara xarrupo i un musclu que endrapo per poder fer-lo servir de barquet amb aquest suquet tant meravellós.

Carpaccio de vedella amb parmessà...bufff...que dir del típic carapccio....a pocs llocs l'amaneixen com a cal coco...deliciós :-)

Arròs a la caçola. Una de les meves debilitats. El trobo extraordinari. De gust sublim, un pèl dolç sí, però el gust i cocció, al meu parer són inmillorables. És el plat que sempre m'ha tingut el cor pres i ha fet que visiti regularment (quan l'economia m'ho permet) al meu amic Dani.

Pasta. Un dels dos plats de pasta que ens va pemetre tastar. Raviolis farcits de rovallons l'un i de bacallà l'altre. Em va sorprendre en tots dos molt favorablement; ja que mai havia tastat la pasta feta a cal coco i no trobo que tingui res que envejar a ningú.

Cal felicitar al Dani i la seva dona per la tasca que realitzen a baix a mar sent gent de fora, argentins, i sabent el complicat que és poder reeixir en les condicions que esmento. De fet, els conec de fa ja molts anys. Vaig coincidir amb ells quan van decidir fer-se amb els serveis de cal coco. Jo treballava a cal minet, a la seat, i els vaig vendre un cotxe d'ocasió que avui encara tenen i els funciona a la perfecció (la sort també m'ha acompanyat en aquest cas :-)). El Dani sempre m'ho recorda i està encantat amb la venta que li vaig fer.

De tracte exquisit tots dos. Atents i simpàtics sense ser pilotes ni llafiscosos. Afables. De tracte natural. Treballadors i bones persones. Cofois d'haver-te ofert un ventall de plats que has assaborit i has gaudit com el que gaudeix d'un esport, d'un quadre, d'una peça musical...

Un cop acabat el banquet vam fer una copa al No-se i a esperar la cel·lebració de l'any que ve.

SORTIDA A RENAU

Doncs sí, a Renau. No l'havia sentit anomenar mai aquest poble :-P. Diumenge 20 a la 1 del migdia, com ha de ser. Ens hi vam desplaçar amb cotxes particulars i vam ser força gent.

Em van acompanyar la Montse, la meva xicota, i també la meva filla Gemma i el meu fill Joan M. Feia molt que no anàvem tots plegats a una sortida castellera.

A la Gemma no li fan gens de gràcia els castells, però va estar distreta amb la Iris i la Maria. En canvi el Joan M. cada dia està més involucrat...crec que el veure al seu pare gaudir de les actuacions i dels assajos ajuda, i com no, que a les seves venes i corri sang castellera també deu comptar. Té moltes ganes de fer un pilar amb mi, ja m'ho ha dit diverses vegades i cada cop és més insistent. Al proper assaig haurem de provar si el podem fer...eh Jordi?

L'actuació de Renau va ser de Td6, id5d6, 4d6a, 1d5c. Les conclusions positives, una de les torres més segures que hem fet aquest any...cada cop ho és més. Aquesta construcció, com històricament ens ha passat als Nois, és de les que veig amb més projecció en un futur a curt termini. Em venen ganes de fer proves amb els quarts de la futurible Td7, però tampoc vull fer volar coloms abans d'hora ;-).

El cinc no es podia fer amb seguretat amb els efectius que anàvem (és el meu parer). Quedava desmanegat cada cop que el muntàvem, crec que hi influia el fet de només posar homes de darrera; ja que és una estrcutura massa complexa per quedar tan "suelta" i és per això que marxava només tancar la pinya.

El quatre sense cap problema, com tota la temporada, tot i que tinc crítiques a fer sobre la col·locació de les agulles i mans del pilar. Finalment, el 1d5 el va haver de fer el Jaume a segons i el Jordi com a terç. Ja van fer prou carregant-lo, ja que no l'havien assajat massa. El Lluís Batet, recent operat de la vista, va haver de prendre precaucions i va haver d'estar a peu de pinya fent les funcions del cap de colla. Cal dir que a la caiguda del pilar, el
Toni "de l'àncora" va prendre mal a l'esquena, però que està recuperat del cop, tot i que porta un "collaret" per prevenir...ahir el vaig veure i estava amb molt bon humor. Recupera't tiu!!

Finalment vull recordar que hem de seguir assajant i si tenim intenció de "tirar" el 3d7 pel setembre, s'han de planificar els 3d6 nets.. o no, amb la gent que ha de pujar al 3d7. Tots sabem de la importància que té la compenetració amb els teus companys de pis, així com amb les espatlles del casteller de que tens a sota i a sobre. Ànims, ambició i seny!!

El Pilar i l'homenatge dels Canyellas

Ja portàvem dies amb la conya del pilar de la família Canyellas. Al Jaume li feia molta il·lusió, també al Jordi, però el Jaume és l'avi, i com a tal, és el que més s'ha d'emocionar en aquests casos. Ja el van assajar un parell de cops als darrers divendres al local. El Jaume, l'avi, de segon; el Jordi, el pare, de terç i el Roger, el net, d'enxaneta. Poques famílies ho poden fer i quan es pot, cal fer-ho. Jo per exemple, tot i ser casteller desde petit, i tot i tenir una de les famílies amb més implicació castellera de la província, no ho he pogut fer. El que no sap molta gent potser, és que encara n'hi ha menys de famílies, que ho pugui repetir en un salt generacional. Parlo de que aquest pilar ja s'ha fet...si, si...el de la família Canyellas. L'avi i segon, era el Salvador, co-fundador dels Nois amb el meu pare; el terç i pare, era el Jaume, el que avui és l'avi i segon, i finalment, l'enxaneta i fill, era el Jordi, l'avui cap de colla i pare. Moltes felicitats per l'exemple de tradició que heu donat i seguiu donant avui. Pit i amunt!

Dins el marc de la Festa Major del Quadre, el dia 15 també vam ser presents a la tradicional processó del Quadre, acompanyats pel seguici dels pebrots :-P Un cop acabada, es va fer al saló de Plens de l'Ajuntament, un homenatge a tota la família Canyellas, tant dedicada sempre al món casteller ien concret al món casteller del nostre pooble, a la nostre colla, els Nois de la Torre. Felicitats a tots per aquest merescut moment de "glòria".

L'actuació del quadre.

Vam fer el que tocava. Com sempre, nervis al començament de l'actuació, que probablement van provocar la caiguda del pom de dalt del 5d6, els dos acotxadors i l'enxaneta. Per tant a primera ronda, 5d6 carregat. A segona ronda Td6. Vam haver de desmuntar la primera, l'acotxador no es podia col·locar, a més d'estar tancada i molt tremolosa. El segon intent va anar molt millor, tot i estar una mica girada, encara que no va patir en cap moment. La tercera ronda era la que feia dies donava a parlar. Després de l'intent de 3d6 net de Sant Joan i dels últims assajos, semblava que el 3d7 agafava força com a terder castell de l'actuació. Un imprevist succeït el dia abans, la caiguda en moto d'un dels quarts, va fer que el que era més que probable feia uns dies, ara passés a ser molt poc probable. Des d'aquí aprofito per donar ànims i esperar la pronta recuperació de l'Albert perquè aviat pugui tornar a fer castells amb tots nosaltres. Finalment, 4d6a. Cap problema. Crec que va ser la decisió més encertada i coherent. El treball que s'està fent fins ara, és bo i prometedor, no valia la pena espatllar-lo per ser massa impulsiu. És cert que vam fer dues proves molt maques al darrer assaig, però se n'han de fer moltes més i al setembre, Déu dirà... Per acabar, 1/5 sense complicacions, com tots els d'aquest any.

Pel que fa a les altres dues colles convidades, Castellers de Vilafranca va descarregar amb una autoritat i seguretat "insultants", 3d9f, 4d9f, Td8f, aquesta darrera, amb un folre hiperreduit que eren manilles de la propera Td9fm. Van acabar amb un esplèndit 1d7f amb la mateixa "classe" que va fer la Vella per Sant Joan a la plaça del Blat.

La Jove de Tarragona, 3d8, 4d8, t/8f. Cal dir que em va semblar una de les millors torres que els he vist. Molt segura, quasi de postal. Més que correcta l'actuació de la Jove.

La cloenda de l'actuació del quadre es va fer amb el pilar de la familia Cañellas, que explicaré en un altre post. A seguir treballant !! Visca els Nois!!

25è aniversari de la mort de l'enxaneta David Sànchez

A les 17h ens vam anar trobant totes les colles davant el monument en homenatge a l'enxaneta David Sànchez. També hi eren una nombrosa representació de la família i representants de l'Ajuntament. Vam alçar un pilar cada colla i es va fer ofrena de diversos rams de flors al peu del monument. Vaig tenir l'honor de poder parar a segons el pilar en representació dels Nois. Agraïment especial pels Minyons de l'Arboç, que van fer arribar prou efectius per alçar el seu pilar en ofrena, tot i no haver d'actuar a la nostre plaça, com si havien de fer els Castellers de Vilafranca i la Jove delTot plegat molt emotiu i sincer. Mai no farem prou en la seva memòria. Des d'on sigui, els Nois de la Torre sempre el durem al nostre cor.

I qui té dret a les armes nuclears?

Avui recordo quan era petit, a l'escola, amb la bata posada...jugant al camp de "futbito". Ens ho passàvem d'allò més bé...quins temps! Una vegada però, van venir a jugar uns nens que eren més grans que nosaltres. Ho recordo com si fos avui, perquè tot i que ells eren més grans i jugaven amb avantatge, també li van posar una bena als ulls del nostre porter. Així doncs vam perdre aquell partit per 22-0, tot i que ens hi vam esforçar molt. Alguns dels meus companys van acabar plorant d'impotència i de ràbia...no hi podíem fer res, perquè ells eren més grans i havíem d'admetre les regles que ens van imposar. Si no ho haguéssim fet així, ens hauríen pegat i hauria estat pitjor... vam haver de seguir-los-hi la beta tal com ells volien. Ara però, veint-ho amb la perspectiva del temps, me n'adono que les coses no han canviat gaire. Ja no sóc un nen de 8 anys, sóc un adult de 37, però la impotència segueix sent la mateixa i les benes es seguiexen possant davant els ulls de la gent més feble, perquè es sentin d'allò més impotents i desemparats... De tant en tant, apareix algú que es rebel·la contra tot això, i mira de poder jugar el partit en igualtat de condicions però... ja se'n guardaran prou de poder-ho fer, oi?

Sense comentaris

La gent gran de la Torre s'ha quedat sense l'escultura que hi havia davant de "les monges". Un bastó i dues mans, representaven la gent gran que seu als bancs, la fant petar o prenen la fresca. Algú amb molta mala baba, que segurament no sap ni què representava allò que ha robat, una gamberrada, el que hagi estat...però la gent gran, que amb poca cosa es conforma i que a la Torre ens l'estimem molt s'ha quedat orfe d'homenatge.

L'excavadora

Mare de Déu. Enacara estic conmocionat del que vaig veure ahir al telenotícies. I encara ho estic més, de cóm s'ha donat la notícia. S'ha donat com una cosa més, com si no hagués passat res, com si fós el més natural del món... Jo no sé si el tiu que hi havia dins l'excavadora era un terrorista o no, la veritat. Crec que la policía israelí tampoc. O potser li van preguntar abans d'apretar el gallet? Matar, assassinar a sang freda, amb la pistola al cap, un tret rera un altre...em va sembla esfareidor. Van matar un home com el que mata una mosca... I això que representa que són els civilitzats, els aprenents de yankee... Ja sé que ara semblaré una mica innocent, però la pressumpció d'inocència està per damunt de tot, no? I si al paio se li va espatllar la màquina? O si simplement volia escapar? Però és el de menys, encara que ho hagués fet expressament, a les societats civilitzades, a la gent se la jutja, no se l'assassina. No em puc imaginar, que això pugui passar aquí, de fet no m'ho vull imaginar...perquè seria per apretar a còrrer. Definitivament, el que passa entre Palestina i Israel és de "jutjat de guàrdia". Els jueus ja fa molts anys que s'estan prenent la justícia com ells volen i ningú els diu res. L'holocaust nazi, sembla que sigui l'excusa perquè puguin fer i desfer el que vulguin. Això s'està sortint de mare i algú els hauria de parar els peus! De fet, la meva opinió, és que el poble palestí ja fa massa que aguanta, però tampoc vull dir tot el que penso, que encara seré el pròxim que pelin :-O

http://es.youtube.com/watch?v=5JVGWylXHpc

Independentistes de pà sucat amb oli.

Què voleu que us digui. Vaig veure el partit, vull dir que parlo d'Espanya i Alemanya, eh! Doncs això, que vaig anar a casa ma germana Susanna, al Vendrell. Mireu que el futbol m'agrada i reconec que "la roja" va fer un molt bon campionat i el millor joc de totes les seleccions presents, però cada cop que he probat d'emocionar-me una mica amb el coi de sel·lecció apareixen en primer plà els qui representen el sentiment del poble, uns paios disfressats de toreros mig mamats.

Amics, tot segueix igual, desenganyeu-vos, l'Espanya de la "pandereta", la del toro, les "castañuelas" i les "sevillanas" segueix ben viva, tant, que cada dia és més representativa de l'Espanya actual. La tenim aquí, a casa nostra. Són la nova generació que ha crescut a Catalunya, fills d'immigrants que no han volgut saber res de la nostra llengua, de les nostres costums...són els "killos", una nova cultura, els tenim aquí...són els "neeeengs de Castefaaa" !!

Miro cap a Euskadi i penso...ells sí que els tenen ben posats. Nosaltres som els "quiero i no puedo", independentistes de pà sucat amb oli, xerrem molt i no fem res, no serem mai ningú. Fart potser del seny català dels collons, potser ens hauríem d'espabilar una mica. És ben senzill i clar que sóm una nació amb una identitat pròpia...xerrameques!! Sí, xerrameques!! Polítics manipuladors, que feu servir el sentiment d'un poble pel vostre profit. Feu servir el sentiment d'un poble, per després berellar-vos per quatre "duros", per l'economia, o pel que toqui...

Fart de sentir que el més important per nosaltres és l'economia, els calers, que facin carreteres, o que ens donin les competències de no se què... Senyors!! N'hi ha que sou representants d'un sentiment i un cop teniu el vot li gireu l'esquena, no us fa vergonya?

Deixeu-vos de parlaments inútils i foteu un cop de puny damunt la taula ja!

Us hi heu fixat? He fet com ells, he començat parlant de futbol i he acabat parlant de política...jejeje...si és que tot s'enganxa.

Assajant el pilar per la Festa Major

El Cap de colla, Jordi Canyellas, assajant el pilar amb el seu fill, el Roger, que pel "Quadre" ha de fer el seu primer pilar de quatre juntament amb l'avi Jaume.

PD. Ara ja em deixaràs fer la torre? :-P

Inaugurant l'església a l'hora del bermut

Curiosament, tot i ser un acte on TOTES les entitats del seguici i eren convidades, només hi vam ser presents: els castellers, els diables, els trabucaires i els gegants...perquè després critiquin, diguin que no hi ha pressupost o que no saben com distribuir el local de l'escorxador...ntchssss.

De totes maneres, encara gràcies que erem els que erem, perquè d'altre manera, potser hauríem fet els pilars a l'hora de dinar en comptes de a l'hora del bermut. Voleu dir que n'hi havia per quasi 2 hores de missa? Déu n'hi do mossèn.

La Il·lusió de ser Cap de Colla.

Després d'unes setmanes molt dures, de lluita, estira i afluixa, etc. per aconseguir l'autorització i els drets d'imatge del flamant nou Cap de Colla dels Nois de la Torre Jordi Canyellas, juntament amb els del seu pare, l'històric Jaume Canyellas, per fi puc fer públiques les instantànies que mostren l'abraçada i emoció del moment inoblidable en què el pare coneix per part del fill que ha estat anomenat oficialment Cap de Colla dels Nois de la Torre. Molta sort! Pit i amunt!

Castells a Baix a mar

Sempre ha estat una actuació complexe per nosaltres Sant Joan. És la que ens ha de donar el nostre estat real de cara a la festa major de Juliol que se'ns ve a sobre en 15 dies. Els nervis solen fer acte de presència i les especulacions dels castells que es faran sovint s'ensumen a qualsevol racó de la plaça. Aquest cop no va ser diferent que d'altres i des de bon començament ja hi havia qui tenia els nervis supurant pels poros de la pell i anava pregonant que en 3a ronda, si tot anava bé, tiraríem el 3/7. De totes maneres això no va condicionar els castells que vam portar a plaça ni tampoc la bona actuació que vam tenir. Després d'un treball constant als assajos i una bona resposta per part de la gent de la colla, el rodatge en les poques sortides que hem realitzat, ens ha permès poder fer castells de 61/2 amb seguretat. És al que ara mateix podem aspirar, aquest és el meu parer, que és el mateix que tenia el cap de colla al començament de temporada. És cert que si un castell té possibilitats seria de rucs renunciar-hi, però també ho és, que en aquesta colla, sempre fem volar coloms abans d'hora. Feta aquesta reflexió, anem a repassar l'actuació. Erem tres colles a plaça, els castellers d'altafulla, els torraires de Monblanch i nosaltres, els Nois de la Torre. El Jordi canyelles, va decidir de sortir nosaltres i ho vam fer amb el 5/6, tal i com havíem fet 2 dies abans a Tarragona. Aquest cop no hi va haver tantes complicacions amb l'acotxadora i el castell es va poder descarregar a la primera. A segona ronda la T/6, quasi igual de bé que la de SP i SP. Potser va ser una mica més nerviosa i un pèl tancada, però tampoc va perillar en cap moment. Després van venir les indecissions sobre el tercer castell. El Cap de colla es va decidir pel 3/6 net. Va anar molt millor que a l'últim assaig, però molt tremolós, cosa que el va fer esgotador a la part final, on es va haver d'agafar. Amb els nervis es va desmuntar. A la repetició es va fer el 3/6 normal sense cap complicació. Cal dir que en aquests moments, en l'interval de temps entre que es va repetir el 3/6, es va produïr l'anècdota de la jornada, com no protagonitzada pel Salvador Cañellas. Actualment és el cap de pinya i un cop desmuntat l'intent de 3/6 net, el Jordi va dir que preparés la pinya, que volia repetir ja! sense esperar l'actuació dels d'altafulla que anaven darrere nostre. Bé, doncs, es va acostar un dels "històrics" dels castellers d'Altafulla preguntant si tiràvem nosaltres o ells i el Vadó li va dir que nosaltres, ell li va contestar que si volíem descansar que no hi havia problema, però el Salvador li va repetir que no, que el Cap de colla volia tirar-lo tot seguit...i així va acavar la cosa i va marxar. Estàvem els 3 baixos col·locats, el Lluís Batet, el Francesc Gual i jo. El Salvador va començar a cridar la gent de la pinya, quan altre cop el pesat d'Altafulla tornava a donar la llauna, preguntant si segur que tiràvem nosaltres que a ells els hi era igual, però que així podríem descansar i tal, però el Vadó va tornar a repetir que no, que tiràvem nosaltres el 3. El tiu va marxar, però no van passar ni 5 segons que ja tornava a ser allà al costat nostre dient-li al Salvador: "segur eh?" i el Vadó repetint-li...que sí!! Llavors el d'Altafulla, cagant-la d'allò més diu: "però doneu-se manya eh!!" Me'l vaig mirar i abans de poder contestar-li, el Salvador, vermell com un perdigot li va bramar: "que no veus que no pares de xerrar i molestar i no em deixes preparar la pinya collons!!" El ninot d'Altafulla va marxar amb la cua entre cames sense dir res...jijijijiji. Per cert, la pressa que tenien, era per intentar una T/6 que malauradament no van poder aconseguir. Per acavar l'actuació com Déu mana, un pilar de 5 molt quiet. Potser és el millor pilar dels últims anys...el Lluís ha agafat molta experiència i demostra que el té per la ma. Estem preparats per la Festa Major!!!

Sopar de Sant Joan amb sorpresa

El dia 23 em va tocar ser l'amfitrió juntament amb el meu fill del sopar de Sant Joan. Erem 12 comensals: ma mare; la Susi, el Joan i la Paula; la Montse i el Jordi; la Rosalia, l'Octavi i Octavi fill; la Gemma, el Joan M. i jo. El Joan M. estava molt emocionat amb el seu sant. Pel matí ja li havia fet el regal: unes bambes de bàsquet i una camiseta del Pau Gasol, que va lluir amb molta xuleria i li quedaven d'allò més bé. Ell i la Gemma van decidir dos dels plats que volien incloure en el menú del sopar. D'entrant volien amanida d'arròs tant sí com no i de plat mandonguilles "especialitat del papa" i així ho vaig fer. Vam combinar l'amanida amb altres entrants lleugers, una truita de patates, uns llagostins a la plantxa, clamars a la "romana", "gaspatxo" i les típiques olives, daus de formatge etc. Tot molt bo, almenys això em van dir...jejeje. El postre no em va quedar bé, perquè volia preparar els plats amb tres trossos de fruita variada: plàtan, poma i kiwi, i completar-lo amb dues boles de gelat de xocolata. La idea era bona, però vaig cometre la "cagada" de posar les tarrines de gelat a la nevera en comptes del congelador...què hi farem. Tot seguit coques per tots els gustos i cava. Llavors va aparèixer la meva germana Montse amb un regal pel Joan M. que va obrir de manera apresurada. Va reultar ser una tovallola del Barça de platja i no li va faltar temps per demanar de poder-la estrenar l'endemà, com així va ser. La sorpresa, va venir tot seguit. He d'admetre que no m'ho esperava i que em va emocionar. La Montse també se'm va acostar i em va donar el que semblava un regal estrany ben embolicadet. Fixcant-m'hi millor, em vaig adonar que semblava una mena de pergamí o cartulina enrotllada. Sense més temps a perdre, vaig treure el paper que recobria el que era un tros de cartulina enrotllada. La vaig obrir i era una petició escrita... La meva germana Montse està embarassada i du un nen al que li posaran el nom de Marc. Des d'una foto de l'última ecografia on es veia tota la forma del seu cos, el Marc em demanava que fós els seu padrí. Em va fer molta il·lusió i em va emocionar i vaig acceptar, és clar. Gràcies per la responsabilitat i confiança que heu dipositat en mi...miraré de fer-ho el millor possible.

Després d'aquestes emocions, no van trigar massa els petits en voler-se aixecar de la cadira per començar a llençar les primeres cebetes... Vam decidir anar a la platja i seguir la revetlla amb l'ambient vora el mar. Ma mare volia recollir tota la taula i la cuina, però la vaig convèncer perquè s'afegís a la festa i em deixès la feina per l'endemà. Vam estar una bona estona fent petar xines, cebetes, traques i fonts al passeig fins que es van fer quasi bé la 1 de la matinada. Alguns encara es van animar i van anar a fer una cervesa a la Travi, però jo i els nens vam anar cap a casa, a dormir, que l'endemà havíem de recollir tota la casa i anar a la platja per estrenar la tovallola nova del Barça!

El Nois a Sant Pere i Sant Pau.

Hi vam anar diumenge a la tarda, a les 7. Bona preparació pel Sant Joan de Baix a mar. El Joan M. em va voler acompanyar però la Gemma va preferir quedar-se a casa. Havíem cel·lebrat l'aniversari de la meva germana Susanna (35) a casa la meva mare. Pel matí havém anagt a la platja del canyadell...un matí preciós de platja.

Ja a Tarragona, el Joan M. va estar amb l'Adrià, el fill del Salvador Canyelles, jugant amb ell...però en tot moment estava pendent de si pujava jo, de si estava bé, de si volia aigua...és un encant i m'estima moltíssim. En quant als castells, vam sortir de 5/6 que vam haver de desmuntar després que l'enxaneta fes la primera aleta. El castell estava parat però l'acotxadora de la torre tenia problemes per posar-s'hi. Vam repetir el mateix castell i va passar exactament el mateix i vam perdre ronda. A segona ronda 2/6. Va sortir perfecte. Molt ben lligat de pinya, encara que els segons vam haver de rectificar la posició dels baixos perquè estava una mica girada. Va durar molt perquè l'acotxadora té problemes per enfilar-se amb lleugeresa. No va patir en cap moment tot i durar moltíssim. En tercera ronda vam insistir amb el 5/6 i aquest cop, tot i patir problemes similars l'acotxadora va aconseguir possar-s'hi i el vam descarregar. Per acavar 1/5. Diada que ens va servir per preparar els castells que s'havien de fer per Sant Joan a Baix a mar i que ens va demostrar que tenim una 2/6 molt parada i que podem començar a pensar que enguany dominarem sense problemes el ventall de castells de 6 1/2. Després un pica-pica i encara vaig arrivar a casa a temps per veure com es classificava "la roja".

Guardiola i el Barça

Sóc de l'Espanyol, ja ho sabeu. Però no d'aquells que són anti-culés, segueixo el Barça també i m'agrada que guanyi. Vull donar la meva opinió sobre cóm pinten les coses de moment al Barça i concretament amb el fitxatge del Guardiola com entrenador del primer equip. El que escriuré no està intoxicat per ningú perquè com ja he dit sóc de l'Espanyol i el que opini o pensi un diari o l'altre me la sua. Si bé de bon començament creia que era una idea equivocada, per la poca experiència del ex-jugador com entrenador, cada vegada em sembla més encertada la decició de la directiva. A la roda de premsa se'l va veure segur del que vol, amb les idees molt clares, recolzat plenament per la directiva... De totes maneres, el que jo crec que és més important en el Barça, és la COHESIÓ. El Guardiola dóna la sensació de cohesionar totes les faccions del barça...els nuñistes, cruiffystes, laportistes o rossellistes...almenys, aquesta és la sensació que tinc veient-ho des de fora. Tot sembla que està ben encarart...m'agrada molt més l'estil actual del Barça que no pas el del Madrid. Ara però, només falta que, com sempre, la pròpia gent del Barça foti fora el president i ho engegi tot a la merda altre cop :-P. Bon cap de setmana i felicitats a tots els Joans...i Joanes també ;-)

L'atontament i l'atontamenta

El Berlusconi potser tenia rao quan deia que tanta dona al govern faria anar de corcoll al Sapatero. I la veritat és que cada dia s'ha de sentir alguna bajenada nova. Ara se'ls ha donat a les feministes per jugar amb la llengua, per allò de la igualtat i de la paritat...com que em sembla una parida, una presa de pèl i una baixada de pantalons entre altres coses, em titllaran de masclista. A aquestes alçades em sembla que em començarà a agradar i tot, tip de tanta floreta i feminisme...sempre he anat contra corrent i avui anar contre corrent i contra les modes sembla ser que és ser masclista. Apa, ja ho he dit.

La festa del bàsquet

Dissabte 14 feien al pabelló Sant Jordi de Torredembarra, la festa d'acomiat de temporada del basquet. El Joan M. ha trobat un esport on gaudeix i s'ho passa d'allò més bé. Dijous passat em va trucar a casa i em va explicar tot el que farien al pabelló durant tot el dissabte. Vam estar una bona estona parlant...ell m'anava llegint tot il·lusionat totes les activitats una per una. A les 13h hi havia preparat un partidet entre pares i emtrenadors i de seguida em va preguntar: "que hi jugaràs tu papa?" I, és clar, jo li vaig respondre que sí. Doncs ja em veus dissabte a les 13h quan plego de treballar a cambiar-me de roba corrents i cap el pabelló. Ja havia començat el partidet quan vaig arribar, però vaig poder participar de 3/4 de partit. Erem força pares i mares i va ser molt distret, encara que també esgotador i humiliant :-P. Els pares no encistellavem ni volent, jo mateix vaig errar 3 ó 4 cistelles claríssimes...en fi, a tot això li hem de sumar que als 2 minuts de sortir ja estàvem traient el fetge per la boca...jausjuajuas. De totes maneres hi tornaria a anar, només pel que em va dir el Joan M: "Bueno papa, l'important és que ho has intentat..." Com t'estimo fillet.

L'orla de la Gemma

Eren del 8 del vespre de divendres. Vaig anar depressa a fitxar, em vaig acomiadar del meu "jefe" i vaig sortir pitant amb el cotxe que tenia aparcat davant la porta del taller, cap el cole de la meva filla. Després de quasi 9 anys a la mateixa escola, feien una festa especial les 3 classes de sisè per acomiadar-se de l'escola que els ha acollit i format, al mateix temps que se'ls feia entrega a tots els alumnes de l'orla amb la fotografia de tots els companys de promoció.

Vaig arribar a temps de veure-ho tot, encara que em vaig quedar a la porta d'entrada del gimnàs; ja que estava ple com un ou i a més hi feia una calor insupotable. Abans de l'entrega individual de les orles, diferents alumnes de l'escola van fer interpretacions musicals amb piano, volins, xelos...va ser interessant i no es va fer gens llarg. Després, cada tutor va fer entrega als alumnes de la seva classe de l'orla corresponent. Ho van fer per ordre, així que vaig haver d'esperar una mica per poder veure la Gemma en aquest moment superemocionant per ella. Estava sentada a l'altre banda d'on era jo, però de seguida em va veure i jo a ella, com és normal debia estar esperant l'arribada del seu papa. El Joan M. estava molt aprop meu i em va clitxar aviat, es va aixecar de la cadira i em va venir a fer un petó i a mostrar-me el seu nou pentinat i lo guapo que estava. Bé dons, després de 6è A i 6è B, el torn era per la classe de la Gemma. Va ser molt maco poder-la veure en aquest moment, estava alegre i molt bonica, amb el cabell recollit amb un munt de monyos petitons per tot el cap que deixaven veure la seva carona. Després de l'entrega, el director del centre, va fer ús de la paraula per acomiadar-se de tots els nens i desitjar-los el millor en les seves vides i per fer introducció d'una sorpresa que el Pere conserge havia estat preparant. Era una composició amb Power point del resum dels 9 anys de "vida" a l'Antoni Roig de tos els nens i nenes que s'acomiadaven. Fotos i videos de diferents moments de tots aquests anys. Tothom es fa ver un fart de riure veient els canvis que havien sofert en aquest temps. La Gemma va aprèixer en diverses fotografies, de petiteta amb el cabellet curt, més endevant amb cuetes i sense dents!! Va ser una estona molt distreta, divertida i amb el punt d'emoció just. Al final, un video que havien estat preparant tots els alumnes de 6è on cantaven tots junts una cançò d'acomiat. Acabat l'acte ens vam dirigir tots al menjador on es va fer un pica-pica. Vaig esperar a l'entrada del menjador, fins que arribés la meva nena i la vaig poder abraçar, fer-li un petó i felicitar-la. Venia amb el Joan M. i el seu tutor, el Josep Maria i vaig aprofitar per fer unes fotos del moment, ja que a dins el gimnàs va ser quasi impossible i les que vaig fer van quedar molt malament (aviat espero poder-les pujar, així com d'altres). Moments d'aquests són emotius i encara més quan al cap del temps els recordes amb les persones implicades. Espero poder gaudir de moltes més estones com la de divendres...la vida m'omple i la gaudeixo amb moments com aquests.

A on anem??

Avui, veient el telenotícies, m'he tornat a posar malalt. Finalment, el deixaré de veure i seguiré veient el K3: el detectiu Conan, l'Inuiasha, o el que facin. Parlaven d'un Sr. que té un bar musical i l'han denunciat per fer massa soroll. La notícia ha estat bastant breu, però ha sortit l'opinió de l'advocat defensor i per altre banda algú bastant fora de lloc, que no sé qui era. Bé, resulta que li demanen 12 anys de presó a l'individuu en qüestió, més, segons l'advocat, que el que es demana en un homicidi. Lògicament l'advocat defensor deia que la mesura era desproporcionada. Jo penso el mateix. L'altre que ha opinat, que no sé si era el fiscal, un lletrat o un veí, defensava que tot era legal...i que els anys que es demanaven eren els que tocaven pel mal psicològic que feia aquesta persona amb el seu bar. Es veu que anaven sumant anys en funció de les persones a qui havia afectat. Em peto de riure a la seva cara per no plorar, la veritat. I de veritat, que tot convençut, només parlava del soroll, de les molèsties acústiques i problemes psicològics que es veu que el tiu ha ocasionat. No és que allò fós un prostíbul, o s'hi vengúes droga, o qualsevol altre cosa que podria ajudar a comprendre els motius de la demanda de 12 anys de presó, doncs no, només era pel soroll...Qualsevol dia m'enxironaran per tenir la música massa forta a casa...Vol dir que no és més fàcil clausurar el bar que fotre a la presó a aquesta persona?? Vol dir que en sortirà rehabilitada i com que estarà escarmentada ja no farà mai més soroll?? Quin fàstic...ja no sé si és enveja, venjança, o què és...aquesta societat no té valors ni té res...Volem justícia i cada dia donen més ganes de fotre el camp i anar-te'n a una illa deserta.

ELS 400 EUR. DEL "SAPATERO"

Ja estem al mes de juny i si no estic errat, a final de mes rebrem dos-cents dels quatre-cents euros que ens va prometre el Sr. Zapatero. Bé, això de rebre no és cert, el que farem serà deixar de pagar...Què vol dir això? Vol dir que de les retencions del treball que hauriem de pagar de la nòmina se'ns descompteran dos-cents euros. És lògic preguntar-se el que passarà si les nostres restencions no arriben als dos-cents euros. Posem que sóc un mil eurista i que em retenen un deu per cent de IRPF, això vol dir que em retindran cent euros a la nòmina i que només podré deixar de pagar cent euros...que passarà amb els altres cent?? De vegades m'avergonyeixo del polítics, però aquest cop és per penjar-los un darrera l'altre. Cóm pot ser que un partit anomenat socialista se n'enfoti d'aquesta manera dels treballadors?? Si això ho hagués fet el PP es podria entendre, hi estaria d'acord o no, però s'entendria. Ara bé, que el PSOE, que sempre està amb el treballador a la boca, que tota la campanya electoral va estar traient pit del superàvit i del famosos quate-cents euros, ara, a l'hora de la veritat es rigui de tothom d'aquesta manera, no és pot qualificar menys que d'indignant. Tots els aturats, els que cobrin poc i siguin desgraciats, doncs més degraciats seran. Tots aquells que cobrin dos-mil euros o més i que caguin bitllets de cinc-cents benaurats són. Aquest món capitalista és una merda i un engany, i n'estic fins al cap de munt...tinc ganes de cridar: ANARQUIA I REVOLUCIÓ!